El problema no es el nom

Per Ferrer

Recorde en perspicuitat que quan anava a l´institut una cosa em cridava molt l´atencio. I era que els mestres quan havien de parlar de la Llengua Valenciana, evitaven sempre este nom. Aixina es que li deien de mil i una formes distintes. El terme mes escoltat era "la nostra llengua". El repetien a totes les hores. Que si "la nostra llengua" per aci, que si "la nostra llengua" per alla. I yo sempre em preguntava a mi mateix: "Si la nostra llengua es la Llengua Valenciana, ¿per qué no ho diuen obertament sense voler amagar el nom com si fora pecat?"

La denominacio de la llengua que parlen els valencians s´ havia convertit en un estigma: era una llengua sense nom. Aixina es que hui en dia encara hi ha molta gent que parla de "la llengua". I yo em pregunte ¿quina? ¿la rusa, la lituana? Hi ha unes atres que parlen de "la llengua comuna". I yo, que soc tot candor i ingenuitat, suponc que es referixen a l´espanyol... Perque no sé quina atra llengua tenim en comu els valencians en atres pobles. Tot lo mon te por de dir el nom de la llengua. Es una llengua innomenable. ¡Si la cites segur que s´apareix Satan!

Ha hagut molts intents de colar-mos-la. Que si "cavaba", "cavabes", "cavabanic"... tots ells han compartit la sort de l´esperanto. Ara volen dir-li "catala-valencià", invent que recorda molt a l´intent servi d´anexionar-se la llengua croata, parle de l´utopic idioma servo-croat. L´Academia de Zaplana (AZ) parla de "una llengua que perteneix al mateix sistema llingüistic que la dels atres pobles de l´antiga Corona d´ Arago".

Dit aixina, pareix que parlen del sistema occita. Pero la qüestio es mos volen clavar el catala per la força i ya no saben ni com.

Els catalanufos s´enganyen: el conflicte llingüistic no es una qüestio de simples nomenclatures. Ells es creuen que els valencians acceptem que parlem catala pero que mos neguem a dir-li catala per raons historiques. Pero no es tracta de parlar catala i dir-li "valencià". Es tracta de que el Valencià i el catala son dos idiomes distints (aixina ho considera el 70% de valencians segons el CIS de 2004). I es que per molt que s´encaboten estem parlant de dos llengües i no d´una. I aixo no ho dic yo, sino que ya ho deia Fra Antoni Canals en el segle XIV.

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)