Alexandre Alapont, misioniste del catalá y el nambya

Per Ricardo García Moya

Reverent Alexandre Alapont: l’atre día, -me malicsie que per enguiscament d’August Monzón-, aponares un articulet en catalá (Levante, 11 giner 2010), ahon aurtaves al arquebisbe de Valencia a que autorisara el “missal” en “la nostra llengua”, ficant d’eixemple a Pere Riutort, l’albolotapobles mallorquí que mos vullgué catalanisar dasta el vi eucarístic per l’any 1975. Ademés, en to ploramiques marmolaves “d’un silenci antic i molt llarg... la resistencia callada i tenaç en temps difícils” ¡Ay, animeta del Tártar, sempre parleu els que més teniu que callar! ¡Si vosatros, cures y flares enredraors (no atres com Munilla, al que tornaréu gabia), haveu segut closes dels tirans, desde Videla a ETA!. Ademés, si no saps ni escriurer “nostra llengua”, ni sixquera distinguixes el catalá “llarg” del valenciá “llarc”. Aixó sí, eres ídol del catalanisme gastronómic y baldraguer, y m’anrecorde de cuan fees parella en Eliseu Climent en els prémits Saó (l’any 2007), revista dels sotaners que sembren odi contra Espanya y s’arrastren culperamunt respecte a Catalunya. Eixe es el teu ambient, cuatre barres y catalá per tots els puestos, dasta en eixa selva turística y de mentiretes ahon dones charraes y acamines en un llibre de l’Abadía de Montserrat baix del braç. No obstant, tens una condició que’t dona mérit: eres nano, pero no eres el primer baixet valenciá que trunfá en l’espectácul relligiós.

Aixina, naixcut en Vinarós, el nano Domingo Pablo aplegá a ser sacristá y, degut a sa simpatía y a que’l seu cos “tirava a figura oval, o esferoide” (Vida de Domingo Pablo, 1762), en tot el Reyne de Valencia va ser conegut com el “Nano de Sta Ana”. Al ingeniós taperot l’atribuixen un relat autobiográfic, “que de sí escribió en valenciano” (ib.), y en este estil contava que dos llauraores volíen que deixara de ser fadrí: “dos dones tingueren / requintes per mi, / perque cada una / volía marit” (ib.). El Nano de Vinarós anava per Valencia y s’amportava “todos los vítores y aplausos”, y en les festes era “el grano de sal”; lo mateix que tu per Africa.

Han pasat dos sigles y estem en l’africá Zimbawe, a hores del rat penat. Fum, mosquits y chiquets rodegen a patacones mamelludes que s’aventen moscardes d’uns mugrons com a dátils de rabosa. Clotá de pobrea en abichorros. Al sinyor nano Alexandre Alapont, carismátic misioniste naixcut en l’Alcudia, li han preparat una chosa redona molt ampla, dos mantes y un coixí. A les 7 de la matí, el reverent s’alsa del llit en el poblat de la sinyora Escolástica Nyoni, dona de 50 anys que, per estar tot el día nyoni nyoni, te una grapallá de machongos, chicons y chiquets. Discretament, la sinyora Nyoni li oferix auia calenta en una safa, dos estoballes y pastilleta nova de sabó. S’afaita sobre’l capot del seu Land Rover. Aixina heu conta Alapont , més o menos, en la revista El Ciervo.

El misioniste, generós, oferix chalets en el Paraís als amoixamats indígenes que ampoma per el turístic Parc Nacional Hwange, ahon parlen u dels dialectes del bantú, la llengua nambya, que ell farfulla. Es normal, al dur més de 40 anys en el territori; un mandinga que aplegá fa dos mesos a la Placha de Sent Joan ya parla millor que yo (treballa en la tenda d’un fruter de Muchamel, y al principi asoles día ¡vale, vale!). Alapont viu en Zimbawe desde l’any 1957 y, per lo que conta, heu trobá en la miseria. Hui, en 2010, n’hia més miseria, cólera, el 90% sinse treball y un 25 % en sida .¡Ay, Alapont, tant d’asbramar que’l condó era pecatós, y ara tenen l’infern en la sanc!. Gracies a vosatros, que satanisareu el preservatiu, ha renaixcut el canibalisme. A cuansevol negre albí que agarren heu fan chichines pera véndrerlo a pentols. Menjarse una chulla d’albí cura el sida, diuen els bruixos; y també violar chiquetes albines es bo pera el sida ¡Ay, Alexandre, el mal que haveu fet alguns desde fa sigles! . Fa anys publiquí el cas dels misionistes del sigle XVII en América que, encá que disponíen d’una indieta a la semana pera netejar y lo que fora, n’hiavíen alguns que volíen una diferent cada nit. Crec que va ser el valenciá Rocamora, virrey o algo paregut, qui reguinyá als calents motilons. No es el cas del honest Alapont, que may li han vist pelant l’alficós dins del confesonari o raere d’un boabab, ¡Deu mos guart del dimontre!.

