Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Morfologia. Capituls VII i VIII)

Per Josep Maria Guinot i Galan

CAPITUL VII

FORMACIO DE DERIVATS DELS NOMS

124. Encara que dediquem l´ultim capitul a la formacio de noves paraules, pareix oportu tractar aci de la derivacio de substantius i adjectius, aumentatius i diminutius, i de l´adverbialisacio i substantivacio de l´adjectiu.

a) Les paraules derivades de noms i adjectius se formen per mig de sufixos que s´afigen al radical per a donar-li un sentit nou. Els principals sufixos son els que formen aumentatius i diminutius.

b) A l´efectuar-se l´unio dels sufixos ab el radical, elements tan distints, el nom primitiu sofrix els mateixos canvis ortografics que hem observat en la formacio del femeni i del plural de certs noms i adjectius.

c) Els aumentatius es formen per mig dels sufixos següents: -OT / -OTA: homenot, chicota, grandot, grandota. - AÇ -AÇA: grandaç, grandaça.

d) El sentit despectiu s´expressa per mig dels sufixos -UÇ -UÇA, -UCHA, -OLA, AÇ, -INA, -O, -ONA: malaltuç, carnuça, casucha, gentola, pobraça, figurina, cegallos, pobreto.

El sufix -OT, que antigament tenia un valor afectiu, actualment ha passat a un valor simplement aumentatiu, Joanot, Miquelot.

d) Els diminutius poden admetre molts sufixos, els principals dels quals son:

-ET, -ETA: hortet, caseta; -IU, -UA: chiquiu o chiconiu, fortiu, grossiu; -OL, -OLA: fillol, camisola; -CO, -ICA: Perico, Vicentica; -O, -ONA: carrero, queixona; -I, -INA: ratoli, colomina; -ELL, -ELLA: portell, botella; -INYO, -INYA: chicotinyo, miquinya.

e) En llenguage parlat s´usa molt el procediment de llevar als noms de persona la primera silaba, formant un derivat acabat en O: Chimo (de Chochim), Cento (de Vicent), Quelo (de Miquel), Vaoro (de Salvador).

125. Un atre enriquiment del llenguage s´obte per mig de l´adverbialisacio i de la substantivacio de l´adjectiu.

a) Els adjectius, com els adverbis, son paraules modificatives i, donada la semblança de funcions que tenen, no es estrany que molts adjectius s´adverbialisen: clar, poc, molt, massa, etc... Eixemples: Veig clar, corre alegre, veig poc, parla molt, equivalen a adverbis (veig clarament, correc alegrement, etc...).

b) Els adjectius es poden substantivar, considerant la qualitat en si mateixa, convertint-la en substantiu abstracte. Solen substantivar-se les qualitats per mig de l´articul neutre LO: lo bo, lo roïn, lo util. Pot anar l´adjectiu sense articul i convertir-se en substantiu, si pren el caracter de tal. Eixemples: bons i forts van acodir a la crida; hi ha pobres i rics.

Quan l´adjectiu no acompanya al substantiu, per sobreentendre´s este, pren el caracter de substantiu: el jove deu respectar al vell.

CAPITUL VIII

ADJECTIUS DETERMINATIUS: demostratiu i possessiu

126 Adjectius determinatius son els que, precedint a un nom, precisen o llimiten el significat seu. Quan dic "mon pare" vullc dir quin pare es, el meu, i no el d´un atre: el terme "mon" es un adjectiu determinatiu.

Els adjectius determinatius poden ser: demostratius, possessius, numerals, quantitatius, indefinits, interrogatius-admiratius i relatius.

Els adjectius determinatius, excepte els numerals, poden ser usats com a pronoms.

127. L´adjectiu demostratiu es el que determina el nom ajuntant l´idea de lloc en referencia a les persones gramaticals: este jardi, aquella flor.

Hi ha tres formes de senyalar la distancia a que s´encontren les coses: la primera, indica l´objecte com a proxim; la segona, com un poc apartat, i la tercera, com a distant. Les formes d´estos demostratius son les següents:

          1º     Forma: este, est, esta, estos, estes.
          2º     Forma: eixe, eix, eixa, eixos, eixes.
          3º     Forma: aquell, aquella, aquells, aquelles.

O siga, que hi ha una forma per cada genero i numero.

EST i EIX s´usen quan la paraula que seguix comença per vocal o haig. Eixemples: est home, est obrer, eix honor, eix infortuni.

Les formes aquest, aquesta, aquestos, aquestes; aqueix, aqueixa, aqueixos, aqueixes, son compostes, i ni s´usen en la conversacio ordinaria ni deuen portar-se al llenguage escrit, per ser un arcaisme, que el poble rebuja.

128. L´adjectiu possessiu indica possessio o pertinença, en relacio a la persona gramatical: el meu cor, la teua dona, el seu cap, el nostre cervell, el vostre cosi, etc...

L´adjectiu possessiu pot fer referencia a tres persones gramaticals i te formes per al masculi i el femeni, en singular i en plural, de la forma següent:

Per a un sol posseïdor:

          1.)     Forma: meu, meua; meus, meues
          2.)     Forma: teu, teua; teus, teues.
          3.)     Forma: seu, seua; seus, seues.

Les formes responen a objecte posseït, segons genero i numero.

Per a mes d´un posseïdor:

          1.)     Forma: nostre, nostra; nostres, (unica forma per al plural).
          2.)     Forma: vostre, vostra, vostres (unica forma per al plural).
          3.)     Forma: seu, seua; seus, seues.

Igualment les formes canvien segons el genero i numero de l´objecte.

Al costat d´estes formes fortes, que solen portar davant l´articul corresponent, hi ha que posar les formes debils o atones següents:

          1.)     Forma: mon, ma; mos, mes
          2.)     Forma: ton, ta; tos, tes
          3.)     Forma: son, sa; sos, ses

(mon pare, ma mare, tos sogres, ses filles)

Antigament existia un adjectiu possessiu, singular o plural LLUR i LLURS, que sols s´usa en una redaccio molt elevada. En son lloc s´usa la forma forta, precedida de l´articul corresponent o una forma debil. (sos pares o els seus pares, preferit a llurs pares).

cites

Acaba la Biblia molt vera e catholica, treta de una biblia del noble mossen Berenguer Vives de Boil, cavaller, la qual fon trellada de aquella propia que fon arromançada, en lo monestir de Portacoeli, de llengua latina en la nostra valenciana.
Bonifaci Ferrer (1478)