A rant del nacionanisme de Vicent Alvarez

Per Ricardo García Moya

N’hian matisos entre un nacionaliste catalá y un nacionaniste valenciá; el primer, com es sabut, vol lo seu y lo del vehí, que també considera d’ell; l’atre, el nacionaniste valenciá, actúa contra naturalea al rechasar lo seu y enaltir lo del vehí, del que’s considera súbdit sumís. Un nacionaliste catalá presumix de fals Principat de Catalunya, mentres que’l nacionaniste valenciá li repugna dasta dir Reyne de Valencia (solent aniuar en la taranyina administrativa catalanera). Les metáfores lliteraries may ixen redones, pero vostens (pl. valenciá d’Elig) ya m’entenen. El nacionaliste catalá no ducta en deixar paraules patrimonials y fer el cámbit per atres, encá que siguen barbarismes, pera alluntarse del castellá (aixina, el sustantiu cult “vacacions” el sustituiren per el galicisme “vacances” en el sigle XX). Per sa part, el nacionaniste valenciá sempre anirá raere de lo que li manen desde Catalunya, copiant tot (com han fet en “vacances”), y fugint de la riquea del valenciá modern.

Tot ve a rant del entreverat Vicent Alvarez Rubio, closa fustera del Consell Valenciá de Cultura que, asobint, mos vol donar l’opi en artículs ahon fa fachenda de que du 25 anys en els servicis jurídics universitaris, vigilant com un mamacabres idiomátic als retors “Lapiedra, Ruiz i Tomás”, sempre apoyant (d’un lletí *appodiare, el val. apoyar es germá dels antius fr. appuyer e it. appoggiare) com a engonari al compromís per la llengua, la identitat valenciana y patatí, patatá y la figasatía. Este home, que per apellits pareix mes castellá que la ‘morcilla de Burgos’, publicá l’artícul “Arran de les eleccions” (Levante, 6/3/10), ahon practicava el nacionanisme idiomátic al triar sintaxis y lléxic catalá, com eixe “arran” de marres. Abanda de juriste de secá (¿o tens títul?), Alvarez es filólec que presumix de conéixer la llengua y, justet per aixó, com a bon nacionaniste fuig de la sintaxis y lléxic del valenciá “a rant”, preferint el catalá “arran”. Aixina es el nacionanisme d’esta creatura que, enrosinat per la fargalá idiomática del IEC de Catalunya, bosa arcaismes y vocables catalans com “imatge” (ib.), encá que’l valenciá “image” siga un clásic cultisme etimológic (del lletí ‘imago, imaginis’) ¿Qué’s molt pareguda una paraula d’atra? ¡Clar, també del cast. “imagen”; son llengües germanes!.

En valenciá tenim arrailat el vocable “rant: a cercén, a raíz; mod. adv.: con proximidad, por la raíz... a un mismo nivel o a una misma línea; dícese también cuando pasa tocando ligeramente un cuerpo a otro” (Escrig: Dicc.1887). N’hia que dir que la 1ª ed. del Escrig asoles portava “rant: a cercén , a raíz” (Dicc.1851), no el catalá “arran”; pero en l’edició dels floralistes de Llombart —cuberts de runa catalanera de tant ensomiar prémits en Barcelona—, juntaren prep. y adv., pero tingueren la pulcrea de mantíndrer el sonit oclusiu sort final: “arrant, lo mismo que rant” (Escrig, ed. a.1887).

Els nacionalistes catalans y els nacionanistes valencians combatixen les singularitats del valenciá, com han fet en el mosarabisme “rant”. Vejam qué diu Corominas: «ha naixcut una pronunciació analógica rant articulat en una –t ultracorrecta, en el Reyne de Valencia ‘rant: a cercen, a raíz; rant a terra: a la raíz del suelo’ Lamarca: Dicc. val.cast.» (Corominas: DECLLC, 7, p.94) Abanda del dicc. de Lamarca (a.1839), dona com a eixemple la frase en valenciá “rant aquelles carrasques” (cat. “arran aquelles alzines”). Pero Corominas buscava entarquimar “rant” en un orige vulgar y analógic que, al mateix temps, no encaixava en eixa calificació de “-t ultracorrecta” que li atribuix. La clau la dona al parlar del posible étim, l’antiu germánic “rant” (ib.,p.93). També desmentix l’orige analógic del valenciá “rant” al comentar que era conegut en Sicilia cap als sigles XIV y XV, donant un eixemple de Luigi Pirandello (naixcut en Agrigent, a. 1867), en siciliá modern: “acchiana ranti-ranti, fina o spicu...”. Per tant, d’un indoeuropeu o prerromá “rant” hauríen naixcut veus com el germánic “rant”, el gallec “a rent, arrent: pasar rozando”, l’antic escandinau “rand”, el siciliá “rant-ranti” y el valenciá “rant”.

Com els diccionaris no arrepleguen documentació lliteraria del vocable, donem la que du el DHIVAM: “si el taulat lo posen / rant a la paret de dalt” (2ª part , Rahonament de Rull de Payporta, c.1802); “un gabán que em venia rant als tobillos” (Colom: Tal es Cualis, Castelló, 1872); “una gran reixa a rant de terra” (Alberola: Trosos de vida, 1924). També tenim diminutiu: “ranteret al fumeral” (Escalante: La escaleta del dimoni, 1874); “de sopte, ix un llaurador ranteret a la tancá” (Peris Celda: Rialles del voler, 1928). N’hia un vell joc valenciá de guilopos que oferix ductes de parentesc: ¿derivat de rant o, probablement, del fr. rends-toi?: “esgrima, taba, morra y rantoy, la millor ma pera...” (BNM, Col. Barbieri, Rahonament... de Pep de Quelo, ed. c. 1750).

Entre’l valenciá “a rant” y el catalá “arran”, l’ínclit membre del Consell Valenciá de Cultura heu tenía clar. ¡Quíns tabens mos han clavat els polítics en el CVC pera durmos del ransal a la clotá catalanera!. Cuan més parlen de deféndrer el valenciá, més solage catalaner introduixen; d’ahí que admitixquen en eixe Consell Valenciá de Cultura a eixemplars com Alvarez Rubio, que arruixa en escupinyaes morfológiques dasta als cardinals clásics valencians com “huitanta”, mentres acarona la corrupció catalana “vuitanta” (Levante, 6/3/10) Parlant de l’evolució del lletí ‘octo’, Corominas diu: “pasant d’una banda a huit com en valenciá; de l’atra banda la u es consonantisá v... hui tenim vuit en la majoría del domini catalá, y huit en valenciá”(DECLLC. 9, p.405). ¡Ay, joyell Alvarez, quín ull teníen els que t’encaramitaren al bachocaret del CVC!.

A rant de la vellea bojosa, Alvarez seguix endenyant tot lo que pot al valenciá; per eixemple, usant l’adv. catalá “aviat” (Levante,6/3/10). Eixa es la seua misió abans d’anarsen en els buderons a la segón caseta: catalanisar y, empollastrit, dictar lliçons de sensatea, ¡redell, qué coses, un aserpot vegetariá!. L’adv. catalá “aviat” es un derivat o parent del occitá “viatz”, que no tingué éxit més abaix de la ralla del Senia (dasta l’aplegá de la cangrena expansionista). L’etimólec Corominas, en més enterea que’ls nacionanistes, día este comentari que traduixc al valenciá: «aviat es hui d’us general en el País Catalá...; l’us valenciá s’ha decidit per ‘pronte’, que poc usen en el País Catalá” (DECLLC, 1, p.519).

