Sentandreu y els “blindats” de l’AVLL

Per Ricardo García Moya

Amic Sentandreu: baix el Terror dels jacobins, en 1794, uns anuncis díen: ”Cathedrale de Metz a louer”; y, ademés de llogar eixa joya del gótic, també volíen carregarse la de Chartres. No heu feren per l’excesiu gasto de sa demolició. Si algú haguera denunciat estes barbaritats a la lley, amparanse en la Constitució de 1793, els Tribunals li hauríen dut a la guillotina. Els juges barallaven dos opcions: fer lo just pera deféndrer al ciutadá francés; o fer lo justet pera salvarse ells dels normalisaors com Robespierre o Marat. Sempre feen lo segón. Per moltes punyetes y togues que duga damunt, la Justicia agrana lo que vol; y hui, el poder polític y judicial son corda y poal en l’asunt de la llengua. Tant el PP com el PSOE s’arrastren culperamunt esperant els vots dels partits catalans y, a cámbit, sempre oferixen lo mateix: la catalanisació del Reyne de Valencia.

L’atre día, els periodistes del nacionaniste Levante botaven d’alegría al donar el titular: “El Supremo blinda la Academia contra el recurso de Sentandreu” (4/4/10). Més blindat estava Robespierre el 26 de joliol de 1794 y, al sendemá, els bochins li teníen esmolá la guillotina pera ferli arreglet de bascoll. Y blindaes estaven les institucions franquistes en 1975, y les Ceausescu y tantes atres. La llástima es que les injusticies poden allargarse cuan el poble esta enjoliat (v. DHIVAM), com mos pasa als sanc d’horchata valencians.

Gracies als polítics destrellatats, amic Sentandreu, hui tenim encaramitá en nostra chepa a l’AVLL del PP, encarregá d’emporcar, traullar y enfoscar al valenciá. La Generalitat de Benvestit Camps, sinse aforrar dinés, en temps de crisis seguix oferint a l’AVLL una mondongá de mijos económics e institucionals pera que fasa canyamisa de tota singularitat que no agrade al IEC de Catalunya. Els académics blindats (per ara) es reunixen y, pera guanyarse el millons que’ls donen els polítics que’ls nomenaren, conjuminen cóm matar lo més prónter al valenciá. U dels venenos (del lletí venenum) que més aplausos ha mereixcut del PP de Font de Mora y l’alcaldesa Nolla es la catalana ‘Gramàtiva Normativa Valenciana’, en eixe l’adj. “normativa” que espenta a depéndrer catalá, deixant el valenciá.

Ma de morter en la cara, els del PP crearen l’AVLL pera, supostament, “vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana”. Y aixina, fent el maulet, els polítics arreplegaren una escurribanda de sardaners reconeguts, ademés d’uns parolers decoratius que cobraríen fent morrets. En placidea, blindats per el TSJ y els mijos de comunicació nacionanistes, els de l’AVLL aufeguen al valenciá en trampantungues; per eixemple, introduint sustantius catalans acabats en -ment, com l’arcaisme “ensenyament” en lloc d’ensenyansa; o “aplaudiment”, fugint del cult y documentat valenciá ‘aplauso, aplaus’ (del lletí “applausus”). El sust. ‘aplaudiment’, amic Sentandreu, se’l tragueren dels camals els filólecs catalans del 1900, prohibint “aplauso” per ser homógraf al castellá. Atre mig usat per l’AVLL pera alitrencar al valenciá es catalanisant morfologíes; per eixemple, usant “vetlar” en -t- epentética migeval, en lloc del cultisme “velar” (del lletí ‘vigilare’). Mosatros tenim una tradició llexicográfica que aná acomodant grafía y pronunciació dasta aplegar al valenciá modern: “velant com deu sobre les escoles” (Const. Universitat de Valencia, 1611); “si están dormint o velant” (Ord. costa del R. de Valencia, 1673); “dormí Adan per no velar” (Carbó: Luces de aurora, 1665); “dormint, que tot ell velant” (Coloqui de les campanes, 1729); “ensomiant fantasíes y ells velant” (En obsequi dels Voluntaris Honrats, 1794); “tindré esta nit que velar” (Borrás: El Cullerot, Alacant, 1886); “dorm, que yo velaré” (Tallada: Les Camareres, 1931). La documentació, encá que aborrida (cultisme, del lletí abhorrere; cat. ‘avorrir’), es nostra arma contra el fascisme catalaner; y la que pot foradar poc a poc el blindage dels colaboracionistes idiomátics.

