El tigre López, de l’AVLL

Per Ricardo García Moya

En Madrit tenen al “Potro de Vallecas”; els andalusos, al “Tigre de Ambiciones”; y ara, per fi, mosatros tenim al “Tigre Entreverat”, Artur Ahuir López. Fa temps, el chicot es mirá en l’espill y, unflant pit y arrensant pancha, es doná cónter de que era una bestia salvage disposta a depredar, menjar y reproduirse, ¿o te atre ideari un tigre, encá que siga filólec?. Encabant, en llapisera horaciana, el mutant López anotá pera la posteritat: “camine com un tigre per la selva /... yo m’agarre a la vida com un tigre... el tigre de nou camina” (López: Llibre de vicis, p.17).

Abanda del seu editor Barranquí, bona persona, poquets haurán llegit esta declaració de principis. No obstant, siga tigre o rata arbellonera, un animalet engabiat te pienso en la gamella, pero no llibertat. En la gabia d’or de l’AVLL, ahon es llimiten a fer de manobrers del IEC, tot es virtual y gótic (menos el millons que ampomen), en l’inquetant espírit d’Hauf que te pot eixir per cuansevol puesto ballant La Santa Espina en Verónica Cantó (¡Deu mos guart!); o eixe narcótic, constant y rítmic sonit de monedetes que cauen, clinc, clinc, clinc... No, no m’agraen reixes ni reixos, encá que tigres, fardachos, porques crespines, trencapinyols, chorovites, terreroles y pardals del Paraís tinguen satisfets els desichos própits del seu instint y naturalea.

En 1991 vaig fer un trío d’ambigú de camalet en Ahuir López y sa dona, Alicia Palazón Loustaunau. En el tigre asoles vaig intercambiar ullaes que punchaven. Instintivament, ell conegué que érem antagónics. Va ser en l’entrega del prémit “Fede i Angels”, pera ell; y el Vinatea, pera servidor. Plena d’encant, en auloreta a formachet, Loustaunau estava al meu costat y, la veritat, parlárem poc, pero de sa gola de cotompel eixía una veu sensual, esponchosa, melódica; y, en femení, pareguda a la del Cabrera Infante d’aquell lluntá temps. Físicament li tenía una escupinyá a Alaska. Em paregué més atractiva que’l boticari Pere Vernia, sentat a l’asquerra meua. A tot astó, ¿per qué parle del tigre y la tigresa? Perque en un opúscul de poemes que anava a dur a RETO (pero que conserve per l’alta calitat de l’edició, típica de Barranquí) ix un cant al oró o pandero d’Alicia que, per lo vist, era asunt poderós; o aixó em paregué a mi lo poquet que puguí alfarrasar el camp (el tigre, celós y recelós, mirava de reull).

Amagat raere de senillars, albrasers y juncars, el tigre aguaita a la choca per ahón correteja l’almorsar; aulora el vent, ascolta sonits y, en el cervell, un pensament únic: ¿ahón está lo meu?. En la solapa de la Hist. de la Llit. Valenciana, en foto caldoseta y color sepia d’antiga película de Pamplines, ixen el tigre filólec López y la ninfa filóloga Alicia Palazón Loustaunau en expresió solemne, encaramitats dalt d’un terrat o miramar. La parella columbra a lo llunt y, paródicament, podríen rahonar:

Tigre López —Atén, almoixávena meua, per allá s’ascolta un fort clinc, clinc, clinc. ¿Será una font? ¡Quína sort! Anirán animalets a béurer y tindrem menjar pera emborrarmos ¿Qué te pareix, alfanic melós? ¿Mone, mante, a aumplir el pancholí?.

Ninfa Loustaunau —Ampollastrit tigrás, crec que eixe sonit es del circ d’Ascensió y Benvestit Camps. Sospeche que mos volen engabiar pera, encabant, fer espectácul de mosatros per tot el Reyne de Valencia ¿Te figures els lletreros?: “¡Gran Circ d’Ascensió y Benvestit, en l’auténtic tigretó de la selva blavera, ací el tenim, ascolten quín tiberi mou, cóm rugix, quínes sarpaes llança a les moscardes, que bots y volantins fa! ¡Hala, hala, s’ha acabat la murria! ¡Chiquets, pares y yayos, tenim chufes y tramusos, tot subvencionat per la Generalitat del Gürtel, tot debaes!.

Tigre López —¡Palazonseta del Paraís, cul magistral dels meus vicis, no sigues faba, els dinés no tenen calseta ¿Tu saps les ventages de tíndrer a caramull tot lo que vullgues engarcholarte y pera sempre? ¡Ay, dolsa alcorroqueta, n’hian més filólecs que caparres! ¿T’agrá patir carpanta o rosegar pedres codises? ¿Vols que mos perseguixquen els nacionanistes com al lleó roder Chimo Lanuza? Allí dins no pasa res, viurem com si fórem lliberats sindicals. Mosatros farem morrets, chonglons, chamecs y memeus en alguna declaració (no asobintet, perque pert u categoría), y el poble, anderdat, dirá: ‘¡Ahí está patín les nacoretes l’indómit Tigre López en el Bioparc d’Ascensió, aguantant catalanaes estoicament!’. Y, ben fartat, donaré rugits, gronyons, ronques y reglots terrorífics que farán tremolar panches dels amigachos académics, ¡pero aguarda, Loustaunaueta, ascolta eixe clinc, clinc, clinc...! ¡Nemon rápit, no siga que a amagatontes m’agarre atre el puesto; afányat, o asoles mos deixarán el raspeig!.

En el poemari llixc en decent valenciá vocables com llunt, vert, monosílap, receptácul, bellea, hui, colps, bochins...; pero l’ambigüetat pragmática de nostra Panthera tigris fa que escriga: “esperit, arbre, superbiosos, tempestes, palpentes, renillar...”, que son catalanismes o arcaismes recomanats per l’IEC. Aixina, del lletí “spiritus” ixqué el corrupte migeval “esperit”, espentat per el cultisme valenciá “espírit”, present desde’ls clásics: “lo Sant Spirit va volant” (Ferrer, St. V.: Sermons, c. 1400); “la dolçor del spirit” (Canals: Prólec, traducció del Pater Nostre, 1405); “espirit sant” (Trobes Verge, 1474); “spirits dels prophetes” (Biblia valenciana, 1478); “Fill e Sant Spirit” (Archiu Patriarca, Prot. 1478, Inv. mort J. Roig, 1478); “al mon del espírit” (Semanari El Cullerot, Alacant, 24 / 4 / 1898); “espírit” (Fullana: Gram. val. 1915); “espírit del mestre” (Llibret Foguera Chapí, Alacant, 1930); “els falta aquell espírit” (Colomer: ¡Me cason...!, Alcoy, 1931); “una pau que al espírit...” (Llibret Foguera Díaz Moreu, Alacant, 1936), etc. Clucant l’ull a sa ninfa, el Tigre preferix el “esperit” recomanat per l’IEC de Barcelona, el Bioparc d’Ascensió, el SALT de Benvestit y els ´pretorians’ d’Eliseu Climent.

L’aubertura o tancament vocálic entre llengües germanes pot marcar separació idiomática d’un vocable. El “palpentes” de López es catalanisme que puntúa pera entrar en el circ llingüístic d’Ascensió. Com a filólec, ell sap que’n valenciá tenim “palpontes”, parent del també valenciá “palpons”, asobint en la prep. ‘a’ davant. El catalá “a palpentes” es documenta per primer vegá en el sigle XIX (Dicc. Belvitges, Barcelona, 1805); y “palpontes” ix en coloquis valencians del XVIII: “a palpontes” (El enamorat en dia de Corpus, s. XVIII); “a palpontes”(Escrig: Dicc.1851); “com veig que va a palpontes” (Civera: Els baches del mal camí, 1912), etc. Per si hagueren ductes, Corominas reconeix la valencianía d’esta veu que no agrá a López: “a palpontes, valenciá” (DECLLA, 6, p.210).

¿Y qué fem en eixe “renillar” que escriu el Tigre papachics?. El verp “renillar” may ha segut valenciá. El barbarisme heu dugué la rabera de floralistes catalaners del 1880. Com era llógic, Escrig no arreplegá “renillar” en son diccionari (a. 1851); pero mort Escrig, els títaros que catalanisaren l’edició en l’any 1887 si l’ampomaren, sinse que la veu pasara al poble (a últims del XIX n’hiagué entre prostituts colaboracionistes y valencians honrats un prólec de l’actual Batalla de Valencia, com recordá Nebot en sa Gram. Val. a.1894, p.190).

El barbarisme “renillar” naixqué en Barcelona per l’any 1840 (DECLLC, 7, p.248), tenint gran acollida entre’ls filólecs nacionalistes catalans. Llevant del dicc. d’ Escrig (a.1887) y d’algú que atre bonanit que’l copiá, pasat un sigle, per 1940, el neologisme catalá encano havía cucat al valenciá, com testificá Corominas: “renillar ha esdevingut avui normal. En us popular avui a tot el Principat, des de l’Ebre fins a la carena dels Pirineus... avui la forma normal no s’esten gaire per les terres de fora del Principat” (DECLLC, 7, p.248). Raere de la victoria franquista en 1939, fetes unes cuantes mascletaes, tedéum y asesinats pera fer més lluida la festa, els falangistes com Joan Fuster ascomensaren la catalanisació del Reyne, introduint lléxic com el catalá “renillar” com si fora normal en valenciá ¿Y quín verp usaven els valencians en cónter de “renillar”? Per raro que hui pareixca als catalanisats per el Canal 9 de Benvestit, teníen “relinchar, rellinchar”; derivat lluntá del lletí rehinnitulare. Documentat per l’any 1400 (ib.), es mantingué viu dasta l’aplegá del fascisme catalaner: “digué grasies rellinchant com un rosí” (Coloqui dels Borbons, 1868); “y me posí a relinchar” (Escalante: Lepe y Talala, 1886). També es nostre el sust. postverbal: “tres relinchos” (Conv. entre Nelo y Quelo,1787).

Melsut y astovat, López intentá inútilment un “diálec en els clássics” en el llibret de poemes, mechant cudolaes seues entre joyes de Martorell, Corella, Jordi de Sant Jordi y Antoni Canals ¿Y fea falta, López, que recurrires a arcaismes com “esmaragda”? Els clásics, efectivament, usaren variables com ‘marachdes, smarades, smeralts...’; pero, ya en el Renaiximent, l’idioma valenciá adoptá la grafía que usem dasta hui: “esmeralda es verda” (Pou: Thesaurus, 1575); “ya tornes en esmeraldes” (Salzedo: Vida de Hier. Simón, 1614); “rubins, esmeraldes, diamants” (Matheu y Sanç: Poesía al Santíssim, 1643); “garlanda de esmeraldes” (Morlá: 2º Cent. Can. Sant Vicent, 1656); “esmeralda un poc clara” (ACV. Ms. Melchor Fuster, c. 1680); “un anell bo de esmeraldes” (Romans dels pobres, 1733); “esmeralda” (Fullana. Voc. val. 1921). L’IEC de Catalunya ordená als valencians escriurer l’arcaisme “esmaragda, maragda”, y el bon tigret aixina heu cumplix.

López escriu “brostam”, arcaisme extrany (si alguna vegá aparegué en valenciá, que crec que no), acaronat per Pompeu Fabra y Victor Catalá per 1920. N’hia que dir que sí tenim el primitiu “brosta”, lo mateix que’ls aragonesos; pero el derivat ‘brostam’ no era nostre. La Generalitat del Gürtel, en el traductor SALT, ha introduit ‘brostam’ y atres derivats catalans com ‘brostatge, brostejador, brostejar’. L’ambigüetat y sutilea de López (“camine per la vida com un tigre”), mos chela la sanc. Fent mérits, López ficá mamperlans en l’ascala del rascacels sardaner al arreplegar en sa Hist. Llit. Val. —com si hagueren escrit en idioma valenciá—, als Joan Fuster, Joan Valls, Estellés, Enric Valor, María Beneyto (la dels catalans “gratacels”, que incluix López), en fi, a tots els furgamanders que feren d’estora al fascisme expansioniste catalá.

Si creguera en la metempsicosis voría en tu, bucólic López, a u dels membres d’aquella Academia de Valencia que, el 2 de febrer de 1704, feren esperpéntica sesió pera angrunsar a Felip V de Borbó. N’hiavíen una grapallá d’académics tan fetillers com tu en els temes que escollíen pera endeches, endecasílaps y sonets dialogats, ¡pero no cobraven res!. Volíen aplegar als núbols dels clásics enrastrant botifarres estrófiques ahón en cónter de cansalá, seba y sanc, ficaven els tópics típics dels poetes áulics que, volent aumplir paper, no volíen que’ls empaperaren per estufar al poderós.

Tan temeraris com tu, López, els académics de 1704 eren “muts y callats” criticant als de dalt, fora la Iglesia que encá fea la guillerma socarrant a algún desgraciat alficós; o a la marcolfa Monarquía decadent. Intelectuals de guilindaines, abanda de glorificar a “Felipo el Hermoso” (sic) de Borbó, plantejaven en fierea batalles d’amor, bucóliques y místiques; recurrint a la ferrovellera metonimia mitológica: el guerrer Mart, la sensual Venus, Apol, les Nayades, Thalia y tota la provesó dels mantusans del Parnás y sa redolá, incluint les ninfes culones y bledanes, ensómit de guilopandos com l’académic Vicent Monsoriu, que escriu a la “ninfa, que divinamente,/ se hazia adorar del pecho... / Deidad, acabar mi vida, / al golpe de tus desdenes” (Academia, 1704, p.69) L’enrosinat Monsoriu, encá que la ninfa estava nueta, mostra modals y no escriu descaraments. Les ninfes també inspiraren als lliterats del sigle XIX. L’abogat y filólec Rafael Mª Liern, prolífic escritor, trasformá al Reyne de Valencia en mitológic paisage ahon Calipso y Eucaris, “ninfes albuferenques” s’engaldixen “anguiletes a l’ast, pa de dacsa y all y pebre” (Telémaco en l’Albufera, 1868, p.19), fent “perchaes” pera navegar dasta El Palmar.

Y ara, deixant abanda delicadees barroques y costumistes, entrem en la llingüística de Sapir-Whorf del sinyor Tigre y sa gramática verda. El curt poemari de López está dedicat a cantar els atractius sensuals de sa sinyora: “A Alicia Palazón Laustaunau, el meu vici suprem, la nimfa dels meus somis mes reals... creadora de vicis d’amplaria i longitut aterradores”. El fachenda López, més prop de Quique Camoiras que d’Henry Miller, vol ficarmos els dents llarcs en la bellea de sa “nimfa” (com escriu ell). L’arcaisme ‘nimfa’ (del greclletí lympha, nympha), dugué al ‘ninfa’ del valenciá modern: “les ninfes del meu Turia” (Orti: 2º Cent. San Vicente, 1656); “mantindre a cost y costes a una ninfa” (León, C.: Arenga crítica, 1789); “encontrat así / de ninfes...” (B. Nic. Prim. Col. de Pep de Alboraya, c. 1790) “ninfes.” (Escrig: Dicc.1851); “sis ninfes ixen del riu” (Sendín: Rusafa, Bolsería, Mataero, 1928), etc.

La ninfa Laustaunau, al oferir l’espectácul d’anar en porreta, provoca espampolaments poétics del selvátic ascensioniste: “necessite llepar-te les ansies / d’eixe cul magistral que me mostres” (López, p.32). Encabant, en primer persona y llengua fora mos recalfa la batería parlant del melic, de vicis, de figues aubertes, cames entre cames, del temps en que estudiaven en Eslida y demés coses propies de la libido d’un mascle tigrot. Fel a la metonimia mitológica y als académics del sigle XVIII, López escollíx a les ninfes, divinitats calfananos de segón fila que, al tíndrer gran bellea y anar en la ferramentera descuberta entre canyars y matapuses, feen que una purrelá de desvergonyits sátirs en ringlera -com eixits del Canal 9-, anaren raere dels seus encants; bucóliques iconologíes típiques de l’ascola de Rubens.

Astó que seguix te molta altea de contingut y finea d’estil, per lo que asoles recomane que heu llixquen intelectuals com el Dotor Taranyina o el director del diari nacionaniste Levante ¡Qui avisa no es Benvestit! Nostre tigre volía volar junt a Jordi de Sent Jordi y, enredranse en un eixordi, caigué en l’allioli de la cuina del ridícul, fent bunyols y tortilles pleonástiques: ”Yo no puc ferme el mut, / ni quedarme callat” (López, 49). ¿ferte el mut, quedarte callat, llengua tallá, morros cosits, soc de callosa, boca tancá...?. Com els académics del 1704, no calles; y dones la llanda una y atra vegá en els Orfeu, la lluna, el vent, la selva, montanyes y ninfes. Tigre de l’AVLL, quedes com Camot y dones l’opi en estes pampirolaes; ¿no veus que fa forum a carn rafalina lo que escrius?.

Els glúteos (“glutis”, en cat. inventat per P. Fabra), siguen de ninfes o ganimedets, han segut una invariable de la lliteratura erótica y, com fea Umbral, es pot aplegar a descriurer en tot detall de mal gust les filigranes que fea en el d’España, apellit de sa dona (Carta a mi mujer, p.126) Si la riquea lléxica y metafórica d’Umbral tratá en prosa del “culo importante” d’España; en vers, el valenciá Miguel Hernández d’Oriola mos deixá en un corrufó en els seus arrapons als tafanaris d’homosexuals y enemics polítics (¡abans del 36!).¡D’a chavo era el polinari! Ell volía soflamar en nyenya, per eixemple, a Gil Robles, ministre republicá en 1935; pero la tisis y els fascistes com Joan Fuster li tallaren el pas. En l’estopenc “Mandado a Gil Robles”, la personalitat de Miguel Hernández es prou distinta a la que mostra en la “Nana de la cebolla”, que sempre trauen els panegiristes d’ulleres de bátrer: “su cara de culo y de gargajo / han de ser más quemados que fue Troya./ Vete, mariconazo, se te ha visto / bajo los pantalones el roquete / y bajo la mirada el ano hambriento” (Hernández, Miguel: Mandado a Gil Robles).

¿Sucá el Tigre de l’AVLL d’esta composició hernandiana? El paralelisme semántic entre “la mirada del ano hambriento” de Gil Robles y “les ansies d’eixe cul magistral” de la ninfa Loustaunau pareix evident. No obstant, l’art poétic de López fa elipsis pera que mosatros, en fantasíes d’alcabor, completem cualitats d’eixe magistral y rosicler Mongó en pou negre infernal, ahon el vici d’amplaria y llongitut aterradora del Tigre s’afona e ix. ¿Qué volía dirmos en l’adj. “magistral”?. Un clásic hauría botat mascletaes de metáfores de sonoritats hiperbóliques y perfums entabuixaors: ¿fea aulor a roses aleixandrines o al gesmiler de ma cosina Pepiqueta?, ¿sonava com el violí d’El trino del Dimoni, de Tartini; o com el busne d’Alfafara, del tío Felip? ¡El Poble vol coneixer la veritat!.

Y aixina, entre ductes y posterols, seguix el clinc, clinc, clinc que ataranta a ninfes y místics d’endenyats claus y sarpes apegaloses. Y per si fora poc, rodant a l’entorn de la taibola d’Ascensió, atres filólecs mutats en Oronella (d’ahí m’aplegá la noticia) fan la desfilá proferint aguts chillits de “¡Oc, Oc, Oc, Oc... Valencia terra d’Oc, Oc, Oc!”; y, molt contents, ballen y es feliciten per estar “Després de la Batalla” (¿ed. Oronella, Bromera, AVLL ...?) Estes oronetes transgéniques (que picotegen la gabia d’Ascensió pera entrar com siga), miren a atre costat y es fan el nonsabo de que, en la Batalla de Valencia, encá n’hian trincheres en valencians que s’anfronten al fascisme catalaner.

En realitat, eixos del Oc, Oc, Oc, ixen de la companyía d’espectáculs filológics del reputat artiste Lluis el Sifoner, oqueriste afamat e ideólec del Nou Circ d’Occitania que, pera enténdrermos centíficament, es com el d’Angel Cristo en l’etapa de Chaperut de Notre Dame. Circ tinyoset, derringlat y en aulor a caguerola; en cónter de tigres amostren oronetes alicaigudes y tastacaldos del autoodi: ¿Qué tindrá de lleig el títul de Reyne de Valencia, més antiu que l’aplegá de Jaume I, pera que mos vullguen lliberar d’ell? ¡Sempre es la mateixa tararena! Els gandufaris mos donen a béurer els solimans de la “Mediterrània”, el dels “Països Catalans”, el de “Terres del Levante”, el del “Sureste” y ara, oqueristes sifoners, mos ixen en la tabarra de “Valencia terra d’Oc”. Mentrimentres, lleoparts y ninfes del Parnás filológic, en culs al vent o amagats, seguixen cantant a Cupit y adorant a Fobo al ritme del clinc, clinc, clinc.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari