La fontica en el tringul valenci-castell-catal

La fonètica en el triàngul valencià-castellà-català

Per Joan Benet Rodriguez i Manzanares

La llingüística diu que una de les coses que més arraïlat té cada llengua és la seua fonètica, i que esta és l´última cosa que aplega a canviar en una llengua en els intents de ser absorbida per atra. És dir. En totes les llengües del món, hi ha transvasaments o aportacions d´una llengua a una atra , lo que es denomina ´préstams llingüístics´, a banda dels consabuts estrangerismes, modismes i els argots propis o de moda d´una época o entorn geogràfic.

En totes les époques de la vida i en totes les llengües, estos préstams llingüístics i unes atres situacions nomenades, s´han donat en molta facilitat i a voltes en més cantitat de lo que seria convenient, puix en moltes ocasions la paraula que un llengua pren com a préstam d´una atra, estrangerisme, modisme... acaba per substituir per sancer a la paraula autòctona i patrimonial.

En valencià, per eixemple, s´ha pres el terme ´fútbol´ com una forma més entre les paraules valencianes, pero tots sabem que el terme fútbol deriva del terme anglés, ´football´, que es podria traduir lliteralment per ´baló peu´, i lo que hem fet els valencià-parlants ha segut ´valencianisar´ el terme anglés adaptant-lo a la fonètica valenciana, puix realment en anglés la ´a´ de la sílaba ´ball´ sonaria més o manco com una ´o´ a l´oït nostre, i ademés en anglés sonaria com si fora una ´o´ oberta o en cert grau d´obertura, pero en valencià hem obviat eixa obertura i la ´o´, de nostra paraula, ´fútbol´ sona com una ´o´ tancada.

Este procés d´adaptació de paraules alienes a la llengua a i la fonètica de la llengua que rep eixes aportacions, és una pràctica que realisen totes les llengües, puix en moltes ocasions la fonètica d´algunes de les llengües estrangeres poden ser inclús dificultoses de pronunciar pels parlants de les llengües que les reben, com passa en les aportacions de paraules àraps, llatines (encara que siga una llengua morta), angleses o de qualsevol atra procedència de fonètica molt diferenciada.

Pero en el nostre valencià, i a pesar de que estem patint una catalanisació cada volta més forta, la fonètica seguix sent la fonètica valenciana, puix a pesar d´escriure ya molts anys, ´Xirivella´ en ´X´ catalana, no hi ha cap valencià-parlant que no pronuncie, ´Chirivella´ en ´Ch´ com toca fer-ho, i a pesar de que els catalans i el pancatalanistes a través dels mijos de comunicació que utilisen la veu, nos martafallen en la pronunciació catalana més radical, no hi ha cap valencià-parlant de breçol que parle com ells, seguint utilisant la característica pronunciació i fonètica valenciana, i quins no som valencià-parlants de breçol, com és el meu cas, intentem imitar i conseguir eixa pronunciació valenciana, deixant tots els esforços de catalanisació que es vagen a pastar fanc.

Pero lo que no ha conseguit el català, ho ha conseguit el castellà, puix el castellà ha conseguit introduir dins de la fonètica valenciana, el so de la ´j´ (jota) com es pronuncia en castellà, i molts valencià-parlants inclús els de breçol, utilisen el so de jota castellana en paraules com ´pijo´, ´jarcha´ i moltes atres, puix en valencià el so de jota castellana no existix com tal, i totes les paraules que utilisen la jota en valencià, es pronuncien com a, ´ll´, ´g´ o ´ch´. Eixemples: Joan, sonaria més o manco com ´ll´, encara que a voltes puga aplegar a sonar com una ´y´ o com una ´ch´. Plaja, sonaria com una ´g´, encara que també pot aplegar a sonar com una ´ch´. Jota, que sona com una ´ch´.Pero en cap cas la ´j´ ha sonat mai com una ´j´ castellana.

En això tenim que el castellà (i com he dit abans és la meua llengua mare), s´ha clavat tant dins de la llengua valenciana, que ha aplegat inclús a modificar la seua fonètica que com he dit al principi d´este artícul és lo últim que aplega a canviar en un procés d´absorció o be en un procés d´assimilació d´una llengua per una atra.

Llingüísticament parlant, el moviment valencianiste veu en qui viu entre el nort de Castelló i el sur de França un perill tan gran com el propi dimoni, pero no hem de perdre de vista, i em pareix que aixina ha segut, que el perill que emana de la meseta espanyola per a la llengua valenciana és tan o més gran que el perill de més allà del nort de Castellò.

I no oblidem que igual que per a paraules com a ´récort´ que és un anglicisme, tenim una paraula patrimonial, que és ´marca´, per a paraules com ´pijo´ tenim ´senyoret´ o ´cregut´. I utilisant les nostres paraules patrimonials, conseguirem tindre un valencià més dolç i alluntat de qualsevol atra llengua que puga ser un perill per a la nostra dolça llengua valenciana, sense tindre que fer filigranes llingüístiques, que a voltes no seria lo més desijable.