Carrillo y Colomina, els Sants de la Pedrá

Per Ricardo García Moya

Els Sants de la Pedra eren Abdón y Senent; y els del títul, de la la pedrá intelectual. En valenciá distinguim ‘cuento’, narració curta, del ‘conte’ (o cónter) fet en números y llapisera. En la Nadalá (temps próxim a Nadal; Escrig, 1851) es típic vórer películes ahon el terror fa parella en la ternura pera acabar en placidea d’espírit. Ací no aplegarem a cap d’eixos estats; encá que, en el meu cas, el ser humá em dona terror. Si pensárem dasta ahón pot aplegar el sadisme, la crueltat y l’afá de poder, la veritat, no eixiríem al carrer. Per supost que no estic referinme a incruentes guerres idiomátiques o culturals (més d’una vegá, botafocs de les atres).

N’hia un discurs de Santiago Carrillo en el “Catálogo Biográfico Español” que heu donaven com fet “en valenciano”. Vaig anar a Madrit, al ‘Instituto de Historia Militar’, y comproví que “El camí de la Victoria” pronunciat en la “Conferència Nacional de la Joventut a València”, feta del sis al huit de març de 1937, estava redactat en pur catalá y editat per la “impremta Clarasó” de Barcelona a mitants de 1937. El caronte coliller parlava de que les tarees fetes en “la reraguarda són extraordinariament importants... que nosaltres volem mobilitzar la joventut, que avui es troba a la reraguarda” (p.40); y donava com a eixemple que “la joventut de Madrid ha desenvolupat els seus grups Alerta”. Com si fora la Belén Esteban del “¡Yo maaato!”, no el “¡Yo muuero!”, el tenebrós enguiscaor mostrava obsesió en netejar la “reraguarda” y trastornar als chicots en el paraís soviétic: “hi ha molta llibertat perquè a la Unió Soviètica els nois son molt valents” (p.37). Rentar cervells era l’objetiu de la “Comisión Nacional de Agitprop”, propaganda y agitació, terme originari dels teórics soviétics Plejánov y Lenin. Carrillo volía encéndrer la sanc als jovens pera durlos a la mort: “que més val morir travessant les línies enemigues, abans que viure...”(p.40) Hui, en 2009, Carrillo está viu y fet un virtuós étic; pero, aquells millars y millars de chicons que marejá: ¿en quín clot acabaren als pocs mesos?. Un topónim aclarix la bonea de Carrillo en la retaguarda: Paracuellos. Y deixe a este repugnant vestigle, o lo que siga, perque acabaríem bosant (per cert, parlí en els militars y em digueren que llevaríen lo del ‘valenciá’ de Carrillo ¡Ya vorem, que día un cego!).

Estem en Nadal y seguix la indolent Batalla de Valencia, ahon mos afonen dasta el copró. La mort y la mare naturalea ya han reduit a pols y detritus a uns cuants académics que, en vida, pensaren obtíndrer gloria eterna y llorer d’or en una caíra de l’AVLL; en realitat, asoles m’anrecorde del sompo canonge “normalitzat” y algú més. No vullc desdorar el recort d’estos personats, casi en l’olvit colectiu. No obstant, mos quedá la tristea de que’ls dinés els amelá la chiripiga (cast. acíbar) d’entranfullar sa dignitat y llengua.

Y ara, sinyor Colomina, t’ha tocat la tanda (no el cat. “torn”). No puc dirte que “a tot serdot li aplega el seu Sent Martí”, per dos rahons: una, que de porc no tens res (que yo sapia, ¿eh?); y atra, que “serdot” es un joc morfosemántic paródic, per aféresis (sa)serdot > serdot; o síncopa: s(ac)erdot > serdot: “el sinyor capellá Balaguer... grasies a que es un serdot de molt de talent” (El Blua, Castelló, 21 febrer 1892). Asobint apareix sancer: “que ordenaren més saserdots” (Caps y senteners, 1892); “fará un bon saserdot” (Aznar Pellicer: El misteri de Trinitat, 1930). No eres serdot, clar; tot lo més un revoltó, inquet cuc que fa taranyines gramaticals en fils del IEC.

No te conec personalment, pero sí a les teues actuacions; y reconec que tens pasió per la llengua. Lo mateix t’angarcholaves l’estudi del valenciá fet per la catedrática Lilian Sagredo, colega meua, que regiraves el parlar valenciá d’El Carche. Eres alcoyá y tots vosatros teniu un puntet d’originalitat, ¡cóm olvidar al ‘cultísim’ chavaloyes polític d’Alcoy, que tu coneixerás, en querida y dona en la mateixa escaleta: “¡Eey, mante, que abaixe a per tabaco!”. El furgamander abaixava al replanell y, al cap d’uns minuts, pujava en la llengua fora y la bragueta encá auberta ¡Qué tindrá Alcoy pera que ixca el gandufari cabut Ovidi Montllor, el follaoret Francisco y el peripatétic Camilochet!. Faltaves tu, Colomina, que estás de reguiny en mi per parlar més de lo degut, sinse donarme cónter de que m’estaven grabant (en -b- etimológica); y respecte als juins negatius a Eugeni Reig -cagarnereta en camp d’extermini-, encá em quedí curt en el Prólec del Apéndix al DHIVAM.

Has tingut coraella pera aulorar la covarcha del lleó blaver, pero sabíes que era gat sinse ungles. De totes formes, tens eixa educació valenciana que recorde de la meua infantea; cuan mon pare es juntava en amics y sempre s’ascoltaven eixos saluts heretats dels temps forals: “¡Bon día, caballers!, ¡Deu mos guart”. Tu, bledá producte de les montanyes d’Alcoy, defens la llengua valenciana en aparent corpenta, pero preferixes el catalá “pròleg”, reculant d’escriurer el valenciá “prólec” o, si vols, “pròlec” (l’acentuació de tancaes y aubertes es calc del catalá); y tu saps que “prólec”, en velar sorda –c, es patrimoni del valenciá migeval, clásic y modern, siga en Antoni Canals (a.1395) o en el Llibret de Foguera Alfons el Sabi d’Alacant (any 1930).

Escrius “diàleg” en catalá, fugint del valenciá modern “diálec”; y no mos vingues de sumuliste etimológic, pues vosatros vos fiqueu culperamunt cuan l’IEC fa bufalagamba del valenciá “cambiar” (del lletí ‘cambiare’) y adopteu el modern fabriste y no etimológic “canviar”. Aixina, obedint al IEC, vos fisgueu de l’etimología y dels autors valencians, ¡y cuan trateu de la Taula de Cambis de Valencia, no tingau la desvergonya d’escriurer “Taula de Canvis”, com feren els ampastrers de la G. Enciclopedia de la Región Valenciana. En valenciá modern tenim “cámbit”, en -t epéntetica; inclús en el valenciá de tons pares: “en cámbit yo la vullc” (Román: Tots de la mateixa familia, Alcoy, 1937). A vegaes, sinse voler, nugue persones a personages lliteraris: Sentandreu sempre m’ha paregut d’una novela de Dostoyevski; tu, Colomina, seríes de Ben Jonson (¿Volpone, Voltore, Corvino...?; / no dic quíno); yo, probablement, un coscó de Marsé. Y la ferramentera filológica de l’academia d’Ascensió, en el teu conegut Dr. Taranyina, seríeu secundaris dels guions del ‘Churubusco Azteca, S.A’, ahon feen les clásiques de Cantinfles.

Suponc que gracies a tu, arreglaparroquies Colomina, el Churubusco Azteca (llixcam AVLL) ha editat en dinés de mosatros atre llibre d’Eugeni Reig. En el prólec expreses admiració sinse llímits al sinyor Eugeni, per buscar la purea del valenciá genuí. ¡Quína parella d’ascatosos!. El dit Eugeni asoles es un matarife o mataor idiomátic que, a gavinetaes, mata al valenciá al triar lléxic impost per l’IEC. També fa d’escorchaor al escorchar la pell de les paraules, sa morfología, pera afaitarles (cast. ‘maquillarlas’) al gust del IEC. Fanc de la riua catalanera, Eugeni entarquima veus valencianes pera afonarles al nivell d’us coloquial, usant el catalá més repugnant pera expóndrer sa tesis a nivell cult (o “culte”, en cat.). ¡Ay, Colomina de la colomina! Pera vosatros, escriurer en bonyigos lléxics com l’advérbit catalá “avui” (Reig: Les nostres paraules, p.11), es deféndrer el valenciá (¿encano li has ensenyat a Eugeni que “avui” es corrupció catalana del clásic valenciá hui?). En este articulet carixc d’espay pera rentar les espardenyaes catalaneres que ampreu; y lo d’amprar no m’agrá res en valenciá (en eixe semantisme); pero sempre es millor que l’arcaisme y catalá “emprar” de vosatros.

Ara, entrant en la ficció, apleguem al terme del coloqui y teló rápit: Fret fi de semana y nit de Capdany, u de giner de 2010; un amodorrit Colomina, flatós y vert per la fartá, s’alsa de matiná pera allaugerar el cos. Raere d’uns piif, pof, repotopoof (¡qué anem a fer, si el soparot era d’académic d’Ascensió!), en esme y sensatea rahona:

—Dins d’uns anys estaré socarranme les creílles en el Tártar, junt als huendos d’atres catalaners; y encá que disimule com a polisero bo, soc u dels que dirigix la catalanisació del Reyne, y eixe cabró blaver de García Moya hu escampa a tot el mon. ¡La veritat es que estic empachat de mentiroles! ¿Y si defenguera de veres la llengua valenciana, sinse anderdos ni fetilleríes?.Ya está, vaig a escomensar una vida nova. Ara mateixa li cride per teléfono a Eugeniet pera dirli cuatre veritats.

—¿Eugénit? Sí, sí, soc Colomina ¿Com, que’s molt prónter?¿Cóm dius, que me’n vaja a fer la ma? Home, tingues criansa, volía dirte que tot lo que fas es lo contrari de lo que pregones ¿Qué ya heu sabíes? Sí, sí, yo també. Mosatros estávem fent el mardanot de la pijor manera, enganyant als panolis valencians al donarlis catalá enmelat ¿Cóm? Sí, sí, vaig a deixarme la cátedra de catalá en Alacant y dedicarme a activitats peliculeres en l’Estudi Churubusco Azteca. Sí, ya tinc el títul: “El Dr. Taranyina fa la o en un canut”. Tu, si vols, serás el partiquí del canut.

Tot fantasía, clar, la realitat es pijor. Ton amic Eugeni presumix de que son llibre apareix “il•lustrat amb fragments d’obres literaries... d’autors valencians coneguts i prestigiosos” (p.9) ¡Paixarells de senillar! U dels “coneguts i prestigiosos” escritors valencians es Gaspar Jaén, ¡eey, esniff, uuy!, poeta “català” naixcut en Elig, que fa pocs díes estigué en l’aquelarre catalaner del Instituto Cervantes en Londres: “Catalan Poetry. Poet in the City... in the original Catalan language...”. El verchili d’Elig fea treseta en Ponç Pons de les “Illes” (pera no dir Regne de Mallorques), y els representants del fals “Principat”, Carles Duarte y Vinyet Panyella. La moixiganga del Instituto Cervantes pera la promoció del catalá va ser en el 102 Eaton Square, London.

Pera l’expansionisme catalá era interesant tíndrer en Elig un poeta catalaniste y maricó, elegiac cantor del “amor secret dels homes” (sic), per lo que desde 1992 “la nostra crítica literària comença també a fer referència a l´homosexualitat del poeta Gaspar Jaén”. (Picó, Lliris: Motius homoerótics en la poesía de Gaspar Jaen, la literatura homosexual en català). Els del IEC valoren molt a esta varietat de diletants de la ploma: “Sexuality and National Identity in Catalan Gay Fiction. Londres”. Els poemes de Gaspar Jaén, entre Walt Whitman y Falete, estaríen més prop d’este últim: “¡Ay, cofre de vulgar hipocresía, / ante la gente yo oculto mi derrota, / payaso con careta de alegría, / pero tengo por dentro el alma rota”. Per cert, l’eixégeta de Jaén, la sinyora Lliris Picó, es atra joya culdegot naixcuda en Ibi que viu del catalanisme. Aixina, en fachenda, fa campaneta de combregar per tota la redolá: “sóc escriptora, perquè en els darrers anys he vomitat paraules i mentides ... Així doncs, faig ús del meu títol de llicenciada, amb grau!!!, en Filologia catalana i em guanye el pa, per a mi i per als meus, a l´Institut d´Estudis Catalans, a Alacant”. ¡Quína tía més vomitiva y mentirola! ¡Lo que fan els dinés del IEC!.

En lletreros del “Agitprop”, els ideólecs de Carrillo preguntávem als famolencs: “¿Quieres vencer al hambre? ¿Quieres comer?¿Quieres beber? ¡Entra en las Brigadas de Choque!”. Parlant del seu pasat, llir entre carts de pobrea, Lliris Picó reconeixía que no guanyava ni pera tramusos: “no em donen pera alimentar la meua familia” (Blogger, Lliris Picó). L’arroche Lliris, gracies al IEC, ya pot menjar calent y cagar fort. Aixina, pregonant que n’hian peles pera llicenciats desesperats, l’ Associació d’escriptors en llengua catalana fa anuncis com els del “Agitprop” pera enrosinar a gent com la dita Lliris Picó: “Associa-t’hi... un munt d’ avantatges”. El catalanisme els dona sigrons y algo més. Ells, agraits, fan com la morrua Esteban: “¡Yo maaaato!”, pera deféndrer el catalá y el plat de fresols. Que a Gaspar Jaén li agrade la carn o l’abaecho mos sindona lo mateix, es la naturalea de cada u; pero que’l Reyne estiga fet un paltrot de merda catalanera... ¡a quína vilea ham aplegat!.

Millonari llingüiste Colomina: tu calles y seguixes amparant nostra destrucció. També es veritat que tens detalls, com la noblea de citar el DHIVAM en el Prólec, per lo que sempre tindrás l’odi y desprécit dels teus companyers del Churubusco Azteca (¿Per qué no filmeu la versió catalana de ‘La faba de Ramonet’ en, si vullgueren, Gaspar Eixaent y Lliris Picó?). ¡Ah, recorda que soc Ricart, en valenciá; no Ricard, com tu escrius; y te done eixemples: “prior... apellat Ricart” (Canals: Llibre de Hugo de Sent Víctor, 1396); “Diafebus a Ricart... la de Ricart era...” (Martorell: Tirant, 1455); “mossen Lluch Ricart” (Siurana: Disputa de viudes, 1561); “Ricart al Sant ha posat” (Martínez de la Vega: Fiestas a Tomás de Villanueva, 1620), etc. En valenciá tenim el refrá “Cul pareix, y bufa”; y tu, Colomina, en lo que fas y bufes, ¿qué pareixes, si aplaudixes als que hui usen el fals “valenciá” de Carrillo en 1937?. En fi, som fum de boches. ¡Bones festes als valencians normals y, com estem en la Nadalá, també a vosatros, boirosos tagarins idiomátics: Colomina, Eugénit, Gaspar Eixaent y Lliris Picó!.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari