Oh, l’amor d’una mare, amor que mai s’oblida. / Pa maravellós que Deu repartix i multiplica. / Taula sempre servida en paternal joquer / on cadascú te la seua part i tots el tenen sancer.” Ho dia Víctor Hugo, ànima poètica del segle XIX en el seu llibre “Fulles autumnals” en el qual va saber posar, en vers, tots els sentiments comuns de l’humanitat. Pero el que repetia, constantment, era l’afecte familiar, l’amor als teus, fet eco sonor i ben orquestat. I ad eixe mateix espill maternal és al que mirà també Federico García Sanchiz –membre de la Real Acadèmia Espanyola i regidor honorari de Valéncia-, per a dedicar-li a la nostra Geperudeta una de les seues extraordinaries “charrades”: “Madre nuestra” (Sagrada Verge Maria dels Inocents i dels Desamparats) el 10 de novembre de 1943.) Com també el nostre arquebisbe, don Agustí Garcia-Gasco quan açò va escriure en “LAS PROVINCIAS” el 31 d’Octubre de 1993: “La Mare de Deu impulsó a la comunidad cristiana de Valencia a preocuparse de “tots els desamparats”. No es extraño que, en la actualidad, más de 5.000 religiosas, extendidas por los cinco continentes hayan comprometido toda su vida en favor de los más débiles, bajo el patrocinio de la Virgen de los Desamparados.” Recordem que ahí estan incloses la Congregació de les Mares dels Desamparats i de Sant Josep de la Montanya, fundada per la Mare Petra de Sant Josep, les Germanetes dels Ancians Desamparats, de la que fon fundadora Santa Teresa de Jesús Jornet, i les Adoratrius Esclaves del Santíssim Sacrament i de la Caritat, fundació que fon de Santa Maria Micaela del Santíssim Sacrament, vescomtessa de Jorbalan.

Verge dels Desamparats que va ser l’última advocació que prengué cos el 3 de juny de 1493, pel privilegi real de Ferràn el Catòlic al dir: “Plugo al Señor Rey… que de aquí en adelante la dicha Cofradía (la que era Confraria de la Verge Maria dels Ignoscents) se intitule la Cofradía de la Sagrada Virgen María de los Inocentes y de los Desamparados.” I ya, sempre, aixina s’ha nomenat portant eixa connotació tan carinyosa –la més afectiva de totes- per ser l’amparadora dels més necessitats. Pero l’orige cal recordar-lo rememorant la figura de fra Joan Gilabert Jofre, aquell fraret mercedari que va nàixer el 24 de juny de 1350 i era fill d’En Francesc Gilabert i de Na Violant Jofre, matrimoni descendent de noble família que va vindre a Valéncia acompanyant al rei Jaume I. Talamanco va escriure –en 1363- dient d’ell: “La agudeza de sus respuestas se llevaba la atención de los que no gustan de genios pesados, pues era suave en la condición. Vivo en el discurso, fácil i seguro en la memoria, claro en el ingenio, en las operaciones medido, en el rostro alegre y amable.”

Al convent de la Mercé anà a escola. Allí va estudiar Gramàtica i Humanitats i se va perfeccionar en Poesía, Història i Dialèctica. Després, passà a l’Universitat de Lleida, on estudià Retòrica i Teologia. En 1370, ingressà en el Monasteri de l’orde de Santa Maria de la Mercé, en el Puig. En 1374, fon sacerdot, i en 1376, és doctor en Sacra Teologia. Els seus sermons commouen. Ompli les iglésies per la seua grata oratòria. El públic va interessat per escoltar-lo. Prodiga la caritat, visita als necessitats en casa, als malalts en els hospitals, ajuda als miserables… Pero este frare, que fon ans doctor en Jurisprudència que religiós, abandonà aquélla per a fer cas als seus sentiments que li demanaven atendre al necessitat.

Conten que el 24 de febrer de 1409, el Pare Gilabert caminava des del convent a la catedral on tenia que predicar un sermó quaresmal. En mig del carrer té que parar-se perque escolta com diuen: “Al foll, al foll”, com també hi havia qui dia: “endimoniat, llunàtic, visionari”… Observant este maltracte i les befes de que era objecte un orat, és quan es posà devant del dement i en la seua capa blanca tapà al pobre malalt i feu que se callaren tots aquells que el volien matar a pedrades. Ya en la trona de la catedral demanà la creació de la Casa Hospital “on els pobres ignoscents o furiosos fossen acollits.” Gràcies a l’ajuda dels dotze apòstols de la Caritat: Fra Joan Gilabert i els llavoriosos fabricants del Gremi de la Seda –Llorenç Salom, Bernat Andreu, Ferrando Garcla, Francesc Barceló, Pere Caplana, Jaume Domínguez, Pere Pedrera, Sancho Calvo, Joan Armengrer, Esteve Valenza i Pere de Bonia- l’obra es va poder portar a bon terme. Ells feren realitat lo que segons Ullersperger –psicòlec alemà- va escriure: “no sols és el primer manicomi d’Espanya, sino del món sancer i la primera institució del tractament de la follia.” El nostre fraret morí el 18 de maig de 1417.

Mare dels Desamparats, Verge santa, benvolguda pels necessitats i orats, que hui els torna a amparar puix més són els que hi ha pel carrer, oblidats, que dins dels manicomis sanant. Per això, sense cap dubte, tindrà la Mare de Deu més faena a hores d’ara que mai, puix són molts els tarats i angoixats que ad Ella acodim buscant la seua ajuda desinteressada.

Digam, una volta més, com clam piadós els versos de don Teodor Llorente: “Ampareu-nos, Verge insigne / i del més bell sol, Orient; / socorreu, Verge benigna / al trist caminant i ausent; / mireu als pobres cuitats / de qui vos sou protectora; / pues sou nostra amparadora / Mare dels Desamparats.”

Hui, el vostre amor es nota en l’alegria de la gent. Tot el dia Valéncia desfulla flors i elogis, pirops i precs, per enaltir i proclamar més el nostre amor per Tu, Mare de Deu dels Desamparats.