En idioma valenciá, ademés de pronte (‘prónter’, en val. modern) tenim l’adv. sinónim ‘ahina, ahines, ahinament’: rápit, fácilment, apresa, etc. Del lletí *agina, Alcover demostrá l’antigor d’esta veu y arreplegá eixemples escoltats per el Reyne: «‘Açó no es fa tan aina’, en Pego; ‘¿Dius que plourá? Més aina crec que estará ras. No aniré a Denia: més aina a Gandia’, en Alcoy » (DCVB). Mosatros tenim atres cites que confirmen sa vivea: “atre ull en un pegat que ahines no sel llevára” (Coloqui de coloquis, s. XVIII); “ahines: por poco. No tan ahines: no con tanta facilidad o presteza... més ahines: más pronto o presto, más fácil...” (Escrig: Dicc. 1887).El fet de dur -h- senyalaría la caiguda d’una consonant etimológica ( *agina > ahina), encá que Alcover y Corominas la lleven.

El germá d’Azorín també usá l’adv., pero pot ser que s’alterara la -h- del manuscrit en l’edició impresa: “l’afisió ... no se pedrá tan aina” (Canyisaes, Monóver, 1907). Asobintet solen ferse estes alteracions morfológiques; aixina, Corominas escriu: «También valenciano ‘tan aina’» (DCECH, 1, p.89); pero el text de Martí Gadea d’ahon está tret du -h-: “la gloria que goja en lo Cel no li la llevarán tan ahina” (Tipos, modismes, 1908, p.168). El mateix Corominas esgola la posibilitat de que’l valenciá ahina “venga del mozárabe local” (DCECH, 1, p.89), y torna a diro en atre dicc., ademés de donaro com equivalent al cat. ‘aviat’: “aina... d’un lletí vulgar agina... la paraula es troba en italiá dial. ant. ‘agina’ y gallec y port. dial. ‘aginha’, cat. ‘aviat’; y aplega a entrar en el Reyne de Valencia, pero en valenciá pot ser... recialla mosárap” (DECLLC, 3, p.233)

A rant del nacionanisme del Consell Valenciá de Cultura, ¿els pareix normal que u dels seus membres fuixca dels valencians “a rant, imagens, pronte o prónter, ahina...”, y preferixca els catalans “arran, imatges, aviat...”? Y encá més terrorific es el silenci dels coleguetes del CVC. Yo crec que a les covarches nacionanistes, com el CVC y l’academia Ascensió, les tindríem que rebatejar com a Consell d’Autoodi Valenciá y Academia de Matarifes del Valenciá. En Catalunya perseguixen en multes a qui usa l’espanyol; ací, en el Reyne de Valencia, la indigna Generalitat subvenciona, premia y fa millonaris als que perseguixen el valenciá e introduixen el catalá. Individuos com el dit Alvarez n’hian a millars en ’Administració, y allí es mantindrán aponats fent catalanisme impunement. Sinyor membre Alvarez: ¿en quín document valenciá, siga notarial, eclesiástic, cancilleresc, novela, coloqui, memorial o sainet apareix el sust. “desencís”? Que yo sapia may ha segut valenciá , y cap de prosiste o poeta valenciá coneixía el barbarisme; motiu pera que’l membre del Consell Valenciá de Cultura, com a nacionaniste idiomátic, heu introduixca en sa prosa: “part del desencís”(Levante, 6/3/10) ¡Quín regomello donen estes bajanaes!.

El CVC del autoodi y l’academia catalana d’Ascensió, per desig y amparo (‘amparo’ es valenciá patrimonial) de la Generalitat del PP, aufeguen al valenciá e introduixen el catalá, mentres els mijos de comunicación els ballen els nanos. Si en la Generalitat tingueren una miqueta de vergonya, a tots estos manobrers del catalanisme els tiraríen al carrer per haver defraudat l’encárrec que teníen: deféndrer el valenciá, no el catalá. Yo comprenc que una purrelá de nacionanistes estaríen venent mocaors en els semáfors o fent de gorrilles; y hui, gracies al PP, son millonaris que presumixen de deféndrer lo que maten. Esta gent son fardos de lliseria intelectual, encá que tinguen bolchaques plenes pera tota sa vida ¿Y qué fa l’indómit poble valenciá contra el nacionanisme? Lo de sempre: mascletaes, paelles y, a genollons, llepar ahon chafen la bellea Rita Barberá y l’honest Benvestit Camps.