Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Capitul II. Fonetica Valenciana. Consonants palatals i velars. La silaba)

Per Josep Maria Guinot i Galan

V. LES CONSONANTS PALATALS

56. Els sons palatals es produixen quan, en la fonacio, l´aire a l´eixir topeta en l´obstacul format per la part anterior de la llengua i la part anterior del paladar (prepalatals) o per la punta superior de la llengua i el paladar dur (migpalatals).

El valencia posseix tres fonemes prepalatals i tres migpalatals, com a sons fonamentals. Te tambe algunes variants i consonants que s´assimilen. Els sons prepalatals son: fricatiu sort s (en una ralleta concava damunt) (caixa) africat sort c (en una ralleta concava damunt) (coche), i africat sonor g (en una ralleta concava damunt) (jardi). Els migpalatals son: lateral sonor l (en una ralleta concava baix) (lladre); nasal sonor n (en una ralleta concava baix) (canya), i fricatiu sonor y (foya).

57. A) Prepalatal fricativa sorda S. Foneticament s (en una ralleta concava damunt), es la pronunciacio normal del fonema XE, escrit X o IX. Esta consonant se pronuncia de modo paregut al de la CH francesa en chapeau i al de l´italiana SC de descendere. Apareix en valencia normalment entre vocals, al final de paraula i algunes vegades, molt poques, al principi (caixa, mereix, Xativa). En posicio inicial solament es pronuncia esta s (en una ralleta concava damunt) en les paraules: corresponents a toponims com Xabia, Xalo, Xativa, Xerexa, Xixona, Xuquer. Els diccionaris apenes porten mes noms comuns que xabec, xalma, xaloc, xarop, xara, xavega i xeixa.

Per a pronunciar el fonema XE o IX, el dors de la llengua s´alça en forma convexa, posant-se en contacte ampliament pels dos costats del paladar dur, formant en la seua llinia central una depressio acanalada, per a on ix l´aire, sense que medien vibracions de les cordes vocals: l´aire ix friccionant sens interrupcio.

La I que va davant de la X (IX) es pronuncia en quasi la totalitat del regne de Valencia, formant diftonc en la vocal precedent, (peix, gruix).

La prepalatal fricativa sonora z (en una ralleta concava damunt) es la varietat sonora de la s (en una ralleta concava damunt) que estem estudiant. Es un so analec al de la j francesa de jambon i es pronuncia inconscientment quan al final de paraula la fricativa sorda va seguida de paraula que comença per consonant sonora (peix-abundant peizabundánt).

58. B) Prepalatal africada sorda CH. Foneticament c (en una ralleta concava damunt), ortograficament CH (o IG, en final de paraula). Esta consonant es una variant africada de la corresponent fricativa sorda s (en una ralleta concava damunt). Es el mateix so de la CH castellana de coche, noche i de l´italiana voce. En contacte ab una vocal o consonant sonora, al final de paraula, es convertix en sonora, (veig-vindre: veg(la g en una ralleta concava damunt)-vindre.

La ch, com africada que es, està composta d´una oclusio postalveolar mullada, seguida d´una explosio africada sorda. Este so es pronuncia alçant el predors de la llengua en forma concava, i tocant amplament la zona anterior del paladar dur; es dir, te el mateix punt d´articulacio que la fricativa sorda (s). L´aire ix pel canal estret que es forma en el centre, i no vibren les cordes vocals.

59. C) Prepalatal africada sonora G. La prepalatal africada sonora, foneticament g (en una ralleta concava damunt), ortograficament G o J, es una variant de la palatal sonora (com tambe o son l´africada sorda c (en una ralleta convexa damunt) i la fricativa sonora z). Es presenta este so substituit pel de CH, o C que es sort en el "apichat"; pero en quasi tot el regne de Valencia es utilisat el sonor g (en una ralleta concava damunt), del que estem parlant.

Esta prepalatal s´articula en el mateix punt i de la mateixa manera que la prepalatal africada sorda (c) (en una ralleta concava damunt), pero ab vibracions de les cordes vocals; l´obstacul s´oposa a la corrent de l´aire entre la part anterior de la llengua i del paladar, i l´aire ix per dit punt friccionant el canal vocal, ab funcionament de les cordes vocals, (viage, gendre, dijous, general, dejuni, juliol).

En Morella i el Baix Maestrat hi ha una particularitat en la pronunciacio d´este fonema XE, la qual consistix en pronunciar el digraf IX en posicio intervocalica en forma de iz ab z (les z en una ralleta concava damunt) fricativa i diftongant la I semivocal precedent (fregir: frei-zir (la z en una ralleta concava damunt); plaja: plai-za (la z en una ralleta concava damunt).

En la pronunciacio deuen evitar-se el canvi de Ge per CH; el particularisme que hem esmentat; aixina com fer fricatiu este so, que en valencia es sempre africat sense necessitat d´anteposar-li en l´escritura una T (mege, no metge).

60. D) Mig-palatal lateral sonora LL. Este so, foneticament l (en una ralleta concava baix) ortograficament LL, pertany a les consonants migpalatals, perque en la fonacio l´obstacul s´oposa a l´eixida de l´aire, en la punta superior de la llengua plana, sobre el paladar dur; l´aire passa friccionant pels costats de la llengua, ab l´intervencio de les cordes vocals. Este so es el mateix del castella llave o calle i de l´italia foglia (llança, aconsellar, fenoll).

El so lateral sonor LL correspon a la LL ortografica, i es la pronunciacio normal de la LL palatal. Per a l´articulacio de la LL valenciana, el predors de la llengua forma un ample contacte ab la zona anterior del paladar, deixant als costats una obertura estreta per a on ix la corrent de l´aire, ya modificada per les cordes vocals.

En valencia la LL pot ser geminada per fonetica sintactica (aquell llibre) pero no en l´interior de paraula. Tampoc s´admet la geminacio de la L tan freqüent en catala, ni el grup TLL, ni generalment el TL, com es vorà en l´Ortografia. Finalment, no es deu confondre la LL ab la Y (no, no´n vuy, sino, no´n vullc).

61. E) Mig-palatal nasal sonora NY. Foneticament representada per n (en una ralleta concava baix), i ortograficament per NY. Esta consonant s´articula com el so lateral pero fent passar l´aire per les fosses nasals. Este so es identic al de la Ñ castellana de paño, a la GN francesa de agneau i a la GN italiana de pugno.

La pronunciacio de NY no es igual a la suma de N mes Y, ya que per a sa pronunciacio no interve la punta de la llengua, sino que esta s´apoya en els incissius interiors, i el dors d´ells s´acopla al paladar, establint una zona ampla de contacte, major que per a l´articulacio de la CH, o de la Y consonant. Adherint-se la llengua al paladar dur, com s´ha dit, al mateix temps se´n baixa el vel del paladar, per a que la corrent d´aire, ya modificada per les vibracions de les cordes vocals, ixca per les fosses nasals.

62. F) Mig-palatal Fricativa sonora Y. La consonant mig-palatal fricativa, fonetica i ortograficament Y, no deu confondre´s ab la vocal I, puix que, mentres l´aire en la I vocal ix a l´exterior lliurement, sense que se li opose ningun obstacul per part dels orguens de fonacio, la Y consonant es pronuncia ab una estretura formada per la punta de la llengau o el seu dors allargat, que obliga a l´aire a eixir friccionant el canal allargat, mentres que, per a la vocal I , el canal es redonejat. Este so a mes de fricatiu es sonor, per l´intervencio de les cordes vocals. La Y consonant valenciana es identica a la Y castellana de mayo i a l´anglesa de yes.

La Y es consonant en posicio intervocalica, i al principi de paraula si va seguida de vocal, ab H o sens ella (yodo, yute, pero hiena, hiato, hieratic).

Com fenomen local pot sorgir una pronunciacio yeista de la LL, com hem dit anteriorment (aguya per agulla).

Y africada. En una articulacio afectada o energica, pot surgir una y (en una ralleta convexa damunt) africada, sobretot a principi de paraula.

VI. CONSONANTS VELARS

63. Els sons velars, es produixen quan en la fonacio, a l´eixir, l´aire encontra l´obstacul entre l´arrail de la llengua i el vel del paladar, be perque alli es forme un tancament (oclusives), be perque l´estretea l´obligue a eixir friccionant (fricatives). El so sera o no, sonor, segons intervinguen o no les cordes vocals.

En valencia hi ha tres sons fonamentals velars. Els atres secundaris, son els que s´han velarisat en contacte ab una consonant velar. Per eixemple, podem esmentar una N (nasal velar) una L (lateral velar) i una R (vibrant velar).

Els tres fonemes fonamentals velars son: a) l´oclusiu sort, foneticament k; b) oclusiu sonor, foneticament g, i c) el bilabial fricatiu sonor w. El fonema, oclusiu sort, te una varietat fricativa sonora, foneticament g (en una ralleta horizontal al mig) .

Farem mencio tambe del so castella velar fricatiu sort, foneticament x, ortograficament J (Jerez).

64. A) Velar oclusiva sorda K. La consonant oclusiva sorda K es l´articulacio normal de dit so, aproximadament el mateix del catala, castella, frances, etc... Varia un poc el seu punt d´articulacio, entre el vel del paladar i el postpaladar osseu, segons la vocal que la seguix: en KA ocupa una posicio intermija; en KE, KI, avança progressivament, pero quedant sempre com a palatal, i en KO, KU, es propiament velar. La N pot modificar les vocals que la seguixen, situant el punt d´articulacio un poc mes arrere que en el seu contacte ab les consonants. Per son conte, pot tambe, en alguna ocasio, assimilar-se a la consonant que la seguix (poc-viu pogviu) o convertir-se en africada (poc-salat poksalat).

Per a l´articulacio del fonema K, el postdors de la llengua forma contacte complet ab el vel del paladar, interronpent totalment l´eixida de l´aire, i no vibrant les cordes vocals (oclusiva sorda).

65. B) Velar oclusiva sonora G. Esta consonant es l´articulacio normal d´este so velar oclusiu sonor, articulacio igual a la de l´oclusiva sorda (K) pero ab vibracions de les cordes vocals. L´aire ix en explosio, darrere d´un tancament momentaneu del conducte articulatori.

En ocasions la G davant de N es nasalisa, passant a N velar (tecnic pot pronunciar-se teknix o tegnik). Pero eixe ensordiment de G davant de N es un vici que s´ha de evitar (digne, no dikne). Igualment es reprovable la geminacio de la G en el grup GL (iglesia, no ig.glesia).

El so de G entra tambe a formar part dels digrafs GS o GZ, representats graficament per una X (index, exit).

S´ha d´evitar confondre IX, digraf ab X en so palatal (no exercit, sino eixercit) i tambe sustituir-la per J (eixemple, no ejemple).

66. Velar fricativa sonora G. Este so fricatiu sonor velar, foneticament es una variant de l´oclusiva G. Es presenta en valencia: entre vocals (toga); darrere de consonant que no siga N (purgar), i davant en el grup GL, GR, (esglayar, tigre), pero pot tambe sorgir d´un atre sò velar format per KS (accio).

Com hem dit, la pronunciacio de la G fricativa s´efectua en la mateixa articulacio que l´oclusiva G, pero en sa produccio, el postdors de la llengua te un contacte incomplet ab el vel del paladar, i no arriba a tancar l´eixida de l´aire, nomes l´obliga a passar friccionant.

L´articulacio de la G fricativa es pareguda a la castellana de lago i, com a sonora que es, intervenen en ella les cordes vocals (regar, agulla, agradar).

En la conversacio normal la G deu pronunciar-se sempre oclusiva. Es un vici suprimir la G al costat d´una vocal o semivocal (agulla, no aulla; jugar, no juar).

67. C) Velar bilabial fricativa sonora W. La velar fricativa sonora, foneticament w, ortograficament U, no deu confondre´s ni en la vocal U (u), ni en la semivocal (u) (en una ralleta convexa baix), ni en la semiconsonant (w) (en un puntet baix d´ella).

El so de la consonant w (en un puntet baix d´ella) es bilabio-velar, sonor, fricatiu, i per a sa articulacio el postdors de la llengua s´aproxima al vel del paladar, un poc mes que per a l´articulacio de la U vocal; sona de manera molt pareguda a la U del castella ahuecar, (meua, teua, creuar).

Esta U consonant es mes tancada que la U semiconsonant o semivocal. No es facil en valencia confondre-la ab al B fricativa. Tampoc es pot confondre en la U vocal, perque l´estretament del canal bucal en la w (en un puntet baix d´ella) consonant es allargat, mentres que el de la U es redonejat.

68. D) Velar fricativa sorda X (J castellana). El fonema fricatiu sort x es una variant de l´oclusiu velar sort K, fonema propi del castella, si be bastant introduit en el valencia per l´influencia del castella, i facilment pronunciat per les reminiscencies del mateix so dels araps, que tant de temps estigueren en el Regne de Valencia.

El fonema X es com el fricatiu K, pero la seua articulacio (per raons fonetiques) es mes retreta que la de la K. Adopta dos matiços: un, postvelar en JE, JI, i un atre, uvular, en JO, JU; el normal es el de JA. Correntment la J castellana te bastant força, pero en algunes regions tendix a debilitar-se convertint-se en mera aspiracio (cante hondo, passa a kante xondo, i en andalus la K passa a llaugera aspiracio).

Lo mateix que la K, esta J retrau l´articulacio de la vocal immediata.

VII LA SILABA, AGRUPACIO DE SONS

69. Ya hem dit anteriorment que la silaba es el conjunt de sons que es pronuncien en una sola emissio de veu. En general hi ha tantes silabes com vocals, excepte si es tracta d´algun diftonc o triftonc, que conta com una sola.

La divisio de les paraules en silabes està subjecta a les normes següents:

1) Una consonant en posicio intervocalica pertany a la silaba següent: ca-di-ra, fu-ma-ran.

2) Dos consonants en mig de dos vocals, si no es tracta del grup d´oclusiva mes liquida, pertanyen a dos silabes distintes: pos-ses-sio, ac-ta, ac-cent.

          3) El grup consonantic d´oclusiva mes liquida (bl, br, cl, cr, dr, tr, fl, fr), forma part de la silaba següent, i les consonants que van davant d´este grup pertanyen a la silaba anterior: ob-tin-dre, no-ble.

          4) El digrafs QU, GU, CH, LL, NY, deu anar sempre junt. En canvi pot desfer-se el grup de SS, perque, a l´iniciar silaba, la S continua sent sorda: bar-que-ta; llen-gua; em-pa-cha, pa-lla, lle-nya.

5) Els prefixos que entren en composicio, deuen quedar units: en, trans, sub, ex, in, no admeten separacio de sos elements: en-al-tir, trans-atlantic, sub-arrendar, ex-alcalde, in-operant.

6) La X, encara que foneticament, quan equival a CS, GS, es sol descompondre (eg-sa-men), graficament es comporta com una consonant simple. (e-xa-men).

cites

Las cualidades de la lengua valenciana son: su brevedad, la abundancia de monosílabos, la suavidad y la cantidad de palabras de origen árabe, griego y latino
Carlos Ros Hebrera