Com tu saps, amic Sentandreu, les minúscules diferencies morfológiques son importants entre llengües germanes, encá que’ls sanc d’horchata diguen: ¡Uey, che, per una lletreta no pasa res; este Sentandreu es un llandós!. Aixina, en lloc del valenciá modern ‘embaixá’ (en e- desde’ls clásics), l’AVLL asoles admitix el catalá ‘ambaixada’ y derivats; lo mateix que fa en el clásic peixcar, que sustituix per el cast. y cat. ‘pescar’; o canalobre, cambiat per el catalá ‘canelobre’; o carnistoltes, relegat per el catalá ‘carnestoltes’, o el cult, clásic y modern valenciá cambiar (del lletí cambiare) per el modern catalá ‘canviar’. Aixina, lletreta a lletreta, els aleanats per cuatre chavos poden dir que la unitat de la llengua es una realitat. Encabant, fent sospedraes, el diari nacionaniste escampa tots els días titulars en catalá de l’AVLL: “La mona amb més arrels”(Levante, 4/4/10), en lloc del valenciá “La mona en més arrails”. El blindage els dona impunitat pera fer totes les aldracaes idiomátics que vullguen y, damunt, aumplint bolchaca.

Amic Sentandreu, lo mateix que’ls jacobins feen en les persones en 1794, els blindats de l’AVLL poden guillotinar morfologíes, semantismes, lléxic y sintaxis del idioma valenciá, ¡es sa faena!. Anem en atre eixemple rocambolesc e illustratiu de cóm defén l’AVLL del PP nostra “tradició llexicográfica valenciana”: el cas del sust. valenciá “tanda”, que Corominas diu que’s trobá per primer vegá en Catalunya en el sigle XIII (DECLLC, 8, p.401); pero, ¡ay!, el fartó etimólec desconeixía que Catalunya no havía naixcut encara en eixe temps (no teníen més ‘Usatges’ que’ls de Barcelona, ni cap de moneda en el nom de Catalunya). Safunyant lo que pot, Corominas emboira que “tanda” ixqué en l’anónim Vocabulista in Arabico, glosari lletí-arábic que, posiblement, aprofitara pera fer negocis y comunicarse en valencians islamisats y mosáraps. Allí ix ‘tanda’ com equivalent al castellá “turno de riego”, lo mateix que sigles més tart s’escolta entre sequioles y carchofars: “es la tanda del rec, o del aigua” (El Mole, 1840). “que regue en primera tanda” (Campos: El gallet de Favareta, 1892). D’este mosarabisme valenciá trasmitit al castellá, mallorquí y catalá, ningú sap l’orige, barallanse étims áraps, lletins, italians, ibérics y vascs. Lo cert es que’l Vocabulista in Arabico, ademés de ‘tanda’, du més lléxic mosárap valenciá: ‘imelic’, melic; ‘falya’, falla; ‘bardal’, pardal, etc.

També figura en la Crón. de Jaume I, narrant el pas del Chúquer prop de Cullera: “per tandes; e passaren los cavalls 3 o 4 a un colp” (Jaume I: Crón.); y en autors valencians com Jaume March (Dicc.1371), o atres que vixqueren en lo Reyne, com Muntaner o Eiximenis, etc. Hui en día, els enredrants de l’AVLL usen “normativament” en sa Gramàtica el catalá ‘torn’ en lloc del valenciá tanda; y l’Administració, fent tornafaena en els infels académics, distribuix lletreros ahon fiquen ‘tanda’ en castellá, ahon deuría figurar ‘turno’ en eixa llengua. La Generalitat del PP introduix el catalá ‘torn’ per tots els mijos, com aquella campanya “Llegir en valencià” dels diaris El Mundo y Levante: “el torn de preguntes” (Diario El Mundo, 24/6/06) En la Gramàtica Normativa Valenciana, els Ahuir, Ascensió, Colomina, Messeguer, Marisol y companyía usen el catalá “torn” dins d’una sintaxis perifrástica catalana, tabú y bacorera, pera fugir del clásic ‘lo’ neutre: “el torn de rèplica, la qual cosa va ser molt criticada” (Gram. Norm.Val. AVLL, 2006, p.187).

Amic Sentandreu, als d’Ascensió els sindona lo mateix, pero als valencians de la Resistencia (GAV, CV y poquets més) els agradará el testimoni del juriste Cerdá de Tallada (Eixátiva, c. 1530), conseller y amic de Felip I de Valencia, regent del Consell de la Corona d’Aragó, poeta, etc. Humaniste que coneixía les diferencies entre valenciá, castellá y catalá, parlava de ‘tanda’ y ‘turno’ en estos aclaridors termens: “el servicio que pretende por turno, que en este Reyno se llama el servicio de la tanda” (Cerdá de Tallada: Alegaciones en derecho, Valencia, 1609).

Pera tristea nostra, amic Sentandreu, els magistrats del TSJ no li donaríen més valor que al paper de torcarse cert puesto, pero tenim documentació lliteraria que aprofitaría, si la lley es cumplira, pera enviar a pixar manruvio a uns académics pagats per mosatros y que fan lo contrari a deféndrer el valenciá. Llixquen en pacencia y, encabant, pensen que l’AVLL preferix “torn” (cast. turno), que no es documentá dasta l’any 1696 en un dicc. catalá, no valenciá (DECLLC, 8, p.607): “puix a mi toca la tanda... haveu parlat, la tanda ve a mi” (Martorell: Tirant, c. 1455); “deu jugar sa tanda” (Fenollar: Scachs d’amor, c. 1495); “vos ho diran sens donar tanda pera respondre” (Gaçull: Lo Sompni de Johan Johan, 1497); “venguda sa tanda” (Fenollar: Hystoria de la passió, 1518); “espay, que no em dona tanda” (Academia de Valencia, 1704); “tanda: turno, orden sucesivo que...” (Ros, Carlos: Dicc. 1764); “y que no done tanda als atres” (Galiana: Rond. de rondalles, 1768); “que nos toque la tanda” (León, C.: Arenga crítica, 1789); “y l´aigua ... li toca la tanda a les dotse de la nit “ (El Mole, 1837); “tanda: turno” (Lamarca: Dicc. 1839); “segons diu la chica, no li toca al tort la tanda”, parlant dels que esperen pera festechar en la chicona (Badía: La Matiná de Sen Roc, 1864); “yo aprofite la tanda” (Balader: El pare alcalde, 1871); “no crec qu’et toque la tanda” (Lladró: El titot de Nadal, 1876); “¿Al carreró de Cotanda, cuant li arribará la tanda?” (El Bou solt, 1877); “tanda: alternativa o turno” (Escrig: Dicc. 1887); “y aguantar hasta que’m toque la tanda” (Palanca: Noblea obliga, c. 1890); “esperant tanda pera anar també ell” (Gadea: Ensisam, 1891) “que s´ascolta cuant parla y no dona tanda a ningú (...) apenes li toque a d´aquell home la tanda de parlar” (Caps y senteners, 1892);“moren a mans del bochí de tanda” (El Amic del Poble, Alacant, 23 abril 1899); “Balones te la tanda (de parlar), y yo cedixc el honor” (Gadea: Burrimaquia, 1904); “la cansó de tanda: sopa caume en la boca” (Gadea: Tipos, apéndix, 1908); “y cuant aplega la tanda de elechir als consechals...” (El Tío Cuc, nº 147, Alacant, 1917); “¿Ya em toca a mí la tanda?” (Peris Celda: ¡Noy! ¡Che! y ¡Olé!, 1929); “pero a tandaes va el riure” (Baldoví: El virgo de Visanteta, 1845); “Tanda: vez, turno” (DRAV, 1997).

Com tu saps, amic Sentandreu, el sust. ‘tanda’ es polisémic en valenciá, aludint també al conjunt de morro, budells, lleu, trenes pera torrar, melsa, fege, manetes de porc en piteus nets, cap de borrego, etc. En alguns mercats del Reyne encá eixistixen les tanderíes dels tanders. Desconegut este semantisme en idiomes com el cast. y cat., Corominas reconeix sa condició de trencacaps etimológic: «lo que mos falta explicar es tanda en un extrany significat divergent que te en el Reyne de Valencia» (DECLLC, 8, p.271). En la lliteratura dels costumbristes ix asobint: “m’agrá el sopar... a mí m’agrá molt la tanda” (Albán: Un ball de convit, 1863); “bona está també la tanda. Una maneta un quinset” (Peris Celda: ¿Voleu llum?, 1918). Inclús feen joc semántic entre tanda (cast. turno) y tanda (cast. tripas, callos, etc.), parlant del mercat, peixcatería, cansalaeríes y tanderíes: “y dabant mateix la tanda .-Clar, pa les tandes sombreros (pera protegirse del sol en les coles) .-No, si yo vullc dir del atra” (Peris Celda: Arrós en fesols y naps, 1921) Paródicament, Escalante l’aplicá als budells d’un home en una ferida auberta en sa pancha: “en lo ventre ... me feu un forat... me vea tota la tanda” (Escalante: Matasiete, 1884). Com a sinónim de “tanda” (cast. ‘turno’), la riquea lléxica del valenciá també mos oferix el clásic “martaba”; mes l’AVLL de Benvestit Camps preferix el catalá “torn”.

Amic Sentadreu, el poble valenciá está amoixamat y patix mansea de birra (ovella en alifacs, vella), sinse tíndrer corpenta pera enfrontarse al expansionisme catalaner. La gent, mentres li donen mascletaes y fútbol els disaptes y dumenches, llepará els pinrels de l’asparamentera Nolla y Benvestit Camps, seudopolítics de matamorta que angrunsen la catalanisació del Reyne contratant a sardaners (única activitat ahon el PP seguix creant puestos de treball, en dinés de mosatros). La majoría de valencians, llamentablement, asoles mostren sa condició intelectual y moral guanyan batalles a les paelles els dumenches y, mig borrachos, criticant a qui s’atrevix a dur al TSJ als que introduixen el catalá y perseguixen al valenciá. No tenim lley que mos ampare, amic Sentandreu, ni tampoc un Jurat d’Agrávits que mos defenga; a cámbit, tenim una conillá de poliseros llingüístics catalaners en les institucions. No obstant, tart o prónter l’expansionisme catalaner pegará esclafit y, les cagarneres en camp d’extermini, vorán cóm els blindats per el TSJ tenen la fortalea del orgue de Sollana, fet de canyots. Y deixe pera atre día les aventures semántiques y lléxiques del Dr. Taranyina.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari