La llengua valenciana en les “Espanyes”

Per Pere Martí i Martínez

Són molts els anys (per no dir décades) que els valencians venim patint un atac brutal i injustificat, un intent d´anexió cultural, de suplantació llingüística, de tergiversació i de manipulació de l´història del nostre gloriós poble, l´antic i hispànic regne de Valéncia.

Tot açò, en nom d´una suposta immersió “pseudocientífica” que pretén unir lo que mai ha estat unit, i sobre tot, en catalanisar lo que mai va ser ni ha segut català.

Anys portem bregant molts valencians (uns de naiximent i atres de veïnat) en una lluita que ben mirat es surrealista i sense sentit, perque les evidències són tan grans a favor de l´autenticitat i independència de la llengua valenciana respecte del català, que pareix absurt seguir com seguim en molts àmbits de la societat, tant valenciana, com a espanyola; inclús comunitària i estrangera.

¿Per qué, si tenim un Estatut d´Autonomia, a on es reconeix l´existència de la llengua valenciana, les institucions de l´Estat, editorials, Administracions, partits polítics, i la resta d´entitats, tan públiques com privades, sistemàticament conculquen la llei, i no reconeixen una llengua, la quinta (euskera, espanyol, català, gallec i valencià) segons la Constitució i els corresponents Estatuts d´Autonomia?

Gràcies a Deu, el nostre sistema jurídic actual, reconeix i ampara a la llengua valenciana. L`Estatut d´Autonomia de la Comunitat Valenciana, en el seu sèptim artícul, punt u diu textualment: “Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà”.

I en el punt dos del mateix artícul, remarca: “la Generalitat Valenciana garantisarà l´us normal de les dos llengües, i...” En general, tot l´artícul sèptim reconeix la llegitimitat de la llengua valenciana, perque si te set punts, en els set reconeix la denominació de llengua valenciana.

És per açò, que, ni històrica, ni cultural, ni social, ni política, ni llingüística, ni econòmica, ni jurídica, ni sentimentalment... ni en cap atre orde possible que puga donar-se, lo valencià derive o provinga exclusivament de Catalunya.

Ya que com be el va definir l´ilustre professor i catedràtic de l´Universitat de Valéncia, Julià San Valero Aparisi, decà de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), “la valencianitat, és el resultat de la combinació del romanisme, islamisme i neocristianisme”.

I açò qualsevol persona pot corroborar-ho documentalment en els milers i milers de documents i texts existents que ho evidencien. Sempre que (també es veritat) estos texts no hagen passat per la piconadora normalisadora de l´aparell “pancatalaniste” que fa i desfa, tergiversa i censura al seu caprig.

És fals puix, pretendre que Valéncia (l´actual Comunitat Valenciana) és catalana perque “parla”, (ya que la mútua inteligibilitat, per si sola, igual que el paregut en les estructures no justifica l´unitat de les llengües, ya que les dos provenen del llatí) “pensa”, i manté certes “similituts” i “afinitats” en lo català. Que d´atra banda “podrien” ser llògiques, si pensem que vam pertànyer a la mateixa Corona d´Aragó, que mantenim una proximitat geogràfica evident, i que la nostra evolució paralela, ha fet del català i del valencià, dos branques diferents pero clarament agermanades.

Pero si és la personalitat valenciana la que sofrix les pijors envestides, és la llengua valenciana, on l´atac és total. Si no, consulte el seu diccionari enciclopèdic i intente buscar la denominació de llengua o cultura valenciana, busque algun autor clàssic valencià (Ausias March, Joanot Martorell, etc.) Tot apareix baix l´epígraf de “català”.

Exceptuant, com sempre, algun honrós cas, que com se sol dir confirma la regla.

Pero no volguera, indicar només, algunes de les llínies generals de les tesis llingüístiques valencianistes, mal nomenades secessionistes (les que pretenen “seccessionar” el valencià del català, quan és públic i notori que no han estat mai units) sense donar peu al llector, la possibilitat de comprovar l´existència secular de la llengua valenciana, diferenciada clarament i meridianament de la seua llengua germana, la catalana.

