Per Joan Ignaci Culla
Possiblement Manolo no tinga un carrer dedicat en Valencia perque Deu li ha reservat una avinguda en el cel. Possiblement molts no coneguen a Manolo Soler, perque la seua discrecio, senzillea i humiltat feyen que es dedicara als demes, oblidant-se d’ell mateix.
La seua familia, el seu treball, la seua Patria Valenciana i els seus amics eren el seu mon. El seu lema era: “No intentes canviar el mon, sino a qui tens al teu costat”, perque creïa en les persones i en la seua capacitat de superacio. Per ad aixo va dissenyar (i es va entregar) a l´elaboracio d´una infinitat de proyectes culturals, socials i economics per a que esta terra, la seua Patria, tinguera el pes, la dignitat i el reconeiximent que per historia li corresponen i que, desgraciadament, hui es debat segons els interessos de politics sense escrupols.
Convençut de que els jovens son el futur, va dissenyar “L´aula de pensament”, diversos cursos en els quals, llunt del dogmatisme al que estan somesos en les aules, se´ls ensenyava a pensar per ells mateixa, a buscar la realitat; se´ls despertava la curiositat, la conciencia i la consciencia sense cap classe d´imposicio; simplement es feya des del respecte a la seua terra, la seua cultura i la seua gent. En definitiva, els ensenyava a ser persones.
Manolo Soler no podia tindre enemics perque no era anti res. No era ni anticatalaniste ni antiespanyoliste, simplement era un valencià orgullos de ser-ho. Considerava que, des del nostre propi convenciment i des dels nostres valors, podriem recuperar el prestigi arrebatat.
Mai va tindre un mal gest, ni una mala paraula; sempre somria. Un somriure que ara pesa per la seua falta i no pel seu oblit. Mai demanava ajuda, ¿per a qué? si ho podia fer ell, encara que fora a costa de la seua familia, el seu negoci o la seua salut. Sempre estava disponible. En el seu vocabulari no existia el “no puc”, sino “per a quan ho necessites”.
Una atra de les metes que s’havia traçat Manolo era conseguir que, els que estavem cansats de lluitar per la recuperacio de la personalitat valenciana, no abandonarem, ya que estava en marcha una maniobra perfectament dissenyada, que ell denominava “Teoria de la suplantacio”. ¡I ho va conseguir! ¿Quí se li podia negar a una persona que ho donava tot a canvi de res? ¿Quí li podia negar alguna cosa a una persona que lo unic que volia era el be sense cap classe de protagonisme? Nos va tornar a ilusionar, nos va tornar a convencer que valia la pena continuar treballant per la nostra terra, per la nostra cultura, per les nostres gents; per esta societat casi sempre ingrata. No podiem deixar-los als nostres fills la factura de l’indiferencia, ni la carrega del “meninfotisme”, calificatiu que ell tant odiava.
Deu segurament necessitaria una persona de les qualitats de Manolo per a organisar-li el cel. Si no, no s´explica per qué, als seus 42 anys, l’ha apartat de la seua volguda dona Silvia, de la seua adorada filla de 4 anys Sara, i de tots els qui el voliem.
Hui, estic segur, haura abonat i arreglat l´Eden, estara lluitant contra el malaït “picudo”, si ha arribat a les seues palmeres, i li estara explicant al Senyor com estalviar aigua sense que minve l’esplendor del Verger. En els seus espais de temps lliure li comentarà al Pare que escolte a la “Cheperudeta”, que es la mare de tots, pero sobretot dels desamparats “bons valencians” -com diu el seu himne-, per a que nos seguixca enviant les forces necessaries per a continuar creent en nosatres mateixos i, aixina, de pas, desanimar als qui han vist de la nostra flaquea una arma per a desposseir-nos de lo nostre.
Si la bondat tinguera nom, esta portaria el de “Manolo Soler”, un valencià orgullos de ser-ho.
• Articul publicat en la revista Rogle nº 39 de decembre de 2009 que edita el Rogle Constanti Llombart de Cultura Valenciana i en el periodic “Las Provincias”, el dilluns 28 de decembre de 2009.