Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Morfologia. Capitul XVI)

Per Josep Maria Guinot i Galan

CAPITUL XVI

ELS VERPS IRREGULARS

172. Irregularitats en les conjugacions. Verps irregulars son els que perden la lletra tematica (de vendre, vens); els que perden la vocal tematica i a mes canvien lletres dins del tema (de cosir, cusc; de fregir, frigc; de teixir, tixc), i els que tenen una U tematica o atres sons (lletres) que modifiquen notablement el tema (de deure, dec; de moure, movia; de saber, se; de vindre, ve).

No son irregularitats les llaugeres mutacions ortografiques a que obliga a vegades la flexio, per a conservar el so de les consonants primitives: Aixi, per eixemple:

- En la primera conjugacio, els verps terminats en CAR, ÇAR, JAR, QUAR I GUAR, canvien respectivament la C en QU (chocar, choqueu); Ç, en C (Alçar, alcem); G en GU (regar, reguem); J en G (envejar, envegem); QU en QÜ (adequar, adeqüem) i GU en GÜ (aiguar, aigüem).

- En atres conjugacions: els verps que acaben en -CER canvien la C en Ç al final de paraula i davant de A o de U (torcer, torç, torça, torçut); BS en PS, B en P, DS en PS, i D en T (cabre, caps, cap; poder, pots, pot).

- Canvi fonetic freqüent es el de O atona a U, en silaba inicial: collir, cosir, tossir; culls, cus, tus.

- Els verps poder i voler adquirixen una U tematica (vullga, puga, vullgues, pugues).

173. Irregularitats aparents: Les principals son les següents:

1) Verps que conserven intacte el tema (com obrir i complir) que no prenen ni la X ni la E eufoniques, pero en canvi usen la C, la qual convertixen en G o GU en els presents (del tema obric-, obriga, obrigues; del tema omplic-, ompliga, ompligues).

2) Verps que tenen NY per tematica i no prenen la E eufonica en la 1ª persona del singular del present d´indicatiu; pero tenen una C, que convertixen en G o GU davant de E (del tema plany, planyc, planyguera)

3) Verps que tenen per tematica una X, i prenen una C, la qual convertixen en QU davant de E, sent en tot lo demes regulars C (de creix-c, creixqui, creixquera).

4) Verps de tema en T o P, que no prenen la E eufonica en la 2ª persona del singular del present d´indicatiu, ni en el futur i condicional (romp o bat, romps, bats, rompré, batré, rompria, batria).

5) Alguns verps de tema L o N que introduiren una D davant de la caracteristica en present d´infinitiu, en el futur i en el condicional, i posteriorment admeteren la C (ab les transformacions esmentades) i deixaren d´usar la E eufonica en les mateixes formes que els verps citats anteriorment: val, valdre, valga.

6) Atres irregularitats en les desinencies, no esmentades:

a) L´aparicio de la E eufonica intercalada entre el tema verbal i la desinencia -S en la 2ª persona del singular del present d´indicatiu (tenen la radical acabada en -C, -S, -X o G): torcer, torces.

b) Canvi de desinencies en verps que tenen mes d´una arrail (estar, vindre; escriure, escrivia; viure, vivia).

Irregularitats en la primera conjugacio.

174. La primera conjugacio no te mes que tres irregulars: anar, estar i l´arcaic verp dar.

1) ANAR

Present d´indicatiu 1) vaig 2) vas 3) va 4) anem 5) aneu 6) van.

Perterit perfecte (Formes simple i perifrastica): 1) ani o vaig anar, 2) anares o vares anar, 3) ana o va anar, 4) anarem o varem anar, 5) anareu o vareu anar, 6) anaren o varen anar.

Futur 1) anire, 2) aniras, 3) anira, 4) anirem, 5) anireu, 6) aniran.

Present de subjuntiu 1) vaja o vaigga, 2) vages o vaigges, 3) vaja o vaigga, 4) anem o vaiggam, 5) aneu o vaiggau, 6) vagen o vaigguen.

Condicional simple 1) aniria, 2) aniries, 3) aniria, 4) aniriem , 5) anirieu, 6) anirien.

Imperatiu 2) ves, 3) vaja, 4) anem, 5) aneu o vaiggau, 6) vagen o vaiggen

Com es veu, este temps, a mes d´irregular, es defectiu: els temps que li falten es suplixen per formes tretes del verp llati vadere; el tema d´infinitiu (anar) es canvia en ANIR en el futur i en el condicional (anire, aniria).

2) ESTAR

Present d´indicatiu 1) estic 2) estas 3) està 4) estem 5) esteu 6) estan

Preterit perfecte 1) estigui ( estagui) 2) estigueres (estagueres) 3) estigue (estague) 4) estiguerem (estaguerem) 5) estiguereu (estaguereu) 6) estigueren (estagueren).

Present de subjuntiu 1) estiga, 2) estigues, 3) estiga, 4) estigam, 5) estigau, 6) estiguen. Tambe 4) estem i 5) esteu.

Preterit imperfecte de subjuntiu: 1) estiguera (estaguera) 2) estigueres (estagueres); 3) estiguera (estaguera) 4) estiguerem (estaguerem) 5) estiguereu (estaguereu) 6) estigueren (estagueren).

Imperatiu 2) estigues ( o esta-te) 3) estiga 4) estigam (o estem) 5) estigau (o esteu) 6) estiguen.

3) DAR

Este verp es defectiu; careix de totes les persones del singular i de la tercera del plural dels presents d´indicatiu, subjuntiu i imperatiu. En l´actualitat ha caigut completament en desus reemplaçat pel verp "donar" (1)

(1) La conjugacio antiga del verp "dar" es pot vore en el llibre LA FLEXIO VERBAL en la llengua valenciana, d´Antoni Fontelles, publicat per Lo Rat Penat. Valencia, 1985.

Irregularitats de la segona conjugacio.

175. Com s´ha dit anteriorment, la segona conjugacio comprén els verps que tenen l´infinitiu acabat en -ER o -RE i els verps DIR i DUR. D´estos verps, uns fan el futur en -ERE, -ERAS, i el condicional en -ERIA, -ERIES, i atres fan estos temps en -RE, -RAS, el futur; i en -RIA, -RIES, el condicional: vencere, venceras, venceria, venceries; cabré, cabras, cabria, cabries.

Sols donarém una visio de conjunt sobre les irregularitats de la 2ª conjugacio, per la seua complexitat; l´estudi exhaustiu es fa en els tractats monografics. Prescindim de les irregularitats ortografiques o eufoniques i nos detenim unicament en les fonetiques, o siga, en les mutacions de sons que es presenten en el transcurs de la conjugacio de determinats verps.

Les modificacions de sons en la segona conjugacio, es reduixen a les següents: a) perdua de lletra tematica conservant intacta l´arrail; b) canvi de sons; c) adicio de sons o lletres; d) substitucio d´un element radical per un atre.

1) Perdua de consonant tematica, conservant intacta l´arrail.

A esta classe pertanyen els verps que tenen una D tematica. Esta D desapareix en totos els temps menys en el present d´indicatiu, el futur i el condicional; al mateix temps, admeten una C que canvien en G o GU. Veja´s els verps encendre o respondre i cerndre.

2) Canvi de sons. Pertanyen a esta classe, els canvis de B a P, i de D a T: saber, sap; poder, pot.

Poden figurar tambe aci el verp moure que canvia la U en V, i els verps que tenen en l´infinitiu una arrail en diftonc, i que vorem a continuacio.

3) Adicio de sons. La mes important es l´adicio d´una C a l´arrail de l´infinitiu (val-er, val-c), C, que despres s´encontra convertida en G o GU d´acort ab l´ortografia, en totes les formes del perfecte, present de subjuntiu, en l´imperfecte de subjuntiu i en el participi passat: vullc, volgui, vullga, vullguera, volgut.

4) Substitucio d´un element del radical per un atre: sol ser una C o una G o GU, que s´introduixen en el tema, en verps que en la 1ª persona del singular del present d´indicatiu no tenen vocal tematica. Generalment esta velar (C) s´intercala entre l´arrail de l´infinitiu i la desinencia: Eixemple: l´arrail de vendre en infinitiu es VEN-; sobre ella es forma venc (yo venc), veng (yo venga) i vengu (tu vengues).

Tambe poden tindre esta velarisacio del tema, verps en diftonc, substituint la U del diftonc per la velar: beure, bec, beg, begu (yo bec, ell bega, ells beguen).

Cas especial es el del verp viure en el que la U es sustituida pel grup IXC o IXQU- (vixc, vixquera).

Tenen l´arrail velarisada els verps següents:

a) Els verps en -ENDRE, -LDRE, -LER (excepte voler): vendre, moldre, equivaler (equivaldre).

b) Els verps que tenen diftonc en l´arrail: coneixer, pareixer i els composts d´ells.

c) Alguns verps tenen mes d´una irregularitat, per eixemple, estar, i els verps que davant de la terminacio tenen els diftoncs AU, EU, OU: caure, beure, viure, moure. Estos verps suprimixen o alteren la U final de diferent manera: El punt a on mes es manifesta l´alteracio es en el participi de present. Ames d´aixo adquirixen una arrail velarisada sobre la qual es formen atres series verbals.

La -U- de l´arrail d´infinitiu dona lloc a dos classes de participi de present: 1) canviant la U en V (verps en arrail labio-dental): beure, bevent; moure, movent, 2) perdent la U sense compensacio: cloure, cloent.

No s´efectua el canvi en valencia de la U en I: creent, no creyent, caent, no cayent, veent, no veyent (de cau-re i veu-re).

La conjugacio dels verps DIR i DUR, veja´s en el capitul XVIII o llista de verps.

Irregularitats de la tercera conjugacio.

176 Els verps de la tercera conjugacio, com s´ha dit, fan l´infinitiu en -IR (partir), el participi en -IT (partit), l´imperfecte d´indicatiu en -IA (partia) i l´imperfecte de subjuntiu en -IRA (partira). D´ells, uns tenen conjugacio pura i atres l´incoativa, o siga ab l´increment IX.

Els verps de forma incoativa no presenten irregularitats especials; en canvi els verps de conjugacio pura presenten irregularitats desinencials o tematiques propies.

1) Irregularitats desinencials.

Entre les irregularitats desinencials podem senyalar les següents:

a) Verps que en la 2ª persona del singular del present d´indicatiu tenen -ES quan segons la regla general deurien tindre -S: fuges, tusses.

b) Verps de radical terminada en R o L, que necessiten un sosteniment en les formes que regularment no en tenen. (Veja´s la conjugacio de obrir i omplir en la llista de verps): 2) obris 3) obri; omplis, ompli; el participi d´obrir es obert.

c) Verps que prenen la forma velarisada en la 1ª persona del singular del present d´indicatiu (cusc, rinyc) i en la 1ª, 2ª i 3ª persona del singular i 3ª del plural del present de subjuntiu i en l´imperatiu: (rinyc, rinyga, rinygues, rinyga, rinyguen; cusc, cusga, cusgues, cusga, cusguen).

d) Verps que tenen les dos formes, la conjugacio pura i l´incoativa, com afigc i afegixc, afiges i afegixes. Veja´s la "llista dels verps"

e) Verps que tenen el participi en -RT, en conte de en -IT: obert, mort.

2) Irregularitats tematiques.

Entre les irregularitats tematiques mencionarém:

a) Verps que tenen en el tema una O que, al passar de tonica a atona, es convertix en U (apofonia): collir, cullc; tossir, tusc.

S´exceptuen d´esta regla general els verps: dormir, morir i obrir, que fan la O oberta: dorc, dormir; morc, morir; obric, obrir. Este canvi afecta als presents d´indicatiu, subjuntiu i imperatiu.

b) Verps que porten una G per lletra pretematica. Estos verps perden la I tematica en les tres persones del singular i en la 3ª del plural del present d´indicatiu, aixina com en totes les persones del present de subjuntiu i imperatiu: lligc, lliges, llig, lligen; fuigga, fuigguen.

Estes mateixes formes irregulars no admeten la X eufonica, pero si la C, la G o la GU: Veja´s en la "LLISTA" els verps afegir o fugir.

c) Verps que tenen X per letra pretematica. Estos verps se conjuguen com els precedents, en la sola diferencia de conservar la C en la 1ª persona del singular del present d´indicatiu, o de canviar-la en QU davant de E: tixc, tixquen.

d) Verps que tenen per lletra pretematica L, LL o NY. Estos verps no adopten la E eufonica en la segona persona del singular del present d´indicatiu, i a mes transformen la C en G o GU. Tambe canvien la O en U i la E en I al passar a toniques: engolir, engulc; collir, cullc; tenyir, tinyc, enguls, culls, tinys.

e) Verps d´irregularitats especials. Els mes corrents es poden vore en la llista de verps, en el capitul XVIII.

cites

L´individualitat de la llengua valenciana dins de la familia de les llengües occitanes, cap que tinga una mija cultura, la pot posar en dupte.
Manuel de Montoliu