Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Capitul II. Fonetica Valenciana. Cont.)

Per Josep Maria Guinot i Galan

LES VOCALS EN PARTICULAR

16. La A te tres matiços de pronunciacio: mig, palatal i velar. La A mija s´articula en la llengua mes oberta, sens estar modificada pels sons veïns (anava, ample); la A palatal es modificada pels sons palatals i forma part del diftonc AI (faixa, empaig); la A velar (pareguda a la A castellana de fallo) es presenta en el diftonc AU i davant d´una L seguida d´una atra consonant final de paraula, i quan seguix a la A una gutural seguida de A, O, U, especialment si la gutural es fricativa (causa, taula, calma, callar, malalt).

En silaba atona, la A deu pronunciar-se tambe com A mija, o siga, ab la llengua horisontal.

Les variants de la A no oferixen oposicio fonologica. Ni per tant de significacio, per lo que no son tampoc diferenciades en l´ escritura.

17. La E oberta valenciana es un poc mes oberta que la catalana i molt mes que la E, dita oberta, castellana (la de berro i peine). Pel seu grau d´obertura la solen anomenar E "doble oberta" i admet matiços dins de l´obertura. Està sempre en silaba accentuada; de lo contrari sonaria tancada.

Els principals casos en que la E es oberta son:

a) En paraules cultes, quan la silaba següent porte una I (ciencia, gremi) excepte en algunes paraules com iglesia, cenia, sepia, Valencia.

b) Davant de R mes consonant no labial ni velar (cert, divers, perla, hivern, percha)

c) Davant de R doble (guerra, serra, Anglaterra)

d) Davant de L (mel, tel, vela)

e) Formant diftonc (EU) ab una semivocal procedent de la perdua d´una D, C, Ti, (peu, de pede; deu de dece; preu de pretium).

f) Seguida de U es la silaba immediata (cedul, decuple, recua)

g) En les paraules acabades en -ECTE, -ECTA, -EPTE, -EPTA i en atres terminacions que poden vore´s en l´Apendix del manual de fonetica.

18. La E tancada valenciana te un tancament molt pronunciat, com el de la E final del frances charité, fraternité i, encara que a voltes presente un so un poc mes obert, no mai arriba a l´obertura de la E verdaderament oberta.

En general, la E tancada es correspon ab la E llarga i la I breu del llati vulgar, pero sens acudir al llati, podem establir els casos en que la E es tancada per influencia dels sons veïns. Son els que seguixen:

a) Davant d´una consonant labial (cep, ceba)

b) Davant d´una consonant dental, palatal o velar (estret, seda, feix, mareig, sec, negre)

c) Davant de R o S (darrer, era, res, pesol)

d) Davant de N (berenar, sentir)

e) En hiato: (poeta, bellea)

f) En la primera persona del singular del present d´indicatiu dels verps: (yo puge, yo cante).

En el grup -ENDRE, unes vegades la E es oberta i atres, tancada:

Eixemples:

E oberta : gendre, divendres;

E tancada : vendre, ofendre;

19. La I s´articula normalment, i no hi ha relaixament en la seua pronunciacio, encara que siga atona. Es relativament oberta pareguda a la I castellana de cirro i mercantil.

La I del grup IG, final de paraula, es purament ortografica, i el digraf representa el so de la CH (fuig, puig). En alguns pobles dita I es pronuncia pero aixo no s´ha de tindre com a norma.

La I del grup IX, servix per a formar el so palatal fricatiu sort S (+ signe concavo dalt), pero en valencia dita I es pronuncia sempre. La supressio en la pronunciacio de dita I, te tambe caracter local (baix no bax, kaixa, no kaxa).

20. La O oberta valenciana, te normalment una pronunciacio mes oberta que la coneguda per O oberta castellana (la de hoy i gorra). Esta O te en el Regne de Valencia diversos matiços, donant peu a parlar de la "doble O".

La O oberta sol procedir d´una O llatina breu o de la reduccio del diftonc AU (roda de rota, or d´aurum) pero pot procedir d´atres origens; l´obertura pot ser deguda a la compensacio de sons que es perden, o a la influencia de sons veïns ( nau de navem), o a que en la silaba següent va una I (oli, llogic).

21. La O tancada sol provindre d´una O llarga o d´una U breu llatines, pero hi ha moltes excepcions (poma de poma, nebot de nepote, tots de totus, pou de puteu, llop de lupu).

22. La U tancada valenciana te un so unic i no admet relaixament. Sa pronunciacio es la normal, relativament oberta, pero la menys oberta de les vocals. Es correspon en la U castellana de tul o surco.

23. DIFTONCS I TRIFTONCS .- Els diftoncs (Cfr. num. 10), es classifiquen en propis o decreixents, i impropis, dits tambe creixents i variables. En els creixents va davant la vocal debil, i en els decreixents, la forta.

Els diftoncs decreixents son AI, EI, OI, UI, AU, EU, IU, OU i poden ser en O oberta o tancada, (espai, remei, boiros, remou, coure, etc..)

Els diftoncs creixents, teoricament, son: IA, IE, IO, IU, UA, UE, UI, UO. Diem "teoricament" perque hi ha autors que no reconeixen en valencia els diftoncs IA, IE, IO (per a ells es desfan: Va-len-ci-a, pi-e-tat, co-lec-ci-o), en canvi els practica la llengua coloquial. Per lo menys en Metrica s´ha de tindre en conte l´opinio dels autors.

En general, en la segona vocal d´un grup decreixent (acabat en I o en U), si porta l´accent tonic s´ha de posar una dieresis (veï, saüc) per a indicar que no hi ha diftonc.

Igualment, pot desfer-se un diftonc propi, i la segona vocal passa a fer silaba en una vocal següent fent ofici de semiconsonant (re-yet, a-pre-uar).

Els diftoncs variables son sempre atons, excepte els formats per UA, UO, precedits de Q o de G (qua, quo, gua); en este cas porten l´accent en l´ultima vocal (quadra, igual).

Les vocals debils (I,U) no formen diftonc en els casos següents:

a) En certes terminacions verbals (a-du-i-rÏa, a-gra-ïnt)

b) Quan, sent inicials de paraula, se´ls anteposa un prefix acabat en vocal (re-u-nir, pre-in-te-res-sar)

c) En les terminacions en -ISME, -ISTE, ISTA, -IUM (altruisme, mutualiste, harmonium).

d) Quan l´accent recau sobre una de les dos dites vocals (cua) (1)

(1) S´exceptuen huit i hui, que formen diftonc, a pesar d´accentuar la segona vocal

-Quan la I o la U estan en mig de dos vocals, no formen diftonc ab la vocal anterior, sino que passen a agrupar-se en la posterior, adoptant la "I" forma de "Y" grega (ve-uen, foya).

Els triftoncs , o reunio de tres vocals en una sola silaba, tenen una de les vocals com a centre o nucleu, al que les atres vocals se agrupen. Els triftoncs mes coneguts son en UAI, ÜEI, , ÜEU, ÜIU (guaitar, Camagüey, averigüeu, argüiu).

LES CONSONANTS.

Les consonants valencianes, com en les atres llengües, no estan totes representades en l´abecedari o sistema grafic. Prescindint de matiços, les consonants es poden classificar per la seua sonoritat, pel punt d´articulacio i pel modo d´articulacio.

24. Sonores i sordes. Son sonores les que es produixen ab l´intervencio de les cordes vocals (B, D, G, etc...). Son sordes les que s´emeten sens intervencio de les cordes vocals (P, T, K, etc...). Esta divisio no te relevancia mes que per a les consonants fricatives i oclusives.

25. Pel punt d´articulacio les consonants es classifiquen segons el punt de la cavitat bucal en que es presenta l´obstacul a l´eixida de l´aire sonor, puix que d´eixe lloc depen la caracteristica de cada consonant. L´estretea o tancament i el contacte dels orguens de fonacio pot efectuar-se en quatre punts diferents del canal bucal, llavis, dents, paladar dur o paladar blan.

a) Si l´estretea o contacte s´efectua en els llavis, dona lloc a les consonants labials. Estes son de dos classes: labials propiament dites, degudes a l´aproximacio dels dos llavis (com B, M, P) i labio-dentals, degudes a l´aproximacio del llavi inferior a la vora inferior dels incisius superiors (com en la F i V valenciana).

b) Si l´estretor o contacte es produix per la llengua i les dents, dona lloc a les consonants dentals, o mes ben dit, linguo-dentals. Estes consonants poden subdividir-se en dentals propiament dites, per a les quals la punta de la llengua toca la cara interior de les dents (com la T) i alveolars, en la produccio de les quals la llengua es posa en contacte ab els alveols de les dents superiors (com la N, L, R) (1)

(1) El castella conta tambe ab una consonant interdental, la Z, per la qual la punta de la llengua s´aplica a les dents.

c) Quan la llengua s´acosta a diferents punts de la part superior de la boca o paladar, es produixen les consonants palatals, les quals es subdividixen en prepalatals i postpalatals. Les prepalatals formen quan la part mija o predorsal de la llengua, no la punta, intercepta l´eixida d´aire contra el paladar dur, tocant la part superior (com en la NY, LL i Y consonant).

Les postpalatals es produixen quan la part superior del dors de la llengua s´aplica a la part posterior de la boca.

d) Quan la llengua s´acosta al vel del paladar, s´originen les velars (com en les silabes KO, GO), i recebixen el nom d´uvulars quan la llengua s´aproxima a l´uvula o campaneta (com en la silaba castellana JU).

26. Pel modo d´articulacio, les consonants es clasifiquen d´acort a la manera com està constituit l´obstacul que dona lloc al so caracteristic de cada una d´elles. Segons aixo, les consonants es dividixen en oclusives, constrictives o fricatives, i africades. Les oclusives es caracterisen per la tancada completa del canal bucal; les constrictives o fricatives, pel simple estrenyiment de la boca, i les africades per ser al mateix temps oclusives i fricatives. En la taula corresponent es pot vore a quina classe pertany cada consonant.