En notes autobiográfiques descriu s’afaená vida: “raere de netejarme, agarre el breviari y el llibre de Joan Guiteras y me’n vaig ahon els abres, a 200 metros del llogaret”. Eixe llibre es “Mantenir l’esperança” del catalá Guiteras, editat per la independentista Abadia de Montserrat. Y nostre retor seguix treballant: “a les nou torne a les cases y em trobe un tasó gran de té en sucre, llet y pa”. ¡Quína sort! Ahon cau sempre te de tot, desde’l menjar al llit; per algo es el bruixot blanc en poders pera esgolarmos al Llim (Porgatori), Paraís o Infern. Llástima que Alapont, inclús ballant sardanes rituals y resant en el catalá de Guiteras a la Verge de Montserrat, siga un patases-manases pera produir riquea o treball en Zimbawe, desfer la miseria, la fam y el canibalisme.

En realitat, l’ensómit d’Alapont son els idiomes. Ell vol que’n Valencia s’implante la lliturgia en catalá, el usat per son companyer Eliseu Climent, el catalá de l’Abadia de Montserrat. Y fent ólvit del sida y dels famolencs, furga y puncha al arquebisbe de Valencia pera consolidar la catalanisació. Al remat, sempre acaba demanant dinés y més dinés, com eixos 20.000 € pera una edició bíblica en dialecte nambya (encá que’l 95 % no sapia llegiro), d’una població que no aplega a la d’Elig, y de la que asoles un 15 % son mig católics; pero Alapont sap tráurer euros als parroquians de Bellreguart, als fallers de la Falla Espartero, al catalaner Grup de Solidaritat de Cárcer y Cotes, etc.

Per Zimbawe n’hia un formiguer de misionistes mirlats, com l’estovat Patxi Beloki, gudari de sainet que, unflat d’orgull, du la boina vasca tot el día, en 40 graus y celebrant oficis. ¡Quína llobá de cristolers! U, tot el día en el llibre catalá amunt y abaix; y l’atre, en la pollosa txapela arrastrons; u es valenciá, premiat per Saó, que defén els fascistes “paísos catalans”; l’atre, un navarro que defén la Nació Vasca. El catalaniste Alapont, cuan torna a terres valencianes, fa campaneta de combregar de que “ha impulsado la construcción de doce capillas en la selva de Zimbabwe”. ¡Che, per favor, si eixes construccions son casi chavoles (chavola, ¿del lletí ‘caveola’?) de cuatre atobons, vint racholes, fanc y canyots: “choza grande y pobretona que hace de capilla”; y , segons Alapont, no conseguix que’ls nambya “se conviertan, crean y se bauticen”.

¡Cóm te van a créurer si no tenen pera rosegons y, damunt, vols que te paguen dasta el gasoli del Land Rover y, si es descuiden, els deixes sinse pollastres!. Contes que, raere de la misa, als 15 alicaiguts desfaenats que asistixen els fas “colecta, aunque sea pequeña, para ayudar al gasto de la gasolina”. Encabant, “quedamos de acuerdo dónde cenaré y dormiré esa noche”. Tot debaes , per supost. El sopar l’ampomares de la viuda Inés Shoko ,”yo ceno abundantemente”. A boqueta nit, en el poblat de Shoko, te duen el poal d’auia calenta “para lavarme. Me pongo detrás de una choza y me lavo todo el cuerpo en la oscuridad nocturna”. ¡Hala, polinari, que tots s’anteren que eres recatat! . Y un ducte: ¿cóm paga les atencions d’estos desgraciats?. Alapont es nano, pero no panoli. En el Land Rover du morralla y fardets de roba vella que li envíen del Reyne de Valencia y, maquiavélicament, no la dona dasta el moment que s’en va; aixina te en punches als bonanits indigents, y aixina li oferixen lo que poden, dins de sa pobrea terrorífica: “estoy contento de ser misionero. Mañana, antes de partir, les daré las ropas a Inés y su familia. Las ropas las envían mis familiares y amigos de Valencia”. No es chupla el dit, no; raere de refregárlilos tot el día per els morregals, els dona les chanques y draps vells al anarsen, no al aplegar.

Les fanecaes que chafa Alapont están prop de les catarates Victoria, destí de la burguesía progre-catalanera d’ecoturisme gastronómic y safari sádic (els dona calfret de nyitols el vórer lleons mordinyant nyusos, saborejar la miseria absoluta dels atres y, en sort, columbrar alguna fartá de lleteroles d’albins o l’ablació de mija figa en art y navaixeta robellá). Y si eres u dels catalaners amics d’Alapont, vorás espectácul de fam y primitivisme en fila preferent y debaes. Cuan en 2007 li donaren el prémit Sao, entre’l públic estava el milhomens Joan F. Mira, “Creu de Sant Jordi” de la Generalitat catalana per sa fonda llabor catalanera entre valencians. Un bon día, crec per 1998, com si foren Stanley and Livingstone, amaneixeren per el chas d’Alapont el susodit Joan F. Mira y sa filla. Ell, en catalá que traduixc al valenciá, contava: “Alexandre Alapont conduix el vehícul tot terré, y els pasagers –la meua filla y yo- mos heu mirem tot com una gran novetat”. El relat es llarc y dona tristea. Lo cert es que’ls sangandumbes acabaren en una chosa redona de fanc, chinches y pallús, pegant la gorrá a uns novensans que teníen un chiquet de mamella. Y no asoles menjaren de baldraga, sinos que s’amportaren l’unic pollastre que’ls quedava al matrimoni d’angelots, que no teníen cap de moble ni de res: “el chicot infinitament pobre que mos ha convidat, s’acosta en un gall entre els braços, y fa gest de volerme’l regalar. Deu ser l’unic pollastre que te”. En fi, l’esparamenter Mira no’l volía agarrar -més que res per por a les picotaes, arrapons y escagarrusaes del picolí-, pero el sinyor nano de l’Alcudia sí que’l volía “per ser la costum”. Ficat el pollastre en el Land Rover, se’n aná la treseta a clavar la ungla a atre puesto ¡Quína tendrea d’espírit!.

Tot está afonat en Zimbawe. Els misionistes com Patxi Beloki, en sa boina dels collons; la mixorrera Sor Bigot, sonriguense a totes hores sinse to ni so; y el llingüiste milacrer Alapont, en el llibre de Montserrat, cremen millons en nyonyeríes y antoixos anacrónics. Ell, raere de 50 anys de romansos y ficcions, encá mos dona la tabarra en les tracamandanes del nambya y el catalá. Esta fansella balla entre’l destarifo bruixer y l’humor negre bacora. El 14 d’abril de 2007, els misionistes de Zimbawe vullgueren protestar per “la grave situación político-social del país”; y, pera enfrontarse al barilla Mugabe, “convocan a un día de ayuno” als negres. ¡Che, sereu capis fustis, si un fum d’ells heu patixen de dumenche a disapte, a no ser que amaitinen un albí desmamparat!. Ara be, els lletreros no estaven en nambya, sinos en l’inglés colonialiste: ”God hears the cry of the opressed”.

En la miseria que atenalla Espanya y el Tío la Boina y el del Land Rover seguixen donant l’espectácul melodramátic, digne de Samuel Beckett, als turistes de les Catarates Victoria y als nambya dels pollastres. En el panflet catalaner El Cresol, ahon martafallen als chiquets en catalá (els ensenyen, per eixemple: “ofereix, ens acomiadem amb...”, en lloc del valenciá “oferix, mos despedim en...”), li fan un preguntat a Alapont sobre la presencia del Islam entre mosatros y, rápit, contesta: “l’Islam en Europa es ya irreversible. Haurem de buscar formes d’acostarmos mutuament. Poquet a poquet, pero sinse parar”. Aixina que, front al Islam que talla les llibertats de la civilisació europea, humilla a les dones y considera enemic al infel, ¿este guerrer de la Iglesia mos recomana certa islamisació?. Més que evangeliste pareix discípul de Groucho Marx y ses teoríes: "Estos son els meus principis, creencies y conviccions; si no li agraen tinc atres”. Per tant, si a Sao y Eliseu Climent no els agrá el valenciá, dependrem catalá; y en lloc de a la Mare dels Desamparats mos acollirem a la de Montserrat; si Sent Vicent Ferrer no els acomoda, farem memeus a Sant Cucufat, y deixarem la Biblia per el Corán. Si la paella en clóchines no els agrá als bruixos de Zimbawe, tastarem les turmes d’albí al ast. Aixina som els sanc d’horchata.

Encabant, els misionistes com Alapont, Sor Bigot y Patxi Beloki s’asombren de que la gent els envíe al reall. Pues ca vegá será més gran el desprécit que tindreu per sembrar l’odi entre germans, com feu –¿involuntariament?, fomentant la llengua y Nació Nambya en un perillós polvorí tribal de dialectes y llengües paregudes (shona, manyica, ndau, ndebele...) ¿Ahón conduixen estes rucaes? A aubrir la porta a la Mort en corbella y, entre etnies vehines, trencarse el cap a gayataes. Ací, en Espanya, els beatífics del Land Rover, ajuntats a la micaletalla montserratina de Saó y Eliseu Climent, ¿quín futur prediquen pera mosatros, els valencians?: La lliturgia en catalá (¿en creu y mija lluna, no?), el drap de cuatre barres y, chino-chano, la integració en Catalunya. Com diu mon amic Sansano d’Elig ¡Astó es pa cagarse y no torcarse! Que la Mahoma de Biar y la Deua Matalafam de Zimbawe mos protegixquen dels misionistes parolers.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari