Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Morfologia. Capituls XI i XII)

Per Josep Maria Guinot i Galan

                                            CAPITUL XI

                         EL PRONOM. PRONOMS PERSONALS

138. Pronom es la part del l´oracio que designa una persona o cosa sense donar el seu nom, fent referencia al mateix temps a persones gramaticals. Estes son tres: primera, la que parla; segona, la que escolta i tercera, aquella de la qual se parla. La primera i segona persones gramaticals denoten sempre persona, animal o cosa personificats; la tercera, pot denotar persones, animals o coses.

Els pronoms es classifiquen en: personals, adverbials, demostratius, possessius, indefinits, relatius, interrogatius i exclamatius.

139. El pronom personal es el que designa les diferents persones gramaticals a les que es referixen els verps. Poden revestir formes fortes, o accentuades, i forma debil o atona. Estes ultimes, per la varietat de combinacions que es poden presentar, -segons les seues funcions- donen lloc a una complicada casuistica, que es vorà en son lloc.

Els pronoms personals forts o tonics son:

Singular Plural

De 1ª persona Yo, mi Nosatros (nosatres)

De 2ª persona Tu, Voste Vosatros (vosatres)
Vostes

De 3ª persona Ell, ella Ells, elles

Els pronoms personals debils o atons son:

Singular Plural

De 1ª persona Me o EM Nos

De 2ª persona Te o ET Vos

De 3ª persona Se o ES Los, els, les
Lo, la, li, EL

Els pronoms personals debils, segons la posicio que ocupen, poden ser de forma plena, reduida, elidida i reforçada, com vorem mes avant.

1) La forma plena te lloc darrere de verp acabat en consonant o diftonc, i s´unix ab ell per mig d´un guionet: -me, -te, -se, -nos, -vos, -lo, -la, -los, -les, -li, -ho, -hi, -ne.

2) La forma reduida s´usa quan el verp acaba en vocal, i s´unix per mig de l´apostrof: ´m (´ns), ´t, ´s, ´l, ´ls, ´n. Eixemples: dona´m pa; canta´ns la canço; menja´t la carn; puja´ls dalt.

3) La forma elidida s´usa quan el verp comença per vocal o haig i el pronom debil va davant unit per mig de l´apostrof: m´, t´, s´, l´, n´; la forma "els" (com es natural) no s´elidix. Eixemples: m´admire, t´entenc.

4) La forma reforçada s´usa quan va davant d´un verp que comença per consonant, encara que en este cas pot tambe utilisar-se la forma plena. El pronom en esta forma va separat i invertit: em, et, es, (el, els, ens, nos). Eixemples: et mire, es veu, el canta, els mediten.

140. Observacions. a) En la segona i tercera persona del plural, les formes valencianes vives i correctes son nosatres, nosatros, vosatres, vosatros; son arcaiques nosaltres i vosaltres. Tampoc deuen admetre´s les formes vulgars o vicioses mosatros, moatros, matros, vatros.

Estranya per complet es la forma US en conte de Vos: vos volem, no us volem.

b) El pronom de respecte en valencia es voste i vostes i no vos. Pertanyen a la segona persona encara que a vegades s´usen com de tercera persona: vostes, facen el favor d´entrar.

c) El reflexiu SI va acompanyat de l´indefinit mateix. Eixemples: de si mateix, de si mateixos, o de si mateixes.

d) El valencia modern preferix el pronom debil NOS a ENS. Eixemple: nos (mos) enveja, no, ens enveja. La forma MOS, popular, no es correcta (1)

(1) En l´Apendix figura una taula de les principals combinacions dels pronoms debils, que es pot consultar en cas de dubte.

141. Hi ha un pronom neutre, invariable, en valencià, que no te existencia pareguda en castella, pero si en catala: el pronom HO que tampoc te relacio etimologica en els d´atres persones: Este pronom es sempre aton i s´usa unes vegades com complement d´acusatiu: ¿qui ha dit aixo? -Ho ha dit mon pare. ¿No compres lo que te dic? -No ho compre. Atres vegades s´usa com atribut predicatiu, expressat per un nom o un adjectiu en oracions atributives (ab ser, estar o un atre verp copulatiu). Eixemples: creia que era Pere i no ho era; eres fals i no ho aparentes.

En gran part de la regio valenciana es pronuncia HEU davant del verp i HU darrere del verp quan este acaba en vocal. Esta pronunciacio no s´ha de portar a l´escritura.

142. Existix tambe en valencià un pronom adverbial desconegut en castellà i que presenta dos formes: EN i HI.

a) El pronom EN te forma plena, reduida, elidida i invertida. EN, ´N, N´, i NE. Eixemples: En tinc moltes; no n´agarres; ne menges massa. Les regles per a l´us d´estes formes son les mateixes que per a l´elisio i inversio dels pronoms debils o atons.

b) El pronom adverbial HI no sofrix cap modificacio, i s´usa per a substituir una determinacio circunstancial de lloc o un complement preposicional que no siga la preposicio DE. Eixemples: no m´hi vegi, no m´hi trobe.

Esta forma ha vengut tant a menys en la regio valenciana que ha desaparegut, excepte en unes poques frases tradicionals, com son les que hem posat per eixemple, i el valencià actual evita tot lo que pot l´us d´esta forma, excepte per al verp haver en que s´usa correntment. Eixemples: No hi ha rao ni justicia; n´hi hauria molts si els pagaren be.

Quan EN o Hi van en combinacio dels pronoms personals ME, TE, estos solen posar-se davant d´aquells. Eixemples: me´n, t´hi, etc...

143. Regles per a les combinacions de pronoms.

A l´ajuntar-se dos o mes pronoms atons, hi ha certes normes per a l´elisio o l´us de l´apostrof. Les principals son les següents:

1.) El pronom que sofrix l´elisio es sempre el segon, excepte si es HI o HO. Eixemples: te´ls duc, i no t´els duc; menja-te´ls i no, menja-t´els.

2.) Les formes hi, ho, no s´apostrofen. Eixemples: m´ho pensaré; estic dient-t´ho (pronunciat dienteu)

3.) Poden presentar-se les següents combinacions:

a) Els pronoms van darrere d´un verp acabat en consonant o -U semivocal: doneu-me´l; portant-li´ls.

b) Els pronoms seguixen a un verp acabat en vocal: vols vendre-m´ho; me canse de tindre-li´ls.

c) Els pronoms precedixen a un verp que comença en consonant: te´ls dona; se´n menja.

d) Els pronoms precedixen a un verp que comença per vocal (o H): te l´envege; me l´arrendes; no te l´amagues.

Quan a una combinacio de dos pronoms atons, s´ajunta un atre pronom, la combinacio ternaria resultant encara es mes variada, ocasionant canvis en el segon i en el tercer pronom. (Es pot consultar la taula de combinacions en l´Apendix).

CAPITUL XII

ELS RESTANTS PRONOMS

144. Els pronoms demostratius servixen per a senyalar les persones o coses de les que es parla, indicant la distancia que media entre elles i les persones gramaticals. Els pronoms demostratius son els següents:

Singular Plural
Masculi Femeni Neutre Masculi Femeni

          De 1ª persona     este, est     esta          aço          estos          estes

          De 2ª persona     eixe          eixa          aixo          eixos          eixes

De 3ª persona aquell aquella allo aquells aquelles

Les formes, (que son iguals per a l´adjectiu demostratiu) son adjectives si acompanyen a un nom, i pronoms, si van soles: aquell home (adjectiu), aquell te la culpa (pronom).

145. Els pronoms possessius junt a l´idea de persona gramatical expressen la possessio o pertinença, les formes son paregudes a les de l´adjectiu possessiu, se distinguixen en que l´adjectiu acompanya a un nom i el pronom va sol: el meu pare (adjectiu), dona´m el meu (pronom).

Els pronoms possessius son els següents:

Per a un sol posseïdor:

Singular Plural
Masculi Femeni Neutre Masculi Femeni

El meu la meua lo meu els meus les meues

El teu la teua lo teu els teus les teues

El seu la seua lo seu els seus les seues

Per a mes d´un posseïdor:

Singular Plural
Masculi Femeni Neutre Masculi Femeni

El nostre la nostra lo nostre els nostres les nostres

El vostre la vostra lo vostre els vostres les vostres

El seu la seua lo seu els seus les seues.

Els pronoms possessius van precedits de l´articul determinatiu. Poden tambe usar-se en forma neutra, com es veu en la taula precedent.

Antigament hi havia un pronom de tercera persona, quan eren mes d´u els posseidors; el pronom LLUR. Actualment son us queda relegat a la poesia o a l´estil elevat. En son lloc es diu: el d´ells, els d´elles, el seu, els seus.

146. El pronom indefinit és el que fa referencia a persones o coses d´una manera imprecisa o indeterminada. Son estos:

U, un, una, unes; algu, alguna, alguns, algunes; atre, atra, atres. (Els arcaics altre, altra, altres estan en desus en tot el Regne). Atri, cada u, cada una, cadascu, cadascuna, cascu, cascuna; cap, gens, EN (en el sentit de "d´ell", o "d´ella", etc...); fula, fulana; mateix, mateixa, mateixos, mateixes; molts, moltes; ningu, ninguna; sol, sola, sols, soles; tot, tota, tots, totes; qualsevol, qual, quals; res.

Estos pronoms indefinits es distinguixen dels adjectius del mateix nom en que no acompanyen a un nom.

Observacio. Es inadmissible en valencià el pronom indefinit HOM per a substituir el pronom reflexiu SE: Se diu o es diu, pero no hom diu.

147. El pronom relatiu es el que servix per a referir al nom o pronom a qui representa, el jui expressat en l´oracio de la que forma part. El nom o pronom representat es diu antecedent, perque sol anar davant: l´home, al qual coneixes, se´n va.

Els pronoms relatius son variables o invariables:

a) Variables: el qual, la qual, lo qual, els quals, les quals.

b) Invariables: qui i que, atons, i qué accentuat, en valor de "quina cosa". Eixemples: qui mal fa, mal troba; fes lo que te dic; no sé per a qué has dut aixo.

Hi ha tambe un relatiu adverbial: A ON, u ON. El poble a on estas es bo.

148. Els pronoms interrogatius i exclamatius son els mateixos que els adjectius de la mateixa funcio. Quan van acompanyant a un nom, son adjectius; si van sols, son pronoms: ¿Quin home? (adjectiu); ¿Quin vols dir? (pronom).

Els adjectius -pronoms interrogatius- exclamatius se diferencien pel to de veu que s´ampra al pronunciar-los. Son els següents: quin, quina, quins, quines, pregunten sobre persones o coses; qui no mes sobre persones.

Quin i qui pregunten sobre l´identitat o la qualitat de les persones; que, es neutre, i pregunta sobre l´identitat o qualitat de les coses: quant, quanta, etc..., sobre el numero d´individuos, la quantitat de materia o el grau de qualitat d´alguna cosa capaç de major o menor grau: ¿quant de blat?; quants dolors, quantes alegries.

Tambe poden considerar-se com pronoms certs adverbis anomenats adverbis pronominals: a on, com, quant: a on l´has posat, quan vindra, com ho has fet.

cites

No es el catala una llengua romanica que sempre haja estat entre les llengües en personalitat propia: tot lo contrari, era considerat com una varietat dialectal de la llengua provençal, i nomes des de fa relativament poc, ha mereixcut la categoria de llengua neollatina independent
A. Badia Margarit