Per Agusti Galbis
Una volta hem constatat que la major part de la poblacio que vivia en Valencia baix el domini musulmà, eren descendents dels iberorromans valencians o “ayam”, be cristians be convertits a l´islam (muladis), i que la poblacio d´orige estranger era una minoria, considere interessant poder fer-nos una idea dels percentages entre uns i atres en temps de Jaume I. Ho farem a partir de documentacio de la Corona d´Arago, en relacio al regne de Granada, generada als 32 anys d´haver mort Jaume I, i per tant d´epoca de Jaume II.
A 19 de decembre de 1308, Fernando IV de Castella i Jaume II, signaren el tractat d´Alcala de Henares per a procedir a la conquista del regne de Granada. El rei de la corona d´Arago, pendria Almeria, i obtindria a canvi una sexta part del nou territori. Per a obtindre fondos per a sufragar els gastos de la guerra, Jaume II, pensà en la decima eclesiastica que es pagava a la cort pontificia. Per a parlar en el papa Clement V, originari de l´Aquitania francesa, Jaume II, envià d´embaixadors al bisbe Ponç de Lleida i a Bernat de Fonollar. Una volta posats, li demanarien indulgencies.
Per a provar l´importancia de l´intervencio i que se´ls concedira allo que solicitaven, alegaren que en la ciutat de Granada, del seus 200.000 habitants, no hi havien ni 500 que foren musulmans d´orige estranger, i que els atres eren gent de la terra que s´havien convertit a l´islamisme, pero que eren fills, nets o rebesnets de cristians o cristianes. Vejam-ho: “…quod in civitate Granate ubi morantur fere ducenta millia personarum non invenirentur quingenti qui sint sarraceni de natura quin aut ipsi fuerunt xpiani vel habuerunt patrem aut matrem aut avum vel aviam vel proavum vel proaviam xpianum vel xpianam…”. En relacio a tot el Regne de Granada, es manté l´existencia d´uns 50.000 habitants que han renegat per ells mateixos del cristianisme, convertint-se a l´islam: “Et sunt in regno Granate bene quincuagenta millia qui fidem catholicam negaverunt et sectam mahometicam assumpserun”, afegint que en el Regne, nomes existix un 10% d´habitants musulmans d´orige estranger: “…decima pars sarracenorum in regno Granate conmorantium sarraceni naturales existunt…”. (“La corona de Aragón y Granada: historia de las relaciones entre ambos reinos?”, de Andrés Giménez Soler).
Comprovem com, independentment de la ponderacio de les sifres, els enviats de Jaume II, li diuen al Papa que l´immensa majoria dels practicants de l´islam (musulmans) de Granada eren d´orige indigena i descendents dels cristians autoctons, cosa que sense dubte el Papa ya sabria per ser de domini general.
L´analogia entre la situacio de Granada i la del Regne de Valencia, es establida pel propi Papa Clement V, quan sent que eixa situacio era la justificacio de lo que li demanaven, els retruca preguntant als enviats de Jaume II, si allo que li estaven demanant ho havien obtingut en les conquistes de Valencia i Mallorca: “…e disc nos lo Papa si en les conquestes de Valencia e de Mallorca ni en altres conquestes per lo rey darago fetes, seran dades indulgencies ne quals…”, davant lo qual no saberen contestar per que “no erem d´aquel temps que les conquestes se feren”.
Si la teoria dels acatalanats que manté una substitucio masiva de la poblacio autoctona valenciana per aragonessos i sobre tot per catalans fora certa, el Papa, els haguera questionat a sant de que anar en tantes monsergues parlant-li dels cristians que en eixos moments es convertien a l´islamisme i dels muladis descendents de cristians que hi havien, si el final era donar-los passaport a tots ells, expoliant-los les seues propietats. I es que la teoria dels acatalanats no es manté per cap de lloc, a poc que s´analise minimament.
Per una atra banda, la llogica nos induix a pensar que la proporcio de muladis valencians autoctons en que es trobaria Jaume I, en la reconquista de Valencia, en relacio als “sarraceni de natura”, es dir en relacio als musulmans estrangers no valencians, no diferiria substancialment de la que Jaume II, coneixia de Granada. Ell mateix, naixcut en Valencia l´any 1267 i per tant valencià, ho hauria pogut constatar. De qualsevol manera, podria existir la diferencia, de que tant la conquista anterior de Valencia respecte a la data de que parlem, com el fet de que el Regne de Valencia es trobava prou mes llunt de Cordova, l´antiga capital de l´emirat i del califat i punt d´irradiacio d´islamisacio, hauria fet que el grau de conversions a l´islam dels valencians fora inferior en el moment de la seua conquista.
Del text que es comenta, podem vore, com el concepte de “sarraceni de natura” o “sarraceni naturales”, equivalent al de “moros de natura”, es referix als musulmans estrangers. En les croniques de l´epoca, als musulmans, de forma generica se´ls diu “moros” o “sarraïns”, sense cap connotacio racial. Un “moro” pot fer-se “cristia” i un “cristia” pot fer-se “moro”. Nos ho mostra Jimenez de la Rada quan escriu en “De rebus Hispaniae”: “…qui de Christiano factus fuerat Sarracenus…”, que traduix la “Cronica General”: “…que fuera cristiano et tornasse moro…”.
Tambe Jaume I, en el “Libre dels feyts” nos parla dels “sarraceni de natura” o “sarraceni naturales”, diguent-los “homens estranys”, es dir, estrangers. Quan els habitants d´Almenara negocien la seua rendicio en Jaume I, el castell era tingut per un alcait (encarregat de la fortalea) del rei de Valencia Zayyan b. Mardanis, qui contava en fins a vint soldats que no eren del lloc. Vejam-ho: “…e anam a Almenara e trobam tots los sarrayns leuat lalcayt del castel lo qual tenia per Zahen en que podia tenir tro a XX. homens stranys ab ells: e dixeren nos tots los sarrayns de la vila e del terme qui eren aqui quens retrien les torres abdues e lalbacar del castell e que ells combatrien ab nos en vna e que fosem segurs quels pendriem”.
Segurament, el text anterior de Jaume I no es mes que un reflex del concepte arap de la “asabiya”, o “sensación de pertenencia y de comunidad de destino en los marcos de una tribu o grupo étnico”. Els musulmans d´Almenara s´oferixen a combatre junt a Jaume I, tots “en una” i li oferixen un lloc: “liuraren nos una casa que era mesquita”. En la Vall d´Uxo, “exiren nos a rebre al peu del puig be cc. sarrayns ab gran alegria”. Quan entra en Paterna “exiren a nos tots los sarrains e les sarraines ab gran alegria”, sentiment que es repetix en mes llocs.
El baix grau d´islamisacio dels “ayam” muladis de la poblacio autoctona valenciana que trobà Jaume I, (vore “La debil islamisacio de la “amma” o poble pla valencià”), els duria a una rapida conversio al cristianisme. Per aixo, entre la documentacio de la “Ordinatio ecclesiae valentinae”, hi ha testimonis que manifesten, que previamente i posteriorment a l´entrada oficial del rei en Jaume, es produiren multitut de batejos: “…quod predictus episcopus de Alberrezino…dabat indulgentiam, contirmaverat, baptizaverat et ordinaverat in ecclesia Sancti Vincentii”; “Quod idem episcopus ordinaverat clericos, baptizaverat, confirmaverat et fecerat nuptias”; “Quod baptizaverat, confirmaverat, et ordines celebraverat, et mortuos sepelierat”; “Quod baptizaverat duas sarracenas”. Eixa rapida conversio, es voria “estimulada” per la conversio al cristianisme del sayyid Abu Zayyd, que havia segut rei de Valencia i que es casà posteriorment en una cristiana. Molts dels que havien segut els seus subdits, l´imitarien. Recordem tambe que Burns, referint-se a una epoca posterior, nos diu en la p 37 de “Moros cristians y jueus” que: “…els dominicans adjetivaren llurs conversions valencianes dient que eren prou considerables”, informant-nos tambe de que, en motiu de les revoltes de 1276, hi hagueren verdaderes “colonies de conversos” en Sollana, Almussafes i Benifairo. Josep Torró, en “El naixement d´una colònia: dominació i resistència a la frontera valenciana”, nos diu que “…al regne de València, tenim molt poques noticies de conversos amb terres pròpies: abans de 1276, per exemple, a penes trobem una referència a un cert Pere, neòfit heretat a Aldaia…”. Hauriem de preguntar-li al Sr Torro: ¿Qué no sap que els conversos prenien noms cristians? ¿No veu que ad este li dien Pere? ¿Qué vol el Sr Torro que cada volta que es nomenara un propietari de terres, li contaren ad ell tota la seua historia? Son els arguments desficaciats, destrellatats i destarifats dels acatalanats. Pero encara vorem mes raons que motivarien rapides conversions i integracions dels “ayam” muladis valencians, en el nou regim cristià.
Tambe es cert, que hi hauria valencians, que encara que foren “ayam”, passarien per una epoca de desubicacio que faria que pogueren tardar en incorporar-se a la nova civilisacio, en funcio del seu grau d´islamisacio. Tambe podria influir la desconfiança en l´estabilitat de la victoria cristiana i la possibilitat de que es giraren les tornes.
La realitat es que als acatalanats, els interessa presentar una realitat distorsionada, de tebeo, a on nomes hi ha dos bandos: cristians i musulmans, es dir, bons i roïns. L´argument de la pelicula que s´han montat, es resumix, en que els bons conquisten als roïns, expulsen a la majoria ocupant el seu lloc, i esclavisen als pocs que queden, acabant, finalment, tirant-los a tots. No els fem cas. La realitat fon molt mes rica i variada, resultant d´ella tant la nostra cultura com la nostra llengua valenciana.