Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (La Llengua Valenciana)

Per Josep Maria Guinot i Galan

LA LLENGUA VALENCIANA

I AREA GEOGRAFICA DEL VALENCIA

1. El valencia es la llengua vernacula que es parla en la major part de l´antic regne de Valencia, comprensiu de les provincies de Castello, Valencia i Alacant, segons la divisio administrativa d´Espanya de l´any 1833 encara vigent. La part del territori en que es parla valencia es la de la costa, quedant la de parla castellana a l´interior. D´eixa manera la llinia divisoria entre castella i valencia va de Nort a Sur, quedant a la part de la costa les poblacions mes importants (1)

(1) Els historiadors que han estudiat el numero d´immigrants que vingueren quan la reconquista i en les repoblacions -ben reduit, per cert- han tirat per terra l´equivocada idea de que la reparticio dels pobles, en parla valenciana o castellana, es deu a la repoblacio d´ells per catalans o aragonesos. Pobles com Morella, reconquistats i repoblats per aragonesos, han parlat sempre un valencia maravellos.

Al Nort i Oest de la provincia de Castello, des de Vinaros a Zorita i des d´este poble a Vistabella del Maestrat, coincidixen les fronteres administrativa i llingüistica. Son de llengua valenciana, Morella i els seus Ports, la Tinença de Benifasar, tot el Maestrat, les comarques del Pla de l´Arc, la d´Alcalaten i la Plana. No mes queden per al castella l´Alt Millars i l´Alt Palancia (ab Sogorp).

Son de parla valenciana, la majoria de les comarques de la provincia de Valencia, si descontem el vescomtat de Chelva, el Raco d´Ademuç, la baronia de Chulilla, Chiva, la Foya de Bunyol, l´Alt Xuquer, la Canal de Navarres i la Vall d´Ayora (Cofrent, Enguera i l´altipla de Requena).

En la provincia d´Alacant tambe es parla predominantment el valencia -que va perdent parlants en la capital- Queden de parla castellana el marquesat de Villena, l´Horta d´Oriola i algun poble aislat.

Per territoris, l´area del valencia es la següent:

          Provincia de Castello               4.857 Kms. quadrats
          Provincia de Valencia               4.235 Kms. quadrats
          Provincia d´Alacant                 4.253 Kms. quadrats

El numero de habitants que parlen actualment en valencia es sabra quan es done publicitat al cens actualisat. L´any 1950 era d´uns dos millons de valencia-parlants. I es de suposar que ara sera poc mes o menys el mateix.

II DENOMINACIO DE LA LLENGUA

2. El valencia ha recebit en el transcurs del temps, des de son orige, la denominacio de "llengua valenciana". Aixina com hui en dia a ningun valencia-parlant, si no està manipulat, se li ocorre dir que parla catala, de la mateixa manera ha segut en tots els temps, i no per un exces d´amor propi, fundat en la prepotencia de Valencia dins de la reunio de regnes i comtats baix el poder personal dels reis d´Arago - que va tindre son maxim esplendor en el reinat d´Alfons el Magnanim - sino per l´importancia cultural i l´entitat de la llengua, una llengua que tingue son sigle d´or ans que ningun atre poble hispanic, i que no ha deixat mai de ser conreada en llibres, gramatiques i vocabularis, inclus en les epoques de major decadencia lliteraria.

Ya en el sigle XIV els escritors valencians - encara que editaren els seus llibres en Barcelona - a la llengua en que escrivien - en els prolecs, colofons i en els mateixos textos - l´anomenaven "llengua valenciana", "la nostra llengua valenciana" o afirmaven que escrivien "en estil de valenciana prosa". Per a mostra bastarà citar el testimoni d´alguns escritors. De sobra es conegut el que dona Bonifaci Ferrer en el colofo de la Biblia valenciana i que s´ha intentat borrar. A este testimoni tan valios, podem afegir el d´Antoni Canals (1354-1418) en el prolec de la seua obra el "Valeri Maxim", on diu: "tret en nostra lengua materna valenciana aixi com he pogut jatssessia que atres l´hagen tret en lengua catalana" (1395). Joan Martorell, autor de la famosa novela valenciana "Tirant lo Blanch", diu que escriu en "vulgar valencia".

I entre els escritors naixcuts fora del Regne podem citar a Frai Francesc Eiximenis, Joan Amiguet, Joan Bonlabi, Joan Llorens Palmirano, i Onofre Pou (1)

(1) Cfr. EL CRIT DE LA LLENGUA, Edicions Valencia 2000. Valencia 1981, per Josep Alminyana i Valles.

III EL VALENCIA, LLENGUA, NO DIALECTE

3. No hi ha que ser llaugers en desqualificar a un idioma. Es va arribar a dir que el valencia era un dialecte del castella. En l´actualitat hi ha qui va dient que el valencia es un dialecte del catala. Els mes ilustres filolecs romanistes digueren per unanimitat i fins temps recents, que el catala era un dialecte del provençal. No hi ha que fer-los cas. El parlar d´un poble no adquirix la categoria de "llengua" perque ho diguen o no els filolecs, sino per raons socio-llingüistiques, i per elles el valencia va ser ya llengua en temps molt proxim als seus principis, i ho es en l´actualitat.

Lo que li dona a la llengua d´un poble el ranc de "llengua-tipo" es el ser elegida com a mig de comunicacio cultural, acceptat en el mon de la cultura, de la politica i dels negocis. Unes vegades conseguix eixe objectiu un fet lliterari trascendental, com en Alemanya, per a l´alt alemà, fon la traduccio de la Biblia per Luter, i la publicacio de les obres del Dant per a Italia. Atres, el factor decisiu es la proximimitat a la cort o al poder economic, com en Anglaterra per al dialecte del sur, i en França per al dialecte de l´Isla de França. En Valencia se reunixen tots els factors al mateix temps: l´establiment de la cort del rei D. Jaume, l´us del valencia per la cancilleria i l´administracio, l´hegemonia economica de Valencia entre totes les ciutats de la Corona d´Arago, i el fet lliterari que comença per la publicacio en la llengua vernacula dels Furs i la Cronica del Rei, i continua en una floracio de brillants escritors que produixen una etat d´or de nostra lliteratura, per obra de "nostres classics". El valencia es des d´aquell temps "llengua-tipo" ab una gran influencia en els dialectes veíns. Aquella llengua no ha deixat de ser conreada a traves dels temps fins nostres dies i ha gojat de vocabularis i gramatiques que la normalisaven i fixaven.

Per lo que toca al present, la llengua valenciana es ben diferent, del catala i del castella com pot comprovar qualsevol que les estudie en la boca viva del poble, no solament en la fonetica, tan diferent, sino en el vocabulari, morfologia i construccio, lo que dona dret a la possessio d´una Gramatica i d´una normalisascio propia i independent. (1)

(1) Cfr. CHIMO LANUZA ORTUÑO. Valencia, ¿Llengua o dialecte? Una aproximacio des de la sociollingüistica. Publicacio de LO RAT PENAT. Coleccio "AL VENT".