Quaselvol data es bona, siga el 9 d´Octubre o la del 800 aniversari del naiximent del rei Jaume I, per a revindicar lo nostre, lo valencià, pero tambe per a intentar «validar» els fals emblemes, com es el cas del «Peno de la Conquesta». Un clar eixemple del mateix el tingueren en la «recreacio», ara just fa un any, del desfile que va organisar Alfons el Magnanim en 1428, en el que eixia «paradoxicament» el «Penó de la Conquesta», descomunal, gegant (per a que el vejera tot lo mom), baix l´increible titul de «Estendard Reial».

 

Tambe va apareixer en les exposicions que, en homenage al monarca, va organisar la Generalitat Valenciana, a on de forma «subliminal» apareixia la falsa reliquia; i de forma categorica, en dos dels llibres que es varen editar: «Jaume I, Legislador», p. 82 i «Jaume I, Memoria y mito histórico», p. 130.

 

Uns atres que no pergueren l´ocasio per a desempolsar la divisio dels valencians va ser el Bloc Nacionalista Valencià (BNV), qui li demanava, entre atres coses, a l´Ajuntament de Valencia: «en fasa teixir una rèplica (del Peno) i que s´exhibixca als edificis públics». Tambe proposava que l´Ajuntament «edite material didàctic per explicar als ciutadans què és el Penó». D´estes peticions, la primera part, despres de lo ya publicat en LP el 9/10/2008 i el 3/02/2009, no mereix mes comentaris, pero si de la segona part. No sols n´hi ha que fer material didactic per a explicar als ciutadats l´historia del Peno, sino que ademes, el Consistori te l´obligacio d´especificar que es tracta d´una falsa reliquia, per a que ningu, pero sobre tot els alumnes que visiten el Museu, se «llame a engaño» si van acompanyats d´algun desaprensiu o reinventor d´ensenyes. Aixina quant se´ls invite, atra vegada, des de d´una determinada uep a votar les «maravelles valencianes» (patrocinanada, entre atres, com no, per l´AVL), i vejen que entre les proposades està el Peno, pensaren que eixa broma nomes pot ixir d´algu que fasa gala de la segona part del nom de la Torre a on es va penjar: Ali Bufat.

 

Ya hem comentat i demostrat que ´Jaume I tenia, com a ensenya seua personal, una bandera de cinc barres, tres grogues i dos roges´ (A. Atienza, ´La Real Senyera´), per lo tant, el fals Peno no podria ser una copia de la senyera real, ya que fins que Pere II de Valencia, el del Punayalet (el Cerimonios), en 1360 fixa en quatre el numero de barres, es representen en dos. «En los sellos reales, durante los siglos XIII al XIV, no existió uniformidad en cuanto al número de barras; aunque la auténtica señal real es usada por todos los soberanos de la época. Jaime I, dejó un ejemplar perfecto de sello real en plomo (año 1266) con su imagen en el anverso, siguiendo modelos iconográficos tomados de figuras de antiguos emperadores romanos -sedente, coronado y empuñando la espada-; en el reverso, el Conquistador a caballo con el escudo de dos barras sobre tres. El sello, conservado en el Archivo Municipal de Valencia, pendía del Privilegio Real número 25» (´Tratado de la Real Senyera´, García Moya, p. 112).

 

Una prova mes de la continuitat de les dos barres, despres de Jaume I, es la seguent: «Pedro el Grande, rey de Valencia y Sicilia muestra en su escudo la señal real de dos barras». Códice miniado «Privilegios de la feliz Ciudad de Palermo». En ell s´observa a «Pedro II mostrando en actitud soberana el escudo de su nuevo reino: dos águilas -huellas herádicas del anterior señor de la isla, el germano Manfredo de Saubia, emparentado con los Hohenstaaufen-, y dos barras rojas sobre tres de oro» (G. Moya, 111).

 

Encara que, com hem dit, dasta 1360 no queden fixades els quatre barres, molts son els casos que seguixen apareguen dos. Per ixemple, en el quadre «El Centenar de la Ploma», pintat per Marzal de Sax en 1407, i que desgraciadament es troba en el Victoria and Albert de Londres, en el Llibre d´hores d´Alfons el Magnanim de Lleonart Crespí (M. Britanic. Londres), o en el Retaule de Sant Jordi (M. de Xerica), representant la batalla d´El Puig, a on es pot apreciar, tambe, la bandera real en dos barres.

 

Tant es aixina que, García Moya conta en el seu magnific llibre la seguent anecdota: «En 1414, en la correspondencia entre Fernando I y el Bayle, hay un encargo de tejidos rojos y amarillos que ´sien d´armes reyals´. No tendría muy claro si eran dos o cuatro las barras para la enseña real cuando le pide aclaraciones: ¿Cuántas barras serán las rojas y cuántas las amarillas? ¿Y qué ancho cada una de las barras?» (ACA, Reg. 2, 404; f. 55v.).

 

¿I en el Regne de Valencia cuantes barres tenien? ¿Quatre, com el fals Peno, i com diuen els catalanistes? ¡Puix no! El Memorial de Consells, anys 1375 a1383, núm. 17, arreplega la concesio de Pere II de Valencia, a nostre Regne en 1377, especificant perfectament, com naix la Real Senyera com simbol nacional de tots els valencians, i no com interesadament per a confrontar-mos, volen alguns fer que siga, unicament de la ciutat de Valencia. Inicialment el simbols de Valencia eren ´senyal de edificis a forma de una ciutat´, la ciutat fortificada sobre l´aigua (posiblement del temps de Juame I, i que encara es pot vore en la Seu), que despres la ciutat i el Regne adoptaren com a propis ´el senyal Reyal de bastons o barres grogues e vermelles´, es dir, les de dos barres, com hem pogut comprovar en tots els documents: penons, monedes, escuts, segelles; i que a partir d´eixe moment i per privilegi del senyor rei afegiran ´la dita corona al dit senyal´. L´escut de la ´ciutat e Regne de Valencia´ portara ya la corona damunt (´al cap subira sia feta corona´), i quan el monarca escriga el nom de Valencia afegira una corona damunt la lletra L.

 

Tambe a la bandera de «la ciutat i Regne», se li afegira la corona vora el pal sobre una franja blava: «color blau del qual els antics reis d´Arago nostros antecesors solien en els seus Vanderas lleuar», «que en dicha añadidura del sobredicho color azul se sobrepongan o entretejan o se pinten en linea recta tres coronas reales de oro». (A.C.A. Real Cancilleria, reg. 888, fol. 209 r.y v., i Martí de Viciana, ´Tercera parte de la Crónica.´, p. 296).

 

Els que han tingut la sort de vore la magnifica exposicio de la Diputacio de Valencia, «Senyera Valenciana, la bandera de tots», o contemplar el magnific llibre del mateix titul d´Andreu Titorer i Felip Bens editat per l´Oronella, podran certificar tots els passos que es numeren en el ´Manual de Consell´ mencionat. Alli figura el Portolà d´Angelí Dulcert de 1339 (Biblioteca Nacional de França, Paris), a on es documenta la senyera en dos barres sobre Valencia. Encara que, anteriors, tenim els de Pietro Vesconte, en el Liber Fidelium (Sanudo), cap a 1320 conservat en la Biblioteca Britanica i el anonim ¿Dulcert?, cap a 1327, conservat tambe en la B. Britanica, en els que es poden apreciar, perfectamente, les dos barres damunt de Valencia.

 

Tambe es reproduix l´Atles dels germans Abraham i Jadufa Cresques de 1375 (BNF, Paris), en el que segon tots els experts, es el mes important del mon en el seu temps; elaborat per la prestigiosa escola de cartografia mallorquina (que no catalana com alguns han volgut fer vore), en el qual s´aprecia sobre Valencia la senyera en dos barres; la mateixa que figura en l´embarcacio valenciana, comandada per Jaume Ferrer.

 

En el primer portolà que figura la Senyera en franja blava (encara en dos barres, ya que eren l´emblema valencià), es el de 1410, tambe conservat el la BNF, en el que afirmen els autors que es el mateix que estigue conservat en la cartoixa de la Vall de Crist d´Altura (Castello), fins a la desamortizacio de Mendizábal. En el transcurs del temps, la Senyera, es va adaptar a la forma actual. I aixina dasta els nostres dies!