Els traches valencians del eixércit de Washington

Per Ricardo García Moya

Si volen saborejar l’artícul agarren un mapa de Nortamérica y, mentalment, viagen a la Guerra d’Independencia americana, del 1775 al 1783. Fiquen un dit en el cor dels actuals EEUU, per eixemple, en Kansas; y d’eixe puesto dasta’l Pacífic vorán terres del Imperi Espanyol; per la dreta, les del Imperi Inglés (no ‘anglés’). A vol de pardal (en perdó) podríem vórer el Condat de Valencia en Nou México y, en mig d’una polseguera, perseguint o fugint d’apaches, cheyennes y kiowes, les tropes de la Corona d’Espanya ahon els valencians seguíen parlant l’idioma propi. El millor eixemple es el d’aquell flare d’Alcudia de Carlet, Josep Marqués, que anava per collaos, foyes, clotaes y sequerols del Colorado per 1780. S’aventurera vida es conta en un manuscrit que trobí en la BNM, ahon també es parla d’atres valencians en l’Oest americá: “el soldado valenciano Cavanilles, entrando a batallar con los apaches, salió con una pierna quebrada de un balazo, y hoy día anda con una pata de palo" (Bib.Nac. Madrid, Ms. 5695, Xalisco, 1782, f. 132). En terres apaches era acompanyat de soldats y un franciscá, Garrigós, autor del manuscrit. Este anotava tot, dasta lo dit en valenciá, com: "Pepe, donam el chic" (f. 58), y sa corresponent traducció al espanyol: "Joseph, dame el chico" (id.). "esta fadrina yo la vullc" (f. 58); “Chusep, preno com vullgues que ya no puch més” (f.78) “Chic, porta sucre esponchat” (f.78). Per tant, encá que alluntats als confins del Imperi, seguíen parlant l’idioma valenciá. El flare d’Alcudia faltá en 1781, cuan Espanya havía declarat la guerra als inglesos pera ajudar als americans en sa Guerra d’Independencia.

Tos mosatros ham vist grandioses películes béliques americanes, ahon l’eixércit del general George Washington s’anfrontava al inglesos. Lo que pocs coneixen es que’ls soldats nortamericans vestíen uniformes de teixit valenciá, eixit de les fábriques d’Alcoy y, pot ser, de Benilloba. En 1778 aplegaven a la ciutat espanyola de Nueva Orleans l’irlandés Pollock y l’americá Willing, comisionats per el Congrés dels Estats Units pera arreplegar les ajudes del Imperi Espanyol, desde fusils a farina. Les tropes de Washington encá no havíen ampomat les aportacions de Francia, y no teníen ni pera tramusos en 1778, vestinse gracies als ‘Spanish milled dollars’ de la Corona d’Espanya y de les propies bolchaques del millonari valenciá Joan Miralles, ademés de les “9.000 varas de paño azul y diez y ocho mil varas de paño tinto de lana de las fábricas de Alcoy, 1.710 varas de paño blanco...”(Doc. Vicent Rives). Aixina que, cuan vejam eixes tropes de blau, roig y blanc en películes com ‘El Patriota’ de Mel Gibson, recordem que son valencians. L’eixércit de la futura nació no alcansava els 7000 soldats en 1779 (el del Reyne de Valencia, per l’any 1700, podía juntar dasta 15.000 homens de guerra), per lo que’ls doce mil fusils donats per Espanya armaren a tota la infantería del general Washington.

Raere d’este andaluvi d’operaciones diplomátiques y comercials estava l’espía, traficant y millonari valenciá Joan Miralles, naixcut l’any 1713 al sur del Reyne de Valencia, en Petrer, poble de l’antiga Gobernació d’Oriola, Condat d’Elda y Bisbat d’Oriola (la provincia d’Alacant encano eixistía; es moderna, feta per polítics de Madrit en el sigle XIX). El valenciá Miralles, carismátic amic personal de Washington, convertí sa mansió de Filadelfia -capital del nou estat de les Tretse Colonies-, en el punt de reunió dels personages més importants; aixina, al sopar de Cap d’Any de 1778 tingué de convidats al matrimoni Washington y al marqués de Lafayette. L’activitat de Miralles va ser fonamental pera les tropes americanes. Per desgracia, raere d’una semana de febra, el 28 d’abril de 1780 moría el diplomátic en la mansió de Washington en Morristown, ahon estava el Cuartel General de les tropes nortamericanes; y ahon Miralles y Washington preparaven l’ofensiva d’Espanya y EEUU contra els asentaments inglesos en Florida. Al solemne soterrar, en protocol d’Estat presidit per Washington, asistiren membres del Congrés, autoritats de Pennsylvania, eixércit y un llarc acompanyament de ciutadans prop al kilómetro y mig. Hui es conserva com a museu la Mansió Ford en Morristown, ahon residí Washington y faltá Miralles. A millars de kilómetros, en el Reyne de Valencia, els artesans d’Alcoy y Benilloba desconeixíen y encara desconeixen el destí gloriós d’aquells draps. Si hagueren segut fets en fábriques de Barcelona o La Geltrú ¡Quína matraca donaríen els golafres catalans!.

¿Y cóm eren, socialment, aquells artesans valencians que confeccionaren teixits pera Washington? Vivíen patint la castellanisació borbónica, pero les fondes arrails d’haver format part d’un Reyne en fronteres, idioma, Furs, moneda, bandera y eixércit propi dasta 1707 es manteníen fortes. Aixina, en Benilloba, població vehina d’Alcoy y que també produía teixits, no s’avergonyíen (com fan ara) de la Mare dels Desamparats, Sent Vicent Ferrer y sa llengua valenciana. En l’imprés “Fiestas centenarias... de Benilloba” (any 1747), fetes en agraiment a “San Joaquín por averle (sic) dado por su Patrón la suerte del Cielo contra la peste, que lastimosamente afligiò à este Reyno de Valencia en el año 1647”, escrit per Ginés Mira de Benilloba, es descriu que’n la provesó portaven “la Imagen de nuestra Señora con el título de los Desamparados” (p.24); y també recorden un document del notari Blanes: “...cuyo testimonio se halla en lengua valenciana” (p.6).

Les festes de Benillloba giraven en torn a Sent Chimo, nom propi que tingué sa evolució morfológica. En l’opúscul donen les grafíes en lletí, “Sanctus Joachimus”; en castellá, “Joaquín”; y en valenciá del XVIII, “Chochim”. Hui, els colaboracionistes han catalanisat Benilloba, apareguent el nom del Sent Chochim com a “Sant Xotxim”, en morfología catalana del IEC, en els llibrets de festes de Moros y Cristians; tampoc es raro trobarse a raberes de borrachos trompellots catalaners fent el faba en castells humans y parlant el “normalitzat” del IEC. En el llibre de 1747, descrivint un milacre de Sent Chimo, un benillober ferit demana ajuda: “¡Sent Chochim, valeume!” (p.30). Per cert, el croniste fester nomena com a familia important de Benilloba als Monerris, y també apareixen els Barrachina, apellits valencians de soca y arrail.

Al remat, raere de ductes y readaptacions, el lletí “Joachimus” es convertí en “Chimo”, nom propi del valenciá modern. En el DHIVAM y l’Apéndix tenen documentat el nom “Chimo” en tot el Reyne, llegitimitat que no poden oferir la purrelá de colaboracionistes que volen impóndrer la grafía “Ximo” (per orde del quimerétic IEC de Barcelona). ¡Che!, la veritat, yo asoles volía parlar dels americans y els teixits d’Alcoy y, sinse voler, m’ha esgolat a l’onomástica d’esta Batalla de Valencia en la que estem més asoles que’l flare Josep Marqués entre’ls apaches del Colorado. Mos han deixat a la berlina, y no tenim a cap de Lafayette o Miralles que mos oferixquen ajuda contra el fascisme catalaner que, en giner del 2010, apona el seu tafanari en la Generalitat de Benvestit Camps. Estem cloc y piu.

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)