La dignitat de Valencia comença en el nom

Per Rogle Constanti Llombart

Anem a repetir una banalitat que pareix que molts valencians no acaben d’entendre: el sistema vocalic valencià consta de set vocals: les mateixes cinc del castella, i dos mes: la e oberta i la o oberta, que s’accentuen (quan toca fer-ho) è i ò, respectivament. Per als no valenciaparlants es un problema distinguir foneticament “la set” de “el set”, es dir, /sét/ de /sèt/; la primera es referix a la necessitat de beure, i la segona es el numero que va darrere del sis.

Aço vol dir que canviar la e tancada per la e oberta implica un canvi semantic, no es un canvi menor de pronunciacio; es el canvi d’una vocal per una atra, equivalent, per eixemple, a canviar la e per la a.

Imaginen per un moment que en Castella, per a referir-se –en castella- a Andalucía, la tradicio fora pronunciar Andelucía, i que algu plantejara que, donat que la forma mes pura de parlar el castella es la de Castella, els andalusos haurien d’acostumar-se a escriure Andelucía. ¿S’imaginen que, ni per un moment, un sol andalus es prendria en serio tal destarifo? I si algun acomplexat andalus fera la mes minima insinuacio d’acceptar tal proposta ¿s’imaginen a on l’enviaria en massa el poble?

Lo mateix passaria, segur, en Madrid si algu volgera que es diguera Medrid, o en Catalunya, si volgueren dir-li Catelunya, o en qualsevol atre lloc civilisat del mon.

¿I en Valencia? Puix en Valencia devem d’estar per civilisar perque la situacio que acabem d’expondre com a una invencio aberrant es en realitat una descripcio fidel de lo que nos està passant. Esta terra sempre ha tingut el nom de Valencia en la e tancada, /Valéncia/, i mai, absolutament mai, se li ha dit d’una atra manera. Ningu hauria de dubtar en cap moment que eixe es el seu nom, i manco cap valencià.

No obstant tots sabem que el poble valencià està sent somes a un furios proces despersonalisador. Per lo tant, si els catalans nos diuen València, els valencianets nos hem de dir com nos diuen els catalans, que per ad aixo son els nostres superiors.

Es este l’unic cas en l’Historia en que un poble accepta estupidament canviar-se el nom per a dir-se com els diuen els de fora. Inclus els esquimals han conseguit que tot lo mon deixe de nomenar-los aixina, donat que eixe es un malnom que els posaren els forasters, i passe a dir-los en el nom que ells mateixa es donaren: inuits.

Pero en el cas valencià estem davant d’una societat débil, postrada i disposta a assistir impassible al deteriorament de la seua dignitat. Incloent la renuncia al propi nom.

Els promotors d’esta abjecta sumissio son els membres d’eixa miserable burguesia provinciana que porta sigles vivint d’esquenes al poble valencià, castellanisant-se primer, catalanisant-se ara, i sempre despersonalisant al seu propi poble, com conve als interessos dels seus amos de Madrit i de Barcelona.

A on mes intensament es manifesta esta situacio es en el lloc a on la burguesia es mostra mes clarament classista: la universitat. La mes castellanisada abans, es ara la mes catalanisada. Es la primera que consumà la vergonya de canviar el propi nom per a assumir el donat pels amos forasters: fa temps que oficialment se diu Universitat de València, sense que casi ningu, ya siga per covardia intelectual, ya per interes personal, haja fet res per a evitar la ignominia. Res podem esperar d’eixa fabrica de borregos, d’eixa embaixada de Catalunya en Valencia (aixo si, financiada en diners dels valencians, unica cosa que no els dona oix acceptar del poble que tant desprecien) ni de les atres universitats valencianes, tan atenallades per la dictadura catalanista com la seua germana major.

Dona oix vore’ls estirar el coll exhibint la seua patetica arrogancia, fent-se els intelectuals malgastant paraules com ciencia, democracia o progressisme; que malaïda l’idea que tenen estos fascistes d’eixos conceptes. Dona una insoportable vergonya vore ad este poble, antigament orgullos i hui moralment arruinat, en una falta d’espirit aborronadora, babejar estupidament davant les declaracions i accions d’uns intelectuals i uns politics que de lo unic que poden presumir es del seu illitimitat cinisme. I crema la sanc haver d’assistir impotents a la cerimonia de la destruccio d’este poble, al seu esquarterament i venda pactades, mentres els responsables apareixen en els mijos fent-se els importants, exhibint els seus educats modals i els seus trages de marca, darrere dels quals tracten d’amagar una prepotencia insultant i una hipocresia despreciable.

¿A quantes mes baixees? ¿A quantes mes humiliacions ha d’arrastrar esta gent al poble valencià abans de que este reaccione i es done conte de l’autentica faç d’estos farsants?

El poble valencià te la resposta; en les seues mans està fer front a tanta infamia per a començar a recuperar la dignitat de Valencia.

* Editorial revista Rogle, decembre 2009.