La veu d’un poble

Per Joan Costa i Catala

La manifestació, pacífica pero multitudinària, del dissabte 27 de novembre, en favor de la Llengua Valenciana i en rebuig a l’intromissió catalana, és la prova palpable de quin és el sentir i la real voluntat del poble valencià sobre la seua llengua.

Ni la rebaixa descarada a 40.000 participants, quan, com a mínim, n’eren en torn a les 100.000 persones, ni la falta de raspala oficial i dels principals partits polítics, ni les patètiques declaracions del Sr. Pla de que ningú qüestiona la llengua i de que es tracta d’un conflicte artificial promogut pel PP per a desviar l’atenció dels problemes reals, fan mossa en l’opinió general manifestada per tots els mijos de comunicació de que els valencians, en sa gran majoria, estem en contra de l’unitat de llengua, no volem saber res del català, no acatem la jugada del Sr. Zapatero en la UE, forçat pel chantage de Pérez Carod-Rovira, d’excloure la llengua valenciana de les llengües minoritàries d’Espanya, per a unir-la, subordinada, al català.

Tenint en conte el poquíssim temps disponible per a la convocatoria, la falta de colaboració, quan no el boicot obert o solapat, dels principals partits polítics, i els escassos mijos econòmics i logístics, la manifestació ha segut un èxit redó, que hauria de fer pensar, i canviar, als polítics. Eixos centmil manifestants representen a molts centenars de mils més que, quan expressen voler llengua valenciana, no es referixen només al nom, sino al mateix contingut d’eixe llenguage artificial infectat de catalanismes que s’ensenya en les escoles, que s’ou constantment en la ràdio i la TV autonòmiques, que promou la Generalitat i nos vol impondre l’AVL, en la que mija dotxena dels principals acadèmics son membres de l’Institut d’Estudis Catalans i uns atres tants, o més, partidaris de l’unitat de llengua.

En el llenguage políticament correcte es parla de conflicte resolt, de pau llingüística encarrilada, a lo més alterada per resorgiments artificials, que curiosament, com el present, l’ha promogut, segons el Sr. Pla, el PP i no l’indecent intromissió d’eixe dinamiter Pérez Carod-Rovira, que ha posat de genolls, braços en creu i orelles de burro, al desnortat i dèbil ZP, per a que chafigue, davant d’Europa, la Constitució Espanyola i l’Estatut d’Autonomia valencià, protegit per ella.

Una volta més els polítics s’obliden de que la pau llingüística ací en el Regne de Valéncia no vindrà de dictàmens com el del CVC, o dels acorts que prenga l’AVL en una llínea totalment continuista de lo que precisament ha originat i manté viu el conflicte, sino en la restauració de la genuïna llengua valenciana, lliure de totes les interferències catalanes que la fan estrangera al poble, per lo qual la gent la rebuja i no l’usa mai en el seu parlar qüotidià. La llengua que s’impon en l’Universitat i de la que són examinats, en tots els nivells escolars, els estudiants és una tercera llengua, malvolguda i avorrida per tots. No és d’extranyar que, en proporció al nivell d’estudis, disminuïxca el seu us quant major és el nivell. Les enquestes, incloses les oficials, no mentixen en això, per molt que después els trujamans les interpreten al seu gust.

Molt be que la Fundació Professor Manuel Brosseta proclame un manifest en defensa de l’identitat valenciana i de la seua llengua, al que invita a adherir-se a tots els agents socials. Crec que tot valencià deu adherir-se a esta i paregudes declaracions, com molts, al marge de preferències polítiques, s’adheriren a la manifestació tan necessaria del dissabte passat. És temps d’unir esforços a favor de la nostra identitat i dignitat amenaçades, i deixar-nos, per una volta, de càlculs polítics, mostrant davant de tot el mon l’unanimitat d’un poble en lo essencial. Ademés el manifest ha evitat casi del tot, sense eixir-se’n de les normes, usar el llenguage acatalanat al que nos tenen acostumats els documents oficials i el mijos autonòmics de comunicació.

Pero, al mateix temps, el CVC publica a tota plana en els principals rotatius, el seu nefast dictamen, orige de la prolongació del conflicte, que per a res tingué en conte les opinions de les principals entitats culturals valencianistes, en el que no apareix ni una sola volta la denominació ‘llengua valenciana’, en el que declara que “la denominació ‘valencià’, i també les denominacions ‘llengua pròpia dels valencians’ o ‘idioma valencià’, o altres, avalades per la tradició històrica valenciana, l’us popular, o la legalitat vigent, no son nihan de ser objecte de qüestionament o polèmica”. Naturalment, entre eixes ‘altres’ cap perfectament la de ‘català’, que enseñilla l’universitat, o ‘valencià-català’ que ara vol promoure l’AVL, encabotada en donar sobre el nom de la llengua un dictamen que ningú li ha demanat. També, el CVC afemia, sense cap necessitat, que “el valencià… forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconéixen com a llengua pròpia”. Lo qual, clar i ras, és dir que el valencià forma part del català, llengua oficial en els estatuts de Catalunya i Balears.

Per una atra banda, el president Camps, a la pregunta ¿està content en la llabor que ve realisant l’AVL?, contesta: Sí, absolutament. I, en el mateix dia i diari, se dona la noticia de que 13 dels 21 acadèmics de l’AVL havien presentat un escrit per registre d’entrada per a que es debatira el text sobre la denominació de la llengua, la qual, al manco 9 d’ells, proponien com a ‘valencià-català’, i que, segons tinc entés, ya havien aprovat en comissió i anaven a fer públic quan Carod-Rovira arreà el parell de coces, i es frenà la decissió ‘per a no crear més tensió’. Pero, que ningú ho dubte, tornaran sobre el tema d’una manera o atra. I ¿no va ser redactada per l’AVL, o al manco aprovada per ella, la traducció al ‘valencià’ de la Constitució europea, que els catalans adoptaren casi a la lletra per a la seua i que ha donat peu a tot lo que ha passat? I ¿no pertany a la ‘Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià’ la majoria dels tècnics que treballen per a l’AVL, partidaris convençuts de que el valencià siga català? Yo de vosté no estaria tan absolutament content, Sr. Camps, perque el principal enemic el tenim dins de casa.

Faça cas a lo que pensa i diu el carrer. Perque ni acorts en el PSOE, ni pactes ‘discrets’ del PP en la dreta nacionalista catalana, solucionaràn el conflicte llingüístic que nos té agarrotats, des de fa més de trenta anys, als valencians. No tape ferides molt fondes en fals, que una i atra volta tornen a obrir-se més endenyades que mai.

Joan Costa, S.J.

Articul publicat en el periodic “Diario de Valencia”, despres de la gran manifestacio en defensa de l’identitat valenciana celebrada en Valencia ciutat, el 27 de novembre de 2004.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari