El missal acatalanat de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua

Per Pere Martí i Martínez

Els dogmatismes acadèmics no són bons, i no ho són perque impedixen vore en claritat la realitat de les situacions i dels fets que ens envolten. Ademés, de que impossibiliten tindre una necessària imparcialitat objectiva (lo més possible) dels acontenyiments ocorreguts en el passat més immediat i més lluntà de la nostra història. Els dogmes, són a soles per a qüestions de fe.

Pero el problema va més allà, quant el dogmatisme acadèmic se barreja o junta en els interessos polítics. O pijor encara, com és el cas que ens ocupa, en uns delirants i perillosos interessos polítics “nacionalsocialistes” pancatalans.
En Ramón Arnau i García, ex deà de la Catedral de Valéncia, ex membre de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), i actual president de la Comissió de Texts Religiosos de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), s´ha clavat en un albarginar del que no té eixida a curt, mig i crec que ni a llarc determini. Perque com be es diu, “si u no vol, dos no discutixen”.

Tenint en conte, que per part d´est últim ent (AVL) s´està treballant directa i activament per tal de catalanisar tot lo que olga a idioma o llengua valenciana, siga d´a on siga i provinga d´a on provinga, puix m´agradaria, en este sentit, aportar una miqueta de llum a l´assunt del missal de l´AVL que pretén presentar a la societat valenciana, una volta esta tinga preparada la gramàtica i el diccionari de valencià-català o català-valencià (encara desconec l´orde que durà) i condició que tant l´arquebisbe N´Agustí García-Gasco i Vicente, com els bisbes de la província eclesiàstica de Valéncia plantejaren incondicionalment en son dia, per a (segons ells) que el Vaticà poguera donar-li al missal valencià “carta de naturalea”.

Sincerament, considere que estes condicions de l´Iglésia Catòlica, són per a donar llargues al missal de l´AVL, perque una institució de més de 2000 anys, i en els doctors que té, llingüistes inclosos, sap més que ningú i no ignora quina és l´autèntica “carta de naturalea” d´una llengua, que és de les de més solera a nivell hispànic, la qual ya en el segle XIV contava en un missal en idioma valencià, que encara es conserva, i que fon de les primeres llengües en tindre un segle d´or en el continent europeu, en una llengua en la que durant segles s´estamparen els incunables més importants (la Bíblia valenciana de Bonifaci Ferrer) i les obres més maravelloses de la lliteratura, d´un idioma que fon el matern de tots els Papes d´orige hispànic que ha hagut en el Vaticà i que parlaven en valencià. Vaticà per cert, que posseïx un eixemplar del manuscrit de la Bíblia Parva, escrita en romaç valencià per Sant Pere Pasqual (mossàrap). Sant cristià de la Valéncia musulmana, que a l’entrada del Rei En Jaume I el Conqueridor en la ciutat de Valéncia, ya contava en onze anyets i per tant ya sabia parlar.

Per tot açò, i moltes més raons, si alguna llengua té una “carta de naturalea” es sense lloc a dubtes la llengua valenciana, que està documentada fins a la sacietat, i de la qual en la Santa Sèu, tenen més que constància de la seua existència i antiguetat.

Un atra cosa molt diferent és que existixquen dubtes, més que raonables per part de les autoritats eclesiàstiques, dels propòsits reals de l´AVL, perque per a escomençar, sense fonaments històrics i només polítics, han manipulat (en el fi de modificar “casualment” la seua naturalea) el nom secular de la llengua valenciana, per a supeditar-la a una atra que carix de tot lo que té el valencià, i el fa ser “per se”, una llengua independent de qualsevol atra.

Estic totalment d´acort en l´arquebisbe N´Agustí García-Gasco i Vicente quan digué que: “con las misas, con los sacramentos, con las cosas sagradas no se hacen experimentos lingüísticos ni ideológicos”. Puix l´AVL… fa de tot açò i més encara.

Breu pero contundent, fon també la màxima autoritat de l´Iglésia Catòlica en el món, Sa Santitat Joan Pau II (dep) en la visita celebrada en Valéncia, el dia 8 de novembre de 1982, quan en l´homilia de la missa per a l´ordenació sacerdotal calificà, ell mateix, al valencià de: “fermosa llengua valenciana”. No digué res més per a calificar-la, només, llengua valenciana.

Diga´m vostés, si açò que va pronunciar el Sum Pontífex és el balear-català-valencià (el “Bacavés” d´En Nicolau Primitiu) que nos vol impondre l´AVL per intercessió divina de l´Institut d´Estudis Catalans (IEC).

Tret textualment de l´homilia de Joan Pau II el 8 de novembre de 1982:
“Que el récord de esta solemne ordenació sacerdotal a la presencia del Papa, aumente la vostra fe en Jesucrist, Sacerdot Etern, que comunica el Seu sacerdoci per a la salvació de tots els homens. Aixi siga”.

Per tant, Senyors acadèmics, i en especial al president de la Comissió de Texts Religiosos de l´AVL Mn. Ramón Arnau (que suponc ya ho deu de saber) no cal fer cap missal en una normativa que se li diga “valenciana per al valencià”, quan no ho és. I que lo que realment pretén es unir la llengua o l´idioma valencià en el català.

La Conferència Episcopal Espanyola està més que informada de l´independència de l´idioma valencià respecte de qualsevol atra llengua que puga desijar la seua fagocitació. Lo que realment espere és que la nunciatura espanyola representant de la Santa Sèu ací, també ho estiga.

És més, la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola, en sa reunió celebrada del 2 al 4 de maig de 1984, va aprovar l´edició de “Els Quatre Evangelis” en llengua valenciana en virtut del Cànon 825 del vigent Còdex de Dret Canònic, segons les normes ortogràfiques de la llavors Secció de Llengua i Lliteratura de l´Acadèmia de Cultura Valenciana (ACV), hui… Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).

Pero en fi… vostés, Senyors de l´AVL, suponc que aniran a la seua (faran be, a mi…en té igual), marejaran a la Conferència Episcopal Espanyola, als bisbes, a l´arquebisbe, al nunci i a Maria Santíssima en el sagrat fi de catalanisar fins i tot als feligresos de les parròquies valencianes.

Està clar que als acadèmics de l´AVL, la prepotència i els aires de grandea ya se´ls han pujat al cap, a l´arrogar-se ells mateixos, el ser els únics en conformar l´institució per a establir tant el nom estatutari, tradicional, històric i llegal de la “nostra llengua”, aixina… com la normativa a emplear. (29.06.04 Europa Press)

Pero haurem de manifestar que, en primer lloc, l´AVL estatutàriament no podrà establir res de res afortunadament, perque el nostre Estatut d´Autonomia deixa molt clar quins són els dos idiomes oficials de la nostra terra, els quals són: “el valencià i el castellà”.

Tradicionalment, el poble ha heretat la definició dels seus antepassats i dels clàssics, que no és una atra que la de: “llengua o idioma valencià”. I punt, sense afegitons ni “coletillas”.

El nom clàssic i històric o definició de la llengua dels valencians, és… el que ha segut sempre, des de que el poble valencià escomençà a tindre consciència idiomàtica: “romanç, idioma Valentinum, valentinum, valentinam linguam, vulgar pla, vulgar valencià, vulgar valenciana, vulgar lengua valenciana, lengua vulgar Valenciana, idioma vulgar, lenga materna valenciana, valentiana lengua, arromançat, Valenciana lengua, valenciana prosa, ydiomate valentino, Lengua Valenciana, llengua valenciana, idiomavalenciano, valenciano/a…” i perdó per si m´he deixat (segur) alguna definició dels nostres clàssics. Són molts texts i molts segles.

En quant al nom llegal podran, aconsellar, propondre… manipular i intoxicar, pero que yo sàpia poc més, perque gràcies a Deu (i mai millor dit) no tenen poder llegislatiu.

Si no estic mal informat, el nou missal de l´AVL, ha de recórrer molt de camí, desconec si encara està paralisat, pero en tot cas, se deurà de fer una comissió llitúrgica que estudie la proposta de missal confeccionat per l´AVL per prelats, doctors en Teologia i en Sagrades Escritures, per a després de tindre un text elaborat i rigorós, poder elevar-lo a la Conferència Episcopal Espanyola, que deurà revisar-lo, i si li dona el vist i plau, enviar-ho al Vaticà per al reconeiximent definitiu per banda de la congregació de ritos per si procedix o no este document llitúrgic. En fi… com podem vore, “poca cosa”.

De totes formes, ya que tenim texts sagrats reconeguts per la Conferència Episcopal Espanyola en llengua valenciana, i per tant també, “i en certa mida pel Vaticà”, perque com he dit adés, el ya desaparegut Sant Pare Joan Pau II en sa visita a Valéncia en l´any 1982, definí el nom de la llengua i utilisà una normativa concreta en el seu text escrit, per a les paraules que pronuncià en valencià. L´AVL deuria respectar esta normativa per al seu “nou model” de valencià a utilisar per l´Iglésia valenciana en son missal, com també, seguir esta normativa per al valencià d´us comú i quotidià.

Puix be, al fil em ve recordar-vos, per tal d´anar obrint boca, que la RACV sita en el carrer Avellanes nº 26 de la ciutat de Valéncia, ha tret recentment un Ordinari de la Missa en valencià que no està acatalanat i que seguix el mateix model que el que utilisà Sa Santitat Joan Pau II. Esperem, que el seu successor, el Sum Pontífex Benedicte XVI, estiga al corrent en sa pròxima visita a Valéncia, i faça lo que ha de fer, que no és una atra cosa que reconéixer lo que ya està reconegut o deuria estar-ho, i deixar ben llunt als que pretenen per mig de manipulacions tendencioses i politiquejos propis del nacionalisme més anexioniste, unir lo que deu d´estar… separat. Cadascú en sa casa, i Deu en la de tots.

* Articul publicat en el periodic "Diario de Valencia", el 28.1.2006.