Per a açò, només bastaria que és passara una temporada en terres valencianes per a vore i comprovar el lèxic utilisat, els girs, modismes i les expressions, aixina com la seua fonètica, la qual ha d´estudiar-se per a aplicar a la vegada una correcta ortografia i gramàtica. La seua flexió verbal, etc.
En este sentit, Salvador de Madariaga, en el seu llibre “España” (p. 186), escriu:

“Valéncia no quiere ser otra cosa que Valéncia. Su lengua difiere lo bastante para permitirse gramática y vocabularios propios, si sus literatos quisieran construírselos”.

És molt important, en este sentit, recordar que la llengua valenciana (llengua romànica) va ser la primera llengua hispànica en tindre un Segle d´Or en la seua lliteratura, esplendor lliterari contemporàneu de l´italià, pero molt anterior que el castellà, el portugués, l´anglés i el francés, i no així el català, que no mai ha tingut tan alt privilegi.

Aixina, cal destacar també (com a important document) que el primer llibre lliterari imprés en tota “Espanya”, va ser escrit en la seua gran majoria en llengua valenciana i titulat “Trobes en Lahors de la Verge Maria”, de l´any 1474, en l´imprenta valenciana de Lambert Palmart.

La voluntat idiomàtica del poble valencià també es decisoria, perque sempre ha tingut convicció de parlar i tindre com a mig d´expressió una llengua, i açò ha segut des de ben antic, com podem comprovar en esta brevíssima llista (la relació completa de noms sería inacabable) de personalitats, intelectuals i escritors clàssics valencians, aragonesos i catalans dels segles XIV, XV i XVI que sempre van expressar explícitament el fet d´escriure en llengua valenciana i usar-la en les seues obres. Valencians: Sant Vicent Ferrer, Bonifaci Ferrer, Fra Antoni Canals, Sor Isabel de Villena, Joan Esteve, Joan Martorell, Joan Roig de Corella, Lluís de Fenollet, Miquel Pérez, Bernardí Vallmanya, Fra Tomàs de Vesach, Pere Antoni Beuter, Rafel Martí de Viciana, Gaspar Escolano, Pere Jacint Morlà, Pere Esteve, etc... Catalans: Onofre Pou, Joan Llorenç Palmireno, Joan Bonlabi, Fra Francesc Eiximenis, Jeroni Amiguet, i Fra Josef de Jesus, est últim aragonés.

Crec puix, en este breu espai, haver demostrat que sí hi ha argumentacions més que suficients per a plantejar-se, almenys dubtes més que raonables sobre el plantejament “pancatalaniste”, ¿no?

Finalment, és convenient aclarir per a evitar “possibles mals entesos” que, la majoria del poble valencià res te en contra dels nostres veïns del nort els catalans, i tampoc som (els que com yo defenem estes tesis i raonaments) antires i molt menys anticatalanistes com se´ns ha qualificat en moltes ocasions en un intent de desqualificar els nostres plantejaments i de pas a la nostra persona.

És més, alguns valencians, entenem el seu zel i afany de protecció i defensa per lo que els és propi i natural, i admirem (com és el meu cas) eixe sentiment de defensa exacerbada de la seua identitat històrica, política, cultural i inclús eixe egocentrisme malsà que a vegades (les més) no és del tot constructiu.
Pero ens oponem a que ens catalanisen i ens lleven lo nostre, a que ens canvien el gentilici, ens convertixquen en una variant i sucursal de Catalunya quan mai ha sigut aixina, i alteren l´historia a la nostra costa per a engrandir la seua. En tots els respectes, si Catalunya és una nació, més ho és Aragó i per descontat, el Regne de Valéncia.

* Articul publicat en el periodic "La Razón", en la seccio de "Opinión-Tribuna Libre", el 6 de febrer de 2001, en castellà, donat que el diari es de tirada estatal. En agost de 2002 es publicà en la revista Lo Rat (nova epoca, nº 4) en llengua valenciana.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari