Voro Torrijos y els verts de fuchina

Per Ricardo García Moya

Torrijos es un llogaret castellá, prop de Toledo, en certa bellea y molts Tío la Vara treballant en el gotet de vi y la baralla. Respecte al sinyor o tío Torrijos, asoles conec que sol fer la monquilí com articuliste del diari catalaner Levante, ahon asobint amaneixen les seues epístoles que mos fan plorar de riurer. La millor manera de que’l PP mantinga el poder eternament en el Reyne de Valencia es ficar un grapat de tíos Torrijos disfrasats de lletugues al cap d’un partit ecologiste de fanc y pallús. Yo votaría als Verts, pero no a uns desnortats catalaners que mos empudeguen en el barceloní més repugnant. ¡Che, Torrijos, fes el favor de no afonar un moviment que pronte o tart te que donar fruts, no carabases porcals!. Un llector que llixca les galibaines que escrius may votará al partit que manyofles. En realitat, per ta torpea y el mal que fas a l’ecología me malicsie que eres, metafóricament, com un supositori del PP que, pintat de vert e introduit en blanea per el diari Levante, fa refractaris als votants contra els verts fuchines com tu.

Camuflat d’ansisam de totes herbes, este ecologiste de saló catalanisa dasta animalets; aixina, al bou li diu “brau” (Levante, 2-febrer-2010) ¡Ay, Torrijos dels Torrijos, els teus destarifos catalaners farán fugir al tímit electorat! ¿Per qué tens que desdorar al clásic valenciá “bou”? ¿Desconeixes que mosatros, en valenciá, usem “brau” com adjetiu?. Podem dir “este bou brau, esta vaqueta brava, aquell riu baixa brau...”, pero la sustantivació de brau com equivalent als cast. ‘toro’ es un invent catalá de plorons com Verdaguer per l’any 1870, cuan escomensaren a dir “cursa de braus” a lo que’n idioma valenciá es “correguda de bous”.

¡Ay, tío Torrijos! Escrius “pobresa” com si fores catalá, mallorquí o andaluso; y, soflamat en febra catalanera, parles de “peresosos”. Per lo vist, no vols deféndrer la Naturalea dels marenys nets y en pardalets, estancs en parotets y matapusa, llagunes en granotes y juncars, montanyes en abres y fardachos; no, tu defens en ramalloles la naturalea del catalá expansioniste del IEC, ¿o no tens idea del valenciá? ¡Mira que si fores un mestre catalaner que catalanisa chiquets!.

El sustantiu “perea”, vert Torrijos, es patrimonial del valenciá, y en el DHIVAM tens eixemples desde Jaume Roig dasta els llibrets de Fogueres d’Alacant. Respecte al “pereós” que no t’agrá, si heu considerá cult l’humaniste Joan Esteve: “home pereós” (Liber elegantiarum, 1472); també el lletiniste tortosí Amiguet: “pereós” (Sinonima... in valentinum, 1502); y el catalá Bonllabi, aquell que traduí els manuscrits provensals de Llull al valenciá: “de perea... home pereós” (Blanquerna, 1521); y aixina ha segut en tot el Reyne dasta l’aplegá del fascisme catalaner: “eres molt pereós” (Torre y Vidal: La Llangosta, estrená en Castelló, 1928); “ni curt ni pereós” (Llibret Foguera Plasa del Pont, Alacant, 1930).

Del femení també t´oferixc eixemples, u clásic y atre modern: “será pereosa” (Alcanyís: Regiment, 1490); “vivía abandoná, pereosa” (Llibret Foguera Ajuntament d’Alacant, 1932). Inclús en el lluntá sigle XIV, en el diccionari d’advérbits valencians de Jaume d’Aragó, bisbe de Valencia, trobem “pereosament” (Lléxic valenciá de Jaume d’Aragó, c. 1395); y no mos falta el diminutiu “pereoset” (Escrig: Dicc. 1851); y els plurals: “pereosos y descuidats” (El Mole, 1840); “¡pereosos!” (Liern: La toma de Tetuán, 1864). En esta familia lléxica aniuen dasta derivats verbals: “sentat en un silló despereantse y badallant” (Arnal: L’agüelo, 1877); “desperea, despereament, desperearse, despereat...” (Escrig: Dicc. 1887); “despereanse y en molta mala gana” (Baidal: Amor torna, Castelló, 1917). Pero a tu, verdusc Torrijos, t’agrá més el catalá “desemperesir-se” pera les teues pallarofes en periódics colaboracionistes.

Amic Torrijos, les ampastraes que escrius, caramullaes de simplees y desllavasats tópics utópics, no les faríen ni els chiquets víctimes de la inmersió de Benvestit Camps. Fes la proba, agarra un chicón y li dius: “¡Che, samaruc, fesme una redacció del cámbit climátic y la ecología desfeta per el capitalisme y els EEUU, en dos fulles y rápit!”. En un sopols, el nano escriurá un panflet millor que´l teu. Uses un caldós lléxic reviscolat per els prenazis catalans del 1900, com “avinentesa”, despreciant l’arcaisme clásic valenciá “avinentea”; pero deixant abanda tons astruperis sintáctics y morfolléxics del IEC que gargalleges, n’hia u pera faltar al puntillo.

Per molt vert fuchina de botigueta que sigues, ¿no se te fa un bonyigo en la gola usant el catalá “verd”, que may ha segut valenciá?. Desde’ls primers manuscrits en valenciá sempre trobarás “vert” en oclusiva sorda final -t, y no vaig a donarte una retafila d’autors perque seríen tots, dasta la prostitució catalanera (en el DHIVAM tens una pila). Lo que tu no pots oferir es cap d’autor valenciá, abans dels colaboracionistes catalaners del sigle XX, que escrigueren “verd” en sonora –d. En Barcelona, per el 1900, als amigachos de Pompeu se’ls antoixá ficar –d final en moltes paraules que, en valenciá, sempre dugueren –t. Més tart, colaboracionistes com Carles Salvador, Fuster y Sanchis Guarner engatusaren als aborregats valencians pera que, renegant de grafíes patrimonials com heralt, vert, fret, estandart, rápit, nefant, nort, cart, tort, Bellreguart, etc., feren el cámbit per els catalans herald, verd, fred, estendard, ràpid, etc.

Els profesionals de la catalanisació, com el patétic Manuel Pérez Saldaña (Saldaña dels Saldaña, fret poble de Palencia), obliguen a escriurer “verd” als chiquets valencians y, com si foren mártirs d’un persecució islámica, estos inmersors es queixen y fan serengues, asparaments y memeus als cachifollers de Benvestit Camps pera que, idiomáticament, aufeguen més als sanc d’horchata valencians. Pero per molt que la grapallá de partiquís sardaners airegen el catalá “verd”, no estará llunt el día en que naixca un partit ecologiste “Vert” de veritat y pera valencians.

Desde Barcelona mos ordenen escriurer “verd”, pero mosatros preferim la morfología nostra, que hui pareix extranya als “normalitzats” com Torrijos. Yo, cuan tinc ductes, romanege el pes intelectual o lliterari dels contraris. Aixina, al tío Torrijos que escriu “verd” l’anfronte al germá d’Azorín, que parlava “d’el ditet vert” (Martínez Ruiz: Canyisaes, Monóver, 1911); y a l’alcoyá Colomina, ronquino d’Ascensió que també predica el “verd”, en escritors del industrialisat Alcoy d’abans del franquisme: “una rama de dátils verts” (Valls: Matí de Gloria, Alcoy, 1932); la mateixa grafía que trobem en Alacant: “placha serena y camps verts” (Llibret Foguera del Chanco, Alacant, 1936, p. 53); y no eren vulgarismes, sinos morfologíes patrimonials del valenciá, present en clásics: “cubrirenlo de rama vert... verts camps africans” (Martorell: Tirant, c. 1455); o en documents de la Cancillería Real: “de cetí vert” (Inv. Palau Real de Valencia, mort de la Reyna, any 1458)

Cuan vaig a Valencia y topete en el modern rótul catalá “Riu Verd”, ficat per l’indigna Generalitat, em dona vergonya ser valenciá. Fa sigles, el mateix riu l’atravesá Sent Vicent Ferrer en un núbol d’espifarrats que’l seguíen pera escoltar sa paraula. Entre la faramalla de cristolers no faltava el flare cult que anotava lo dit per el sant milacrer, foren prerromans mosarabismes com “gavarrera” (cast. “zarza”), o derivats del lletí com l’adj. “vert” (Sermó, 1413). Hui, en la ret hidrográfica del Reyne trobem més d’un Riu Vert, abanda del apellit Riuvert, o el compost jolivert (o cholivert), y les referencies lliteraries al rius que’n recolses y rebalsos adquirixen eixe cromatisme: “per ahí pasa un riu vert” (Millás: En lo mich del mercat, 1884).

Raere de la vilea d’escampar el catalá “verd” está la Generalitat del PP y son servici de rotulació en catalá, encá que pera enganyar a l’escarramallat poble li diuen “valencià”. Tot el que fique rótuls en fals valenciá te subvenció; aixina, si u escriu “verd”, la Generalitat del PP li amollará dinés de mosatros, pero si escrivim “vert” en valenciá mos mordinyarán els poliseros idiomátics desde l’escola a la Universitat y, ademés, may serem funcionaris. Poc a poc, el catalaners del PP s’han fet amos del carchofar, y ham aplegat al destarifo de que un Torrijos dels Torrijos s’encaramite als mijos de comunicació (com Levante, dirigit desde Barcelona) y mos restregue per els morregals el catalaner “Verd”. Mira, Torrijos, en el teu partit crec que asoles sereu verts al aplegar a la vellea. Hui fas el paper d’allisiat manobrer del PP per les teues arengues que fan sonriurer al electorat en trellat; conscient o no, eres el millor aliat dels peperos.

Nostres antepasats usaven un Llibre Vert pera anotar les bones accions y, també, les flaquees d’espírit y perdua d’esme: “posar a u en lo llibre vert... en el que anotaven les accions bones o males dels ciutadans” (Gadea. Tipos, 1908). Allí anotaríen: «Un fet insólit: u al que diuen Torrijos escriu ‘verd’ en catalá y diu que´s valenciá.¡Deu mos guart, cridarem a l’eixorciste y al bochí!».

En funció sustantiva, com a conjunt de sabroses plantes que la Naturalea oferix als animals, també heu tenim: “Vesta, / que es del Deus del Gentilisme , / la Deua Matalafam, / que ab son Vert manté les críes / de tots los animalets” (Coloqui jocós entre el Bou dels carnisers y el Lleó de Almenara, any 1759). Els grémits, en les festes, feen referencia a abres eixótics usant l’adj. que hui está catalanisat per els ronquinos d’Ascensió: “els chocolateros / en son carro treballant / veníen, tirant pastilles, / y un vert abre de cacau, / tan propi com ell mateix” (Sento y Tito... per lo feliz Part de Luisa de Parma, c.1794).

Y aclarixc que lo de “ronquino” no es agrávit. Els que tinguen l’Apéndix del DHIVAM o els que vixquen en el Cabanyal ya heu sabrán. Del centurió romá Longinius o Longino, de tant d’éxit en iconología y lliteratura hagiográfica, a lo llarc dels sigles naixqué el valenciá ronquino, soldat romá en toquet paródic de la Semana Santa cabanyalera: “com el ronquinos son els que li pegaren la llansá a Cristo...” (Meliá, : Al pas del Nasareno, 1928). No heu tinc clar, pero crec que també ix la Ronquina. Estes paraules encano les han furtat els choros del IEC, pero segur que hui o demá, al llegir astó, algú dels tiracordetes d’Ascensió o ella mateixa els enviará l’avís. Y parlant d’académics, estic aguardant a la choca a que algú rahone qué fa la grafía “juliverd” (en –d final), en les “Regles de esquivar vocables” que’ls catalans fechen en 1492, pero que fa pudor a falsificació del 1920, cuan els compares de Fabra cambiaren “vert” per “verd” y, sinse éxit, “jolivert, julivert” per “juliverd”. Raere d’astó apareix el trapatroles erudit Jaume Massó del IEC. A vórer, pardalots académics, si la grafía “juliverd”, en –d, no apareix dasta el 1900, ¿qué pinta en un manuscrit del sigle XV? ¿Es un fet parasicológic o fa la monquilí, com els verts del tío Torrijos?

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari