Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Capitul I. Fonetica)

Per Josep Maria Guinot i Galan

PRIMERA PART

FONETICA

CAPITUL I

NOCIONS GENERALS DE FONETICA

4.- Fonetica i Fonologia.- S´enten per Fonetica la part de la Gramatica que tracta dels sons, estudiant en ells sa naturalea, propietats fisiologiques i sa relacio en atres fenomens llingüistics, aixi com l´evolucio dels sons en l´historia, si es tracta de Fonetica historica.

S´enten per Fonologia la ciencia que estudia els fonemes, es dir, les unitats minimes determinants de significacions diversificades.

Les dos coses van unides en la present Fonetica.

SONS I FONEMES

5.- Distinguim entre sons i fonemes. Els sons son una cosa fisica i material; els fonemes tenen un valor funcional i abstracte, que es fonamenta en la comparacio d´uns sons en atres; el fonema es el patro ideal al que hi ha que ajustar-se al parlar: es un esquema mental, mentres que el so es un fet llingüistic que pot apartar-se un poc de l´ideal. Aci parlem mes de sons que de fonemes.

Al parlar proferim un numero indefinit de sons perceptibles, pero perteneixents a un numero reduit de fonemes. El numero de fonemes es reduix per les regles abstractes que formen el sistema d´expressio de la llengua i que no admeten mes que els fonemes que servixen de model ideal per a les manifestacions individuals i concretes.

La representacio grafica de sons i fonemes es doble. Per a la representacio grafica de sons, tenim un codic fonetic internacional dels principals sons. Per a la representacio grafica dels sons que utilisa un idioma, el codic es mes restringit, se reduix a l´abecedari, agrupant en un mateix signe ortografic els sons afins (hi ha, per eixemple, una mateixa lletra per a una consonant fricativa i africada).

PRODUCCIO DE SONS ARTICULATS

6.- En la produccio d´un so articulat intervenen principalment tres grups d´orguens distints: els orguens de respiracio, els de fonacio i els d´articulacio.

a) Respiracio. La respiracio te dos temps: un d´aspiracio i un atre d´espiracio. L´aire aspirat pels pulmons, en l´espiracio ix expulsat dels pulmons i passa pels bronquis i per la traquea, obligat per la pressio del diafragma, que actua com una mancha, i seguix per la laring, tubo curt i ample format per cartilacs.

b) Fonacio. La columna d´aire espirat passa des de la traquea a la laringe, que està formada per quatre cartilacs, dels quals dos formen un tubo curt i ample. En el centre d´este tubo, i tallant-lo perpendicularment, s´extenen dos membranes anomenades cordes vocals, opostes mutuament a manera de llavis, a lo llarc d´una fenedura coneguda per "glotis", una obertura triangular que s´obri i se tanca segons el modo de respirar. Si la columna d´aire espirat encontra la glotis tancada, per estar les cordes vocals en tensio, força el pas en una serie de sacsades o moviments uniformes, que fan vibrar les cordes vocals, produint un so sonor; si, pel contrari, la columna d´aire troba la glotis oberta, per estar les cordes vocals relaixades, passa lliurement, sense moviments vibratoris, i es produix un so sort. (Per a saber si un so es sonor o sort, basta tapar-se els oits i vore si se nota un bruniment en el cap).

c) Articulacio. L´articulacio s´efectua entre la cavitat bucal, la faringe i la cavitat nasal. Passada la glotis, l´aire seguix per la faringe, des d´a on se dirigix a l´exterior per la boca i pel nas.

Els moviments dels llavis, de la mandibula inferior, de les galtes, de la llengua i del paladar, modifiquen la cavitat bucal en sa forma i espai, contribuint a modificar els sons. Precisament es diu articulacio la posicio que adopten en un moment donat els orguens que acabem d´esmentar. Tambe es pot prendre el nom d´articulacio per als moviments dels orguens de fonacio quan canvien de postura per a canviar de so: pero aci prenem el nom d´articulacio en el primer sentit.

CLASSIFICACIO DELS SONS

7.- Els sons es poden classificar de varies maneres.

a) Sons orals i sons nasals. Si el vel del paladar -lo que diem la campaneta- està alçat, de forma que toque la part posterior de la faringe, l´eixida s´efectua per la boca; de lo contrari, si el vel del paladar està caigut, separant les dos cavitats, bucal i nasal, l´eixida es produix per les fosses nasals. En el primer cas el so es oral o bucal; en el segon, el so es nasal. El vel del paladar pot mantindre´s en una posicio intermija pels musculs constrictors, i en eixe cas el so ix pels dos conductes al mateix temps.

b) Sons sonors i sons sorts, segons que es produixquen en vibracio de les cordes vocals, o no hi haja tals vibracions.

c) Sons vocalics i sons consonantics. Esta es la classificacio mes interessant, i se basa en el punt i modo d´articulacio de la cavitat bucal.

La cavitat bucal està formada per una part fixa i una atra movil. La part fixa està constituida per la boveda del paladar, en la que s´han d´incloure les dents superiors, i la protuberancia alveolar (els alveols o part que correspon a les arrails de les dents superiors): es la part o els orguens passius d´articulacio. En la part movil figuren els llavis, la llengua i el vel del paladar: es la part activa de l´articulacio.

El so, a l´eixir de la laringe es modificat pels referits elements, donant base per a la primera divisio dels sons, en vocals i consonants, i la segona divisio de les consonants pel punt i modo d´articulacio. La funcio de la llengua es la mes important de tots els orguens de fonacio. Dotada d´una estructura muscular flexible, la llengua pot efectuar contactes en tots els punts de la cavitat bucal, modificant l´eixida de l´aire i produint sons diferents. La funcio de la boca en la fonacio es doble: unes voltes es llimita a fer de caixa de resonancia del so laringeu; atres, oposa diversos obstaculs o estrenyiments al pas de l´aire, obligant-lo a fer parades o eixir modificat. Els llavis, per la seua part, poden intervindre, obrint-se i tancant-se.

Les vocals es caracterisen perque l´aire despres d´haver passat per la glotis, ix sens obstaculs a traves de la via bucal o nasal.

Les consonants se caracterisen, al contrari, perque l´aire ix modificat pels orguens que intervenen en l´articulacio, be tancant l´aire momentaneament (oclusives) be estretint i obstaculisant l´eixida, per a que l´aire passe roçant (constrictives).

El so vocalic es mes perceptible que el consonantic i pot sonar sol o servir de nucleu d´una silaba; el consonat es menys perceptible i no pot sonar sense l´apoyo d´una vocal, formant silaba ab ella.

S´ha de fer notar que la diferencia entre vocals i consonants no es de naturalea, sino de grau: depen de la major o menor obertura dels orguens d´articulacio, del resso consegüent i de la freqüencia de les vibracions.

D´ahi venen les interferencies entre vocals i consonants, que s´observen particularment en les vocals, I, U (que poden ser tambe consonants) i en les consonants mes obertes, R, L, M, N, (que poden convertir-se en vocals).

8.- Punt, modo i temps de l´articulacio. Tots estos factors servixen per a distinguir els sons.

1). Punt d´articulacio. Es diu punt d´articulacio la zona en que es produix l´aproximacio d´un orgue actiu a un atre en el que s´apoya modificant el canal d´eixida de l´aire, estretint-lo o tancant-lo. A l´efecte, cada regio de la cavitat bucal te un nom, aixi com cada part de la llengua; (apex o apice, predors, migdors, postdors, arrail). Per eixa rao els sons se coneixen per bilabials, labiodentals, interdentals, dentals, alveolars, palatals, velars, labiovelars, apic-palatals, dorsopalatals, etc...

2). Modo d´articulacio. Es diu modo d´articulacio la disposicio especial dels orgens d´articulacio en cada cas (concepte diferent al de punt d´articulacio).

Per a una classificacio de les consonants des d´este punt de mira les articulacions poden ser:

     Oclusives:     ab un contacte complet dels orguens actiu i passiu.
     Fricatives:     ab un contacte incomplet, que deixa eixir l´aire constrenyit o roçant.
     Africades:     en que darrere d´un contacte momentani es produix un estretament.
     Vibrants:     ab un moviment vibratori rapit d´un orgue actiu elastic.
     Semisonsonants: començant en un estretament, que es va ampliant.
     Semivocals:     en un moviment articulatori invers al precedent.
     Vocals u obertes: en que l´aire ix sens obstacul en una obertura major o menor segons cada vocal

3). Temps d´articulacio. En l´articulacio d´un so poden distinguir-se tres moments: implosio, tensio i explosio. L´implosio i l´explosio poden faltar, pero no la tensio.

L´implosio es dona al colocar els orguens en posicio d´articulacio, per eixemple, tancant els llavis per a pronunciar la B o la P.

La tensio consistix en el manteniment dels orguens que s´articulen en certa posicio durant un temps.

L´explosio es la relaixacio o distensio dels orguens que s´articulen.

El so que careix d´implosio es diu explosiu, i el que careix d´explosio, implosiu. Aixina, per eixemple, es explosiva la P de pare i es implosiva la P de apte

     9.-     Qualitats fisiques dels sons Els sons articulats, igual que els que no ho son, tenen com a qualitats essencials les següents: to, timbre, quantitat, intensitat, accent, perceptibilitat i, si es tracta de vocals, divers grau d´obertura.

          1) El to. To es l´altura musical d´un so, la qual depen de la freqüencia de les vibracions del mateix so. A mida que la freqüencia aumenta o disminuix, el to puja o baixa, respectivament. Els sons aguts tenen mes numero de vibracions que els greus, en una mateixa unitat de temps.

2) El timbre. La caracteristica o matiç distintiu de cada so, és el timbre, el qual es el resultat de tot un proces de formacio del so, produit per les vibracions de les cordes vocals, les resonancies i vibracions secundaries de la cavitat de l´orgue d´articulacio, i la posicio particular del mateix, per a cada so. El timbre es mes o menys alt segons l´altura de la nota que correspon al seu resonador predominant. Per rao del timbre les vocals valencianes son cinc: A, E, I, O, U.

3) La quantitat. A la duracio del so l´anomenen quantitat. Se suposa que una vocal o silaba llarga dura el doble que una simple. La quantitat tenia molta importancia en les llengües classiques, pero en les llengües romaniques dita distincio ha desaparegut practicament. No obstant, cada so ha de tindre un minim de duracio per a que puga ser percebit.

4) L´accent. L´accent del so (no el de la silaba) es dificil de definir, encara que tots parlem de l´accent andalus o catala i tenim idea de les tonadetes del pobles. Est accent, del que parlem, es el resultat de totes les demes qualitats (to, timbre, quantitat i intensitat) que formen un conjunt diferent en cada idioma.

5) L´intensitat. L´intensitat es la major o menor força espiratoria en que es pronuncia un so, fenomen que es traduix en una major o menor amplitut d´ona o vibracions. Hi ha una intensitat absoluta i una intensitat relativa. Esta ultima obedix a raons historiques relacionades ab l´estructura de cada llengua. Per aixo tenim silabes o paraules fortes i debils.

6) La percibilitat. Un so es mes o menys perceptible quan, a igual distancia o en igualtat de circumstancies, es oit mes o menys clar.

Hi ha una escala de perceptibilitat. Els sons son mes perceptibles quan mes obets son. S´ha establit de menor a major, la següent escala de perceptibilitat: O, oclusives; 1, fricatives; 2, nasals; 3, vibrants i liquides; 4, semivocals; 5, vocals I, U; 6, vocals E, O; i 7 vocal A.

Les vocals obertes son mes perceptibles que les tancades, i les consonants sonores, mes que les sordes.

7) Obertura de les vocals. L´obertura de les vocals depen de la postura de la boca al pronunciar-les. Es vocal oberta la que es pronuncia ab major amplitut del tubo de resonancia foramt pels orguens d´articulacio, i tancada, la que es pronuncia en menor amplaria.

En notacio fonetica, les vocals obertes es representen ab una coma suscrita baix de la O i de la E ( o, e, ); les tancades, per mig d´un punt suscrit a les mateixes lletres ( e. o. ) . BAIX, NO AL COSTAT COM ACI ESTA REPRESENTAT.

Mentres el castella conta en tres graus fonamentals d´obertura per a les vocals A, I, U, i en dos intermijos, E, O, el valencia, als tres sons fonamentals ajunta quatre intermijos, perque la E i la O poden ser obertes i tancades.

Es costum reproduir el triangul de Hellway: en el que es representa la relacio entre les vocals.

               i.                u. (El punt baix, no al costat com aci està representat)
                i,           u,
                e.           o.          i,e,o,u, (sense puntet, serien llargues ab la coma baix d´elles)
                    e, o,
                     a

LA PARAULA I LA SILABA

10.- Quan parlem, no ho fem per mig de sons aislats, sino reunint paraules que expressen nostres idees, juïns o afeccions de l´anima.

1) La paraula, vocable, veu, diccio o terme, està formada per una o mes silabes que formen un conjunt independent i significatiu.

Les paraules poden ser:

a) Pel numero de silabes: monosilabes (d´una sola silaba) o polisilabes (que consten de mes d´una silaba): estes prenen el nom de bisilabes, trisilabes, etc... segons consten de dos o tres silabes; tetrasilabes, pentasilabes, si consten de quatre o cinc.

b) Pel punt de la paraula en que recau l´accent, les paraules poden ser agudes (si tenen l´accent en l´ultima silaba), planes (si el tenen en la penultima silaba) i esdruixoles (si el tenen en l´antepenultima silaba).

c) Per l´ofici que eixecuten en l´oracio, o les idees que representen, poden ser: substantius, adjectius, pronoms, articuls, verps, adverbis, preposicions, conjuncions i interjeccions, que son les anomenades parts de l´oracio gramatical.

d) Per sa forma , unes son variables (o que admeten canvis en sa estructura per rao de genero, numero o conjugacio) i atres invariables, que no sofrixen modificacio.

2) La silaba es el grup fonetic que consta d´u o mes sons, pronunciats en un sol colp o emissio de veu. Totes les silabes consten d´un nucleu (una vocal), a l´entorn del qual s´agrupen atres sons. Els llimits entre silaba i silaba es delimiten per un atre nucleu, que va darrere en clara perceptibilitat.

     En general una paraula te tantes silabes com vocals, excepte quan es tracta de diftoncs o triftoncs, que conten com una sola silaba. Cada una de les silabes està formada per una vocal, sola o acompanyada dels sons consonantics o semiconsonants que es pronuncien en una mateixa emissio de veu.

     Les silabes es diuen directes quan acaben en vocal (ya, va, so); inverses, quan nomes porten consonant darrere (en, el, art), i mixtes, quan van precedides i seguides de consonant (trans, mel, sol).

La reunio de dos vocals en una silaba es diu diftonc, i la de tres, triftonc. Una de les vocals, en ells, es sempre centre de la silaba, i l´atra vocal, o les atres vocals, es consonantisen, apoyant-se en la central, i recebixen el nom de semivocals o de semiconsonants.

* Nota: Davant l´impossibilitat de representar els signes fonetics, havem afegit entre parentesis l´explicacio del signe.

cites

La trenta e dues es que aquesta terra ha lenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres, he ha presos los millors. E no res menys trobarets dins aquesta beneyta ciutat qui us pot ensenyar les principals lengues del mon. Axi com son lati, ebraych e morisch
Francesc Eiximenis