Quan de la mel prenen color les fulles, revenen a multicolors del coure, ans de caure. És quan més inermes queden al vent. Quan nos tornen tots els matisos, atesorats des del vert de l´esperança. Ya han prestat, generoses en la fotosíntesis, servici a les dolçors dels fruits i ara, pletòriques i en son millor vestit, nos ensenyen als mortals a despullar-nos, renúncia final, perque nuets naixquérem i lliures del tot nos ha d´abraçar la terra mare.

 

Estem en la segona primavera, la de l´hivern, quan la caiguda del pàmpol nos amenaça. Els rebrots, darrere de l´eixut que agosta, saben que canten un postrer final de fret, pero mentres fan una creixcuda en llacor que tot l´hivern deu alimentar la llenya. Els humans també deuríem prendre nota. Antigament era l´hora de posar a recapte les collites tardanes, quan bull el most, ple de cereals els graners, garrofes la garrofera i palla el paller. El dies bovos eren de serrar llenya, d´esporgar els arbres i de fer carbó, que si en pa i vi curt es fa el camí, llenya i foguer contenta la dama, calent el cavaller.

 

Quan arriba eixa tendror que l´orage fa còmpliç, als valencians nos revenen les nostàlgies de la Pàtria que enyorem i en un 9 hem deixat anar, que per a tot nos cal festa i Sant Donís, com sempre, ha segut la dolça excusa de piuletes i tronadors. Enguany m´he l´he perduda, per guanyar-me un net, entre els tudescs. Com el flamejar de la Senyera, Te Deum catedralici, trisc de la ´passegiata´ i pólvora festiva, per tal d´adobar el concert tricolor, base de la triumfal ralla de Sant Martí i símbol històric de la nostra personalitat assaonada, quan més intenten discutir-la.

 

Ya sé que el núvols negres encara amenacen nostra bona fe. Que l´aigua que demanen a voltes nos ofega. Que les barreres a la mar, per impossibles encara no estilen, com mai se pogué fer porqueres del camp lliure. Pero tot ha de trobar un temps per a aminsar-se.

 

És temps de dorar les ensomiacions, per si som capaços de posar en valor tot lo que a lo llarc de l´any hem treballat. O de pensar que, en la devallada vital, hem de ser lliures per a traure el suc que almagasenàrem, passant privacions i sumant afanys.

 

Deprengam de la naturalea. Lliurant-nos de pressions i de quimeres, és molt més fàcil lo senzill. Pero cuidem l´arraïl, per ella puja la llacor. Basem les esperances en la terra, si pensem en el cel. Perque quan, sense fulles i arropits, dubtem, encara el calor dels afectes que sembràrem haurà de reviscolar-nos i mantindre´ns disposts, per si al Nadal renaix en nosatros el Jesuset de l´amor que mai nos falte.