Treballar units per Valencia

Per Rogle Constanti Llombart

En poc menys de mes i mig hem assistit -perque hem segut convidats i perque nos movia l’interes- a distintes convocatories que pretenien reactivar el “valencianisme” i buscar una major presencia d’este plural colectiu en la societat valenciana.

Els intents, al nostre parer, son lloables i els emmarquem com una resposta a una situacio evident: la fragmentacio d’este moviment que li impedix alvançar i progressar en qualsevol sentit; i ademes entenem que la fi que hauria de perseguir-se prioritariament es arribar a tindre un calat social i donar resposta, almenys culturalment, a tant de repte i a tanta negacio marcada per eixe proyecte d’absorcio i substitucio cultural, perfectament traçat en la complicitat de molts valencians, i que venim sofrint des de fa temps, no deixant-nos alvançar com a poble.
Pareix que es difícil conseguir treballar cadascu en el seu camp i tots en un proyecte colectiu. Els personalismes, una vegada mes, poden ser un fre, alhora que un repte per als qui desigen, de veritat, posar en marcha les actuacions mencionades.

En estes reunions s’ha tingut l’oportunitat de comprovar la dificultat per a portar avant estes actuacions i desenrollar eixe proyecte comu, dificultats que, si be al cap i a la fi som societat valenciana, i si be tenim assumit que l’individualisme i els personalismes poden impossibilitar aspirar a horisons mes ambiciosos i coherents, no es queden ahi, puix en estos foros quedà patent la gran distancia que existix a nivell ideologic entre els qui poden conformar este colectiu, aixina com sobre l’idea d’Estat, la seua estructuracio i el lloc que ha d’ocupar Valencia, o sobre la seua incardinacio en ell.

Dins d’este colectiu hi ha un gran sector, tan respectable com qualsevol atre, que entenem encara viu en el “regionalismo bien entendido”, que no es mes que la supeditacio al centralisme (que per cert es tot lo castella). Les seues reivindicacions, tan fermes com justes respecte de certs temes concrets (com es el de la llengua), es frenen en sec quan veuen que un passet mes alla pot supondre el mes minim qüestionament de l’actual relacio de Valencia en el restant de l’Estat; i es que possiblement no comprenen que eixa visio nos condena a ser periferia i societat provinciana.

Unir o voler fer conviure estes opcions i visions en unes atres postures que mai supeditaran Valencia (ciutat i Regne) ad atres estructures, mentres no sorgixquen de l’equilibri, de la paritat i de l’igualtat de tracte per part d’un govern “central” (que no “centraliste”) es molt difícil. Estes ultimes busquen una nova forma d’encaixar Valencia en un Estat espanyol, al qual concebixen menys hipocrita, puix consideren que ha d’estar sustentat al marge dels actuals desequilibris autonomics, que en res nos favorixen, per a anar alvançant, cap a una descentralisacio que es fa precisa com a via per a conseguir l’equilibri desijat que permeta el progrés de cada una de les parts.

Mentres es vullga donar cobertura al provincialisme i al provincianisme en les estructures i entitats que es diuen valencianistes, sera molt dificil, per no dir impossible, alvançar en un proyecte aglutinador i revalencianisador de la nostra societat.

Hui el valencianisme ha de passar per deixar de parlar de simbologia –ad estes altures hem de tindre este tema superat-, ha d’haver assumit les Normes d’El Puig, com unica via per a plasmar per escrit la llengua valenciana-; ha d’haver superat la estructura provincial –almenys conceptualment-, la qual hauria de contribuir paulatinament a fer desapareixer, puix de lo contrari colaborarà al principi del fi del Poble valencià; i, sobre tot ha d’acabar en la mentalitat provinciana que no deixa pegar un pas a la societat valenciana sense el previ consentiment de Madrit i Barcelona, hui els dos foros socials, politics i culturals –tambe deportius- en els quals es prenen les decisions que activen o frenen qualsevol proyecte.

Estes impressions i ilusions son, en major o menor mida, compartides per tots els membres que integrem el Rogle Constanti Llombart. Seguint estes llinees d’actuacio, el Rogle, com a associacio, ha iniciat un cami en Accio Regne de Valencia, estructura que està treballant i duent avant iniciatives en un clar objectiu, que ademes es la premissa que rig les seues actuacions: que Valencia (ciutat i Regne) no pot estar agenollada davant de qualsevol poder (de qualsevol proyecte o interes supranacional que condicione el seu desenroll i progrés) que no emane directament de la sobirania del Poble valencià, i que per ad aço es necessari el recolzament social. Una vegada mes, l’oportunitat sorgix de les bases de la nostra societat, i la porta està oberta a les classes dirigents, les quals poden confluir en que, tambe des del punt de vista economic, els interessos de Valencia no tenen perque decidir-los en Madrit o Barcelona, ni tampoc anar alli per a ser algu en esta societat que cada vegada es mes multicultural i globalisada.

Acabem en un simil: que una familia funcione es basa precisament en aixo, en una correcta distribucio de les tasques, de les responsabilitats i de les recompenses; quan ad algun membre se li fa el buit, les relacions comencen a truncar-se i passa a ser una familia desestructurada, en els problemes que aço comporta per a tots seus membres.

* Editorial de la revista Rogle nº 41 de febrer de 2010.

cites

Los dialectos de la lengua lemosina son la catalana, valenciana y mallorquina. La catalana ha recibido muchos vocablos de la francesa; la valenciana, de la castellana; la mallorquina se llega más a la catalana por ser hija de ella. De todas las tres, la más suave y agraciada es la valenciana y no me lo hace decir la pasión
Gregori Mayans i Ciscar