Unitat, que no unicitat

Per Joan Costa i Catala

Quan els acadèmics pancatalanistes de l’AVL, majoritaris en l’entitat, insistixen cabudament en l’evidència científica de l’unitat de la llengua i s’acoracen en l’independència de la ciencia per a impondre una denominació diferent a la secular de ‘Llengua Valenciana’, no fan més que jugar en les paraules i, com a sofistes consumats, utilisen arguments i raons aparents per a impondre falses conclusions perfectament identificables en uns objectius purament polítics: l’absorció del valencià en el català.

Davant del rebuig frontal a una nova denominació de la llengua, que no té cap fonament històric ni real, proponen com a solució lo mateix, pero en paraules diferents.

Ells i l’universitat ya han fet durant trenta anys el treball de camp d’acostar lo més possible el valencià al català a base de catalanisar-lo en l’ortografia, en el lèxic i en la sintaxis, baix el sofisma de que les paraules, formes i sintaxis catalanes son el llenguage cult, mentres que les valencianes son el vulgar i ‘d’anar per casa’; a base també de no utilisar mai la denominació ‘Llengua Valenciana’, sino ‘la nostra llengua’, la ‘llengua dels valencians’ i, a lo més, ‘el valencià’, pero introduint al mateix temps la denominació ‘català’ i, millor encara, ‘llengua catalana’, la única vigent en el recint de l’universitat, que té la seua secció de Filologia Catalana, havent fet desaparéixer l’antiga de Filologia Valenciana.

Ara, com veuen que no poden dur avant el penúltim pas de ‘valencià-català’, que immediatament es convertiria en ‘català-valencià’ i, finalment en només ‘català’, que és, com dicen, el nom reconegut per la ‘romanística internacional’, pretenen arribar a l’acort dins de l’AVL, posant-li a la mateixa mona un atre vestit: ‘la llengua compartida’.

Un atre circumloqui com l’utilisat en l’informe del CVC: “El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema llingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia”, es dir, el valencià forma part del català, ya que es fan equivalents ‘sistema llingüístic’ i ‘llengua’.

El sofisma que està en l’arrel de tot el seu raonament és la delliberada identificació entre l’amplíssim i analògic concepte d’unitat i el d’unicitat, de la mateixa manera que identifiquen sistema llingüístic i llengua. Ningú ha negat mai que entre valencià i català hi ha una unitat, major que entre valencià i castellà, o valencià i francés, llengües totes derivades del llatí, que poden ser englobades i classificades en una unitat més ampla: cada una pot ser, per això, denominada ‘llengua romànica’, cosa que no es pot dir de l’euskera, o del tailandés, per posar un eixemple.

El valencià i català, ademés de llengües romàniques, pertanyen a un diasistema llingüístic més reduït dins de les llengües romàniques, que moltíssims filòlecs, des de que naixqué la filologia, han denominat i seguixen denominant sistema occità-romànic i, en un temps més antic d’una manera no tan apropiada, llemosí, concedint una unitat a totes les llengües parlades al sur de França i a la part nortoriental d’Espanya, que abarca de la Provença a Guardamar. El considerat pare de la Renaixença catalana, en la seua ‘Oda a la Pàtria’, denomina repetidament, a la llengua que parla i en que escriu, no català, sino llemosí. Els primers i prestigiosos científics de la nova disciplina denominada Filologia, com Díez i Meyer Lubke, catalogaven encara el català entre els dialectes de la llengua d’Oc, es dir, l’occitana.

Son precisament els catalans els primers secessionistes d’esta ‘unitat’ quan s’afirmen, front a l’occità, com usuaris d’una llengua en identitat pròpia, a la que donen, llògicament, el nom de catalana. Més encara. Donada la seua pobrea lliterària fins al moment, inclouen en eixa denominació la llengua valenciana, apropiant-se descaradament dels classics valencians en nom d’una unitat que neguen a l’occità i volen impondre al valencià reduint-lo a dialecto del català. Aixina és com una llengua que els valencians teniem en tranquila possessió des de fea més de set segles com a pròpia i valenciana, es veu desbullada, agredida, manipulada i transformada oficialment en un apèndix o modalitat d’eixa llengua novella, que s’afirma, per dret diví i per la voluntad dels nacionalistes de més allà de l’Ebre, ‘llengua catalana’. I tenen la barra de denominar secessionisme a la llògica resistència dels valencians a acceptar eixe espoli.

Yo diria a eixos secessionistes de l’occità, del que històricament han depés durant molts segles, i anexionistes al mateix temps de la llengua valenciana, que no ha depés mai del català ni l’ha necessitat per a res, que efectivament hi ha una unitat, la mateixa que hi ha entre el català i l’occità, del que ells es separaren en son moment per a afirmar l’identitat pròpia de la llengua catalana. En una diferència: que ells passaren de parlar un dialecte a convertir-lo en llengua, mentres ara pretenen de nosatres, els valencians, que passem de tindre des de segles una llengua pròpia, la valenciana, a parlar-la, si volem, com un dialecte casolà, dins d’un àmbit purament domèstic, i adoptar el seu dialecte barceloní com a l anostra llengua oficial i de cultura.

Tots formem part, efectivament, d’un mateix diasistema llingüístic. Existix, per tant, una unitat. Pero no una unicitat de llengua, sino llengües diferents, perfectament definides i que tenen son nom propi i ses característiques diferencials. Les bessones Vali i Cati són tan paregudes que molts les confonen una per l’atra. No, per supost, els seus pares i les persones que les coneixen de tota la vida. El seu caràcter, la seua personalitat, són molt diferents, i la seua trayectoria de vida les ha anat distinguint encara més. Ara, per uns interessos d’herència, la Cati diu que sempre ha segut una mateixa persona, ha anat per totes les notaries suplantant a la seua germana i contant mil històries fins conseguir que tots els papers i documents a nom de Vali passen al seu. Només li que da que es declare oficialment que Vali no ha existit mai, que era ella Cati, en realitat, l’única persona en dos noms diferents. Absurt, ¿no? Puix això és lo que realment li està passant a la Llengua Valenciana. De seguir com fins ara, haurà dins de poc deixat oficialment d’existir. ¡Quina passada!

Joan Costa s.j.

Articul publicat en el periodic “Diario de Valencia”, l’any 2005.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari