Falles folles fetes foc, i fum de boja

Per Rogle Constanti Llombart

“Falles folles fetes foc” de Amadeu Fabregat, (primer director de la televisio valenciana), era un “ensaig” critic en determinats aspectes de la societat valenciana, i tambe del mon faller i tot lo que este representava. Mes que un analisis del moment podem considerar-lo com una premonicio, puix una visio de les falles com un mon inocu, buit, banal en molts casos, es mostra hui mes vigent que mai. I es que arrere han quedat aquelles falles del tardofranquisme i la Transicio, vives i amerades de critica social; llunt queda el compromis d’aquella iniciativa fallera, amplament secundada, en la qual es decidi retardar la cremà en senyal de protesta per no prosperar com tocava el Estatut valencià i no arreplegar algunes de les reivindicacions que es consideraven irrenunciables. Molt arrere queden aquelles falles autenticament compromeses en fer cultura valenciana. Hui solem trobar farra i mes farra, i de forment poc, o no res

Llunt en el temps van quedant puix aquelles falles promotores de la llengua valenciana, la seua llengua vehicular consubstancial, substituida ara per les llengües imperials: el castellano –en l’excusa de que “así lo entiende todo el mundo”- i, sobre tot, el catala o el subnormalitzat –aixi “pudran upta a quelcom premi que prumogui l’oficialitat”-. L’esperit valencianiste es va diluint, a poc a poc, perque les generacions de fallers han anat deixant que el propi sentit de la falla desaparega, i eixa manifestacio de critica i satira convertida en obra d’art ha derivat en un proyecte en aspiracio de premi, pero, en una immensa proporcio, molt buit d’aquell esperit socarro i ple de sorna, tan representatiu del geni valencià.

Cada any assistim a noves desafeccions, a cóm determinades falles –¿Hauriem de dir-los “fatlles”?, grafies mes aberrants llegim tots els anys-, en eixe afany subnormalitzador ni tan sols respecten les formes lexiques valencianes, i no dubten en substituir-les per l’engendre de laboratori que els mes jovens deprenen en l’escola i traslladen als llibrets, escrits i cartells, pensant que aixina fan un favor a la festa i a la llengua.

“Vergonya” sería un terme massa suau per a recriminar actitut tan deslleal cap a la llengua valenciana i la tradicio cultural que la festa comporta, per part de molts d’estos “sabuts” que no usen el valencià ni per a dir bon dia, pero s’afanyen en amollar el normalitzat en quant els donen un microfon en un acte faller i, per supost, infecten qualsevol escrit en eixe llenguage prefabricat i estrany que els fa sentir-se tan “superiors intelectualment” i tan “progressistes”.

Inclus el mateix president de la Dipu, el Sr. Rus, en l’edifici de la dita institucio i en bombetes de llum ha penjat un rotul que diu “La Dipu amb les falles”. En aço es califica a soles, puix se li poden aplicar els mateixos insults i broferies que dedicà al cos docent que usava el “gairebe” i el “aleshores”. Sera precis dir-li al Sr. Rus que “amb” es tan blasfem per a la llengua valenciana com aquelles paraules que ell rebujava. Si, segons les seues paraules, practicament s’havia d’acabar en aquells professors, ¿qué s’haura de fer en este personage?

Entre ell, estos moderns “fatllers” i la Sra. Rita, Valencia capital es cada vegada un poquet menys Valencia per a convertir-se en una ciutat provinciana i despersonalisada, tan amant de lo banal i efimer que fa efimer inclus el seu propi nom. Una ciutat que veu cóm els seus governants, per a adequar el nom de la mateixa a la norma ortografica i fonetica catalana, no dubten en canviar-li el seu historic toponim Valencia, hereu de la Valentia romana, grafiat i pronunciat d’eixa manera des d’abans de l’epoca foral i que fins l’actualitat havia segut el que usaven sense excepcio tots els valenciaparlants. Ara, rebatejada en “València”, ignominios toponim, oficial gracies a la Rita i a la seua comparsa, es desprestigia i priva als valenciaparlants d’expressar en genuïna llengua valenciana el nom de la capital valenciana. Que eixa desvergonya la protagonisen Rita i els seus amics del PePe, i tota la colla de politics en bloc es una cosa, ya que viuen en un mon a banda sense mes escrupols que protegir els seus privilegis de casta; pero que el poble ho tolere i inclus colabore, com es pot llegir en tantes falles, demostra l’eficacia d’eixe proces de despersonalisacio accelerada al que està sent somes.

I no obstant, encara queden falles que, per damunt dels premis, dels palets i les subvencions oficials, mantenen eixa fidelitat a la llengua i s’esforcen en dur avant iniciatives inspirades en la tradicio per a transmetre a les noves generacions l’esperit d’una festa incommensurable, sorgida del poble, i en la qual el poble ha de seguir sent protagoniste.

Que el foc purificador s’emporte l’ignorancia i la mala fe, i que el nou renaixer, com el que fa una comissio que comença a treballar per a la nova falla, porte sensatea i compromis per a afrontar un futur valencià sense complexos, ni concessions per als qui neguen, una i una atra volta, la singularitat del poble valencià, la seua personalitat i la seua milenaria cultura.

* Editorial de la revista Rogle nº 43 d´abril de 2010.

cites

La lengua valenciana difiere bastante de la catalana para poder permitirse gramática y vocabulario propio si sus literatos quisieran construirselos, como lo han hecho los catalanes a la suya (...) En el caso Valencia-Cataluña, lo importante sería no la similitud, sino la diferencia de las lenguas y la conclusión sería, no la similitud sino la diferencia de los pueblos
Salvador de Madariaga