El fetiller Gil Ganda y la valencianisaci de Tortosa

El fetiller Gil Gandía y la valencianisació de Tortosa

Per Ricardo García Moya

El canonge Gil Gandía, de la Seo de Valencia, está fetiller (cast. melindroso) en l’asunt de la lliturgia en “valencià normalitzat” (eufemisme pera no dir catalá), y en deféndrer al misioniste Alapont, terror de gallines y pollastres de Zimbawue, prémit Saó dels mixorrers catalaners y sant de la micaletalla d’Eliseu Climent. El dit Gil també volía canonisarlo y, a la primera cullerá, moscarda: “una mena de gramàtica” (Gil Gandía: Levante, 9 - 2- 10) ¡Che, archimandrite Gil, ¿no saps que l’arcaisme ‘mena’, com equivalent a clase o especie, no es valenciá?. Vocable desconegut pera Carlos Ros (Dicc. a.1764), y Escrig (Dicc. a.1851), l’ampomaren del catalá en la reedició de 1887 els fematers floralises companyers de Llombart. En valenciá, com arcaisme, tingué semantisme de “mina, mineral”.

L’inquet Gil, desfaenat o aborrit en sa taibola catedralicia, colpeja en sutilea als blavers que s’anfronten al fascisme catalaner. No diu noms y, com a vell mespantofles, medix paraules y marmola metáfores que produixen pavor, com calificar de “curanderos” als contraris a l’imposició del catalá. ¡Uuf, redenya, quína fluixea de cames!. Hui no tenen autoritat els flares y motilons pera fer aldracaes, pero dasta el sigle XVIII podíen fer sendra y pentols de cuansevol valenciá indefens, com feren als familiars de Lluis Vives (ell se lliurá per trobarse en Flandes). Representant en cos y pancha de la divinitat en el Reyne de Valencia, el sinyor Gil vol ficar orde en la llengua de “nuestros venerados pastores” (ibíd.); pero els pastor, si estan famolencs, s’engarcholen als borreguets. Desde son chas en la Seo, el polserut lleó Gil asbrama pera que’l arquebisbe seguixca l’eixemple de la Generalitat de Benvestit Camps: “¿Cuánto tanto el gobierno autonómico, como la tele, medios de comunicación social, la Escuela, la Universidad, etc. y otras instituciones han normalizado el uso de valenciano, por qué la Iglesia queda oficialmente fuera?” (ibíd.) Y tu, Vinatea llingüístic, ¿per qué escrius en castellá y no en valenciá?.

¡Ay, ploró Jeremíes del ‘normalitzat’!. Les morconases del bordell son vergens en comparació als teus “doctores en Filología”, eixos que ensenyen fals valenciá per mig del diari fasciste Avui. Mira, sotaniste filólec, el ser humá es un basalisc que arrapa, mentix, mordinya y es torna tarumba cuan aulora dinés o poder; y deféndrer el catalá está recompensat hui. Estem patint una catalanisació en fi polític: la anexió del Reyne de Valencia per part de Catalunya, usant filólecs inmersors com a chusquers melitronchos del expansionisme catalá. Els valencians, simplificant categoríes, están dividits en colaboracionistes amorals, indiferents o sanc d’horchata; y, uns poquets, els que mantenen la resistencia al fascisme del Nort.

Salamó Gil: equipares l’idioma valenciá al dialecte parlat per els primitius nambya de Zimbawue ¡La Maedeu, quín tallarrós!. Enaltixes als dotors Taranyines y als filólecs de l’academia Ascensio, podrimer millonari ahon s’encaramiten els que acachen el llom y obedixen al IEC de Barcelona. Qui s’enfronta al fascisme llingüístic es rosegat per les raboses institucionals dasta sa mort intelectual. Mira, canonge Gil, abans de la riuá catalanera n´hiavíen filólecs que, en honradea y trellat, fitaven frontera entre valenciá y catalá.

Aixina, Sanchis Guarner reconeixía per lo baixet que: “J. Saroihandi incluix el tortosí entre els dialectes valencias” (S.G.: La llengua, p.83).Este filólec francés era prestigiós Catedrátic de llengües de l’Europa Meridional, ademés de pioner en l’estudi científic del vasc, valenciá, aragonés y catalá. A lo llarc de 30 anys chafá el territori de l’antiga Corona d’Aragó, arreplegant materials dialectológics de primera ma. Jean-Joseph Saroihandy anava en un macho carregat de cuaderns per alqueríes, masos y llogarets alluntats dels camins reals y, a vegaes, junt a filólecs com el mallorquí Alcover: “Mr. Saroihandy mos acompanyá un tros per l’abaixá del barranch” (Alcover: Dietari de l´excursió filològica, 1906). Raere d’anys y anys de treball aplegá a la conclusió de que’l tortosí era dialecte del valenciá (Saroihandy: Les limites du valencien, Bulletin Hispanique, VIII, 1906).

De viurer hui, Saroihandy sería tilat de terroriste blaver. Al tíndrer poc espay, bote del 1906 al 2002, any en que Zamora Vicente va ser nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat d’Alacant. No crec, pense, que la fansella del reverent Gil Gandía puga dirli “curandero” de la llengua a este Académic de la RAE y Catedrátic de Filología Románica en la Universitat de Madrit, Salamanca, Colonia, etc.; y tampoc li dirán franquiste (soldat republicá, ajuda a la protecció del tesor del Museu del Prado, fotense un pulmó en sa internament en 1939). En l’erudit y científic discurs d’investidura, Zamora Vicente digué davant de Víctor García de la Concha: “y en tierras de habla valenciana habían comenzado, en realidad, investigaciones que no se desasían de la letra impresa. De 1905 datan las observaciones de J. Hadwiger, sobre los límites del valenciano (ZRPh, XXXIX, 1905, pág 99-172) y, en 1906, el benemérito J.Saroihandy”. El llexicógraf parlava del treball de Saroihandy referent al valenciá y el seu dialecte tortosí.

En ‘Dialectología española’, Zamora Vicente també va aludir als llímits del valenciá en el territori murciá: “el valenciano por el este y el castellano de Andalucía por el oeste dejan sentir su peso sobre el habla viva”. Tota sa vida d’estudiós de les neolletines peninsulars, en un fum de publicacions, li donava autoritat pera parlar del valenciá que conegué abans de la implantació del fascisme llingüístic catalaner. Encano havía acabat la carrera de Filología y, a principis de 1936, ya colaborava en el llexicógraf republicá Tomás Navarro (eixiliat en 1939, Navarro s’encarregá de la cátedra de Filología Hispánica en la Universitat de Nova York). Atre “curandero”, com diría el trabuquer idiomátic Gil, sería el filólec Camarasa que, repetint lo confesat per Zamora Vicente, diu: “quería terminar la carrera y, por indicación de Tomás Navarro... estudiar las hablas fronterizas entre el aragonés, el catalán y el valenciano” (Revista de Filología Románica, 2007, vol.24, p.31)

Zamora Vicente y Saroihandy ignoraven que atres filólecs y catedrátics d’Universitat ya havíen estudiat la valencianisació del Sur de Catalunya. El catalá Andreu Bosch, de la Universitat de Perpinyá, es llamentava en l’any 1628 de que la llengua catalana estava contaminá d’atres, “com se veu també en Tortosa, que pren de la valenciana” (Bosch: Summari, Perpinyá, 1628, p.21). El mateix Bosch també estava valencianisat perque, segons día: “tots han volgut y volen cada día imitar la llengua valenciana” (ibíd.p.27).

¿Heu veus, Gil, heu veus?. Era un fet comprovat per Bosch eixa valencianisació de la ruta valenciana a la universitaria Lleida, sempre recorreguda per estudiants y comerciants del Reyne desde l’any 1300. La influencia s’incrementá per atres factors, com el mandat d’evangelisar “en lengua valenciana” als moriscs de la Diócesis de Tortosa (Bib. Nac. Ms. 10388, Evang. 1595). Més tart, en el Memorial del catalá Cisteller, tornem al mateix asunt al parlar dels jesuites “que valencianos son, y con todo predican en valenciano en Cataluña” (Bib. Catalunya, Memorial de Cisteller, 1636).

Els catalans que vivíen entre Tortosa y Lleida també valencianisaren sa llengua per mig dels romansos que coloquiers y cegos escampaven per fires, mercats y festes. Aixina, l’impresor Josef Cid (actiu per 1790), publicá en Tortosa un coloqui en valenciá sobre el Bando d’Alcoy, “Baoro el Rochet de Alcaser”, ahon podem vórer la frontera entre valenciá y catalá en el sigle XVIII. Per eixemple, la preposició ‘en’ es manté davant de topónim: “en Valencia”; els verps valencians “unflar, chuplar, eixecutar, peixcar, buscar...”, oferixen diferencies en els catalans “inflant, xuclar, executar, pescar, cercar...”; y els trobem nugats al pronom enclític fluix, sinse ridícul guionet fabriste: “chuplantse el morro” (cat. xuclant-se). Els amics dels nambya, en sonriseta, marmolarán: “¡Clar, chuplar es una corrupció del decadent sigle XVIII!”. No, amic Gil, en el manuscrit valenciá Llibre d´animals (Bib. Univ. València, c.1500) també ix el verp “chuplar”, y eren temps de Fenollar e Isabel de Villena.

En l’imprés valenciá de Tortosa delimiten enunciats interrogatius al cap y fi d’ells: “¿No treballá Sen Chusep?”; lo mateix que’n signes d’exclamació: “¡Quín desgarrat sigle, amics!”. L’adj. ‘llarc’ apareix en sorda final, “curts y llarcs” (cat. llarg); aixina com el sustantiu “fanc” (cat. fang). L’apóstrof es prácticament ineixistent y, encá que la pronunciació llaugera fera menjarse sílabes o lletres, es considerava més cult escriurer, per eixemple, prep. y sust. separats y sancers: “a títul de empleats” (v.94)

El valenciá “sigle” estava arrailat: “sigle tan illustrat” (cat. segle). La formació de vocabulari estava viva: “un Don portam al coll / hui, demá, despusdemá” (v.114), ahon trobem el modern “Don portam al coll”, aludint a un gandumbes, junt al clásic advérbit valenciá “despusdemá” (Esteve: Liber, 1472); y el neologisme “peluca”, del 1700, aplicat al empleat parásit: “tot un peluca” (cat. perruca).

En el sigle XVIII, les neolletines hispániques teníen una sintaxis similar, pero no la morfología y lléxic. El coloqui de 1790 es una obreta menor, feta per l’impresor tortosí en errors, pero te riquea lléxica. Allí trobem: “ompli la pancha”, en la grafía clásica ‘pancha’ de Jaume Roig (a.1460), y el verp omplir (modern ‘aumplir’), que’n catalá sería “emplena la panxa”. Al careixer d’espay en este artícul, done uns poquets eixemples: “llomello”, “carnistoles” (cat. carnestoltes), “llangosta” (cat. llagosta), títul (cat. títol), giner, chiner (cat. gener) flares (cat. frares), “llanches” (cat llanxes). Son morfologíes mol paregudes, també a les castellanes, en diferencies d’una lletra o sílaba: frailes, frares, flares; carnestolendas, carnestoltes, carnistoltes, etc. La diferencia es major si comparem frases sanceres: “yo he vist cochero / guiar de dalt del toldo”, o “llansol novial” (cat. llençol nuvial). Un fet fonamental del valenciá modern es la simplificació de sibilants sordes y sonores, siga en topónims, “Picasent”; gerundis com “alsant el muscles”; numerals, “sero y porte res”, o verps: “alsant”, etc. Els jeremíes que’s llamenten d’este fet son els mateixos que perseguixen les singulars morfologíes del valenciá modern; per eixemple, sustituixen vullc per “vull”, mentres per “mentre”, hui per “avui”, peixcar per “pescar”, rápit per “ràpid”, Nort y Sur per “Nord i Sud”, etc.

En fi, no vullc ser márfega pusera (llandós); aixina que, raere de lo expost, entenem que’l romaniste Saroihandy defenguera que´l valenciá aplegara a terres del Ebre. Hui no es lo mateix, l’expansionisme catalá ha prohibit l’us del valenciá desde Tortosa a Crevillent. El nacionalisme agresiu sempre ha usat l’idioma pera despersonalisar y menjarse als vehins. Catalunya ha tingut son Sigle d’Or en el XX, y les manipulacions llingüístiques que atres territoris perpetraren en el pasat, hui heu fan els catalans en mosatros. En l’any 1569, el flamenc Goropius Becanus defenía en Origines Antwerpianae que´l dialecte d’Amberés era la llengua mare de totes les europees. El nórdic Stiernhielm, en De linguarum origine praefatio (a. 1671) fea fachenda de que l’idioma suec era fill directe del usat en el Paraís adánic.

En la destrellatá llista d’idiomes progenitors dels europeus están casi tots y, en rahons de granera, argumentaren sa tesis un núbol d’erudits en gringo, lletí y sánscrit, sabuts humanistes, dotors d’universitaris, catedrátics de París y Londres, filólecs en finea, gramátics políglotes de llengües mortes y vives, etc. N’hia que dir que una conillá d’ells eren flares, canonges y retors, pero tots mentíen y alteraven la realitat en obres que, generalment, eren dedicaes a l’alta noblea en dinés. L’eixaltació nacionalista de la llengua anava nugá al increment de poder del territori de l’autoritat a qui estava dedicat l’estudi. Y dasta el racionaliste Leibniz, encá que’s fisgara de Goropius inventant el verp “goropiser” (fer etimologíes destarifaes), ell mateix cauría en lo filat al deféndrer que “l’idioma alemá es el més antiu de tots”.

Un consell, canonge Gil, si no vols acabar fet un taulaí rostit per Pere Boter, agarra una maroma y, fent penitencia, donat una tongá de singlaes en el copró, mentres demanes perdó a la Mare dels Desamparats per ficar furga idiomáticament en la Batalla de Valencia. Y no t’ajuntes en gentola catalanera, que tot s’apega; y te done un eixemple: el famós jesuite Nieremberg conta que: “una mujer parió un niño negro, por hallarse en su retrete un retrato de etiope” (Nieremberg, E.: Curiosa filosofía, Alcalá, 1649, p.55) ¡Nyas, coca!. Veges, per precaució, si ahon tens el marfegó n’hian imagens d’Eliseu Climent o Carod Rovira.