Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Capitul II. Fonetica Valenciana. Les consonants alveolars)

Per Josep Maria Guinot i Galan

IV. LES CONSONANTS ALVEOLARS

46. S´anomenen alveolars els sons que, al ser articulats, encontren l´obstacul, a l´eixida de l´aire, en l´aplicacio de la llengua contra els alveols de les dents. Els sons alveolars es diferencien entre sí pel distint modo o grau d´estretea format per la llengua aplicada als alveols dels incisius superiors. Per esta rao, ad estos sons se´ls coneix tambe per linguo-dentals i linguo-alveolars.

La llengua valenciana conta ab sis sons fonamentals d´articulacio alveolar: S, fricatiu sort; Z, fricatiu sonor; N, nasal sonor; L, lateral sonor; R, vibrant sonor simple, i RR, vibrant multiple. A mes posseix determinats matiços deguts a assimilacions i sonorisacions.

47. Alveolar fricativa sorda S (1) Es un fonema distint de la S sonora, foneticament z, oposicio fonetica de valor distintiu de significacio.

(1) La consonant S representa el so alveolar fricatiu sort, fonetica i ortograficament S.

La S sorda valenciana es pronuncia en general com la S castellana, ab articulacio apico-alveolar; per a la seua articulacio, la llengua toca ab sos costats els del paladar, i el seu extrem, o punta de la llengua, girat cap a dalt, forma una estretea contra els alveols dels incisius superiors, eixint l´aire sense vibracio de les cordes vocals.

La S final de paraula es sonorisa (en Z sonora) si va seguida de paraula que comence en vocal (arroç al forn: arozalfórn.)

Tambe es freqüent el fenomen de palatalisar un poc la S final, sense arribar a XE (S), quan va precedida de T o de consonant palatal (tots, barrots, ulls)

48. B) Alveolar fricativa sonora Z. La S alveolar fricativa sonora, foneticament Z, es una consonant d´articulacio apico-alveolar, com la S sorda, de la que nomes es diferencia per l´intervencio de les cordes vocals, la distincio entre S sorda i S sonora es basa en l´etimologia, i es practica en la major part de la regio valenciana, excepte a on es parla "apichat".

Per la seua pronunciacio apico-alveolar, esta Z es podria considerar com una mera variant de la S sorda; no obstant aço, se la distinguix be pel valor semiologic que ans hem esmentat.

Perdua de S sonora (Z). En el sufix -ESA. Des del temps mes antics, el valencia va perdre la S de la terminacio -ESA de molts noms abstractes: perea, vellea, bellea, fortalea, etc... i no, bellesa, fortalesa. Esta perdua està viva en quasi tot el territori valencia.

49. C). Alveolar africada sorda s (+signe circunflexe dalt) i africada sonora z (+signe circunflexe dalt). Son estos sons, variants dels respectius fricatius sort i sonor.

1) L´alveolar africada sorda. Foneticament s (+signe circunflexe dalt) es pronuncia com l´alveolar africada sonora, pero sense vibracions de les cordes vocals. Les dos se pronuncien formant ab la punta de la llengua, i els seus costats, una oclusio momentania, sobre tota la cara interior de les dents superiors i la linia anterior dels alveols, i tocant tambe els dos costats del paladar, oclusio que deixa eixir la corrent de l´aire, ya modificada per les vibracions de les cordes vocals, en el cas de l´africada sonora, i sens elles, en l´africada sorda.

Esta africada sorda s (+signe circunflexe dalt) es analoga a la Z italiana de presenza i es articulada pels valencians inconscientment, i apareix sempre precedida de T, tant en la mateixa paraula, com en fonetica sintactica o dels discurs (tots, gats, huit sacs). Quan l´africada s (+signe circunflexe dalt) va seguida de vocal o consonant sonora, es sonorisa, donant pas a l´aparicio de l´alveolar africada sonora z (+signe circunflexe dalt) (tots a una: totz(+signe circunflexe dalt)aúna).

50. 2) L´alveolar africada sonora, foneticament z (+signe circunflexe dalt) (ortograficament TZ) es un fonema propi del valencia, que s´articula lo mateix que l´africat sort, pero eixint l´aire ya modificat per les vibracions de les cordes vocals. Es un so analec al de la Z italiana de zelo. En valencia nomes es presenta, en mig de paraula, en unes contades paraules, com: dotze, tretze, setze, guitza, atzavara, Atzaneta, Atzuvia, Atzaila, Atzuara, i pot surgir tambe per fonetica sintactica o dels discurs (fets-a-mida: fez (+signe circunflexe dalt)-a-mida).

Com hem dit, es pronuncia ab articulacio apico-alveolar, i es el so que s´opon al sort, tambe africat, alveolar s (+signe circunflexe dalt) .

51. D) Alveolar nasal sonora N. Es l´articulacio normal de la N. En posicio agrupada assimila son punt d´articulacio al de la consonant que seguix, i te varietats no oclusives. Es una consonant debil; per lo que en certes situacions tendix a desapareixer.

Per l´articulacio de la N, la punta de la llengua i els seus costats prenen contacte complet en la linia dels alveols superiors, i, al baixar el vel del paladar, la corrent d´aire, ya modificada per les vibracions de les cordes vocals, ix per les fosses nasals.

La N pot estar geminada (ennegrir, ennoblit). A vegades desapareix per pronunciacio descuidada, pero esta eliminacio de la N, no es deu portar a l´escritura.

Finalment la N pot perdre son caracter alveolar i assimilar-se al só que la seguix, donant lloc als alofons N dental sonora (pintura), prepalatal sonora (puncha), velar sonora (fanc, enganyar).

52. E) Alveolar lateral sonora L. El so normal de la L es alveolar sonor i lateral, pero poden presentar-se matiços en la manera d´articular-la, al canviar el punt d´articulacio (per assimilacio a les consonants que la seguixen).

La L te la mateixa articulacio que la N, de la qual es distinguix en que no deixa eixir l´aire per les fosses nasals, sino pels costats de la llengua, aplicats sobre el paladar. La L s´articula, per tant, ab la punta de la llengua, aplicada als alveols, inclinant son dors als costats de la cavitat bucal, formant una obertura allargada, per a on ix l´aire, que ve ya modificat per les cordes vocals.

En valencia s´articula la L de dos maneres: ab el dors de la llengua en posicio mes be plana (com per a la pronunciacio de la L castellana de cola) o adoptant el dors de la llengua una posicio concava, mentres sa part posterior s´aproxima al vel del paladar. En este cas, tenim la L velar lateral sonora.

1) L´alveolar, en posicio plana de la llengua. Es troba en els casos següents:

     a) davant de vocal tonica: filar, meler, moli.
     b) entre vocals: pilo, pelat.
     c) davant de consonant que no siga labial, ni velar, ni palatal: alforja, empeltar, calçar, alzino.
     d) darrere de P, B, F, C, G, S, R, N: blanc, plou, fluix, clinic, glop, Eslida, perla, tin-la
     e) En silaba final no accentuada: facil, trebol, consul.

2) L´alveolar un poc velarisada en posicio, de la llengua, concava. Es troba en els casos següents:

a) inmediatament despres de la vocal tonica: pala, tela, cel.
b) davant de consonant labial o velar: calma, alba, palpar, dolç, alga.

En principi de paraula cada vegada son mes les paraules que passen de L a LL: llepra, llegitim, lliberal, llicit, etc...

53. F) Alveolar vibrant sonora simple R. El so alveolar sonor vibrant simple R, és l´articulacio normal de la R simple ortografica, quan no està al principi de paraula ni darrere de N, M, S, (cara, perera, branca). Te una sola vibracio, i en aixo es diferencia de la RR doble o prolongada, que en te varies. No se sol perdre en final de paraula.

La R simple valenciana es identica a la castellana de para. Te una r variant o alofon fricatiu, foneticament R invertida r (pero colocada en posicio invertida).

Per a la pronunciacio de la R vibrant normal, el predors de la llengua forma un ample contacte ab la zona anterior del paladar (es dir, les vores laterals de la llengua s´apliquen als alveols molars superiors) i sa punta concava s´aplica suaument retirada de les dents, en posicio quasi post-alveolar; l´aire espirat ix separant la punta de la llengua en una sacsada per a la R simple (i en varies per a la RR doble).

54 La R fricativa alveolar, foneticament R invertida r (pero colocada en posicio invertida), es la pronunciacio ab la mateixa articulacio concava que per a la R vibrant normal, pero un poc mes proxima a les dents; l´estretament es allargat en conte de redonejat, i la llengua no arriba a tocar els alveols dentals, ni entra en vibracio, produint-se el so per fregament de l´aire entre la punta de la llengua i els alveols.

Este so fricatiu de la R sols ix en posicio intervocalica; el canvi d´un alofon a l´atre depen unicament del major o menor esforç en l´aspiracio (pare, dura, fera)

Es viciosa la supressio de la R al final de paraula.

55. Alveolar vibrant multiple R. El so alveolar vibrant sonor multiple o erre doble, foneticament r (+ralleta horizontal dalt), en realitat es una variant del so de R simple, del que nomes diferix pel numero de vibracions, ya que la R simple te una sola vibracio, i la RR doble en te varies.

El so de RR doble es el normal de la R castellana de perro i robo. Este so es produix arquejant la punta de la llengua i fent-la vibrar repetides vegades sobre els alveols, al mateix temps que vibren les cordes vocals.

cites

"perque yo, a manament de vostra senyoria, ho he tret de lati, en nostra vulgada lengua materna valenciana aixi com he pogut, jatssessia que altres l´hagen tret en lengua cathalana".
En el prolec de la seua traduccio del "Valeri Maxim"
Antoni Canals (1352-1419)