16.000 euros i la vergonya

Per Rogle Constanti Llombart

L’actualitat nos obliga a tornar sobre el mateix tema que ya tractarem en l’editorial del passat març (numero 42), i dedicar, de nou, est espai a parlar de la Justicia.

Mai ha estat tan de moda el tercer poder, eixe que volem independent i garant de l’aplicacio de la llei, encara que ara tot se qüestione i sobretot quan no es del gust o de la conveniencia del sector que governa o al qual el govern ampara. En aquella editorial senyalavem que l’aplicacio de la llei devenia en injusticia quan obligava a emetre sentencies que vulneren les concepcions individuals o colectives o l’acerp cultural o la tradicio d’un poble, quan fea als juges pronunciar-se sobre la llengua valenciana, si es o no es, o si es una atra cosa diferent a lo que la majoria dels valencians pensem i creem que es.

No fa massa temps, el dia 5 de maig, el que fon diari del Movimiento –i continúa sent-ho, encara que el “Moviment” ara es un atre que espenta cap al nort-, nos oferi el següent titular: “La obsesión por no reconocer Filología ha costado 16.000 €” i subtitulava: “STEPV i ACPV dicen que su inclusión es una ’victoria’ frente al ‘intento de negar la unidad de la lengua’ ”. A banda de lo gens aseptic de l’encapçalament de la noticia, i d’ocultar -com es norma en el “Moviment”- el terme “catalana”, no deixa de ser contundent l’informacio a la qual dona pas. Cert es, si per “fer justicia” entenem l’aplicacio estricta de la llei, que la Justicia “ha fet justicia”, i ho ha fet en aplicar la llegislacio i tot l’argumentari que la Generalitat valenciana ha anat tramant fins a conseguir en termens llegals equiparar el valencià i el catala.

Cada actuacio de la Generalitat, des de que està en mans del Partit Popular, ha anat en la direccio indicada anteriorment, i la posada en escena en cada ocasio ha segut la pantomima que havien de representar per a no escarotar a les bases del seu electorat, que entenem no participen de la campanya de catalanisacio de la llengua i cultura valencianes. El circ institucional ha arribat tan llunt que no sols la funcio nos ha costat 16.000 euros, sino que s’ha conseguit molt mes: establir jurisprudencia sobre l’equiparacio dels termens valencià i catala a nivell academic i institucional -28 sentencies aixina ho avalen-.

Està clar que si totes les lleis del govern valencià equiparen als gossos en els gats, començant per dir ‘gossos’ als gats, la Justicia no te mes remei que concedir als veterinaris valencians especialisats en gats el dret de tractar als gossos, i d’operar-los la gola si es precis per a que deixen de lladrar, i maulen.

Aixina, es sabut que la majoria dels titulats en Filologia catalana -als quals no se’ls demana que acrediten de cap manera els seus coneiximents sobre l’historia i la cultura del Poble Valencià-, mes alla d’ensenyar una o atra llengua, en una creuada no remunerada, es dediquen a anular-nos com a colectiu i com a poble, en definitiva com a societat, i tot perque, des de la seua coentor provinciana, alimentada pels dogmes assimilats a través del sistema educatiu, son incapaços d’assumir que els valencians pugam ser, sense ser catalans.

De sobres som sabedors de qué va eixe proyecte d’aculturacio del nostre poble, el qual, comodo i acomodat, i condenat des de fa segles al desconeiximent sobre lo propi, assumix la seua dilucio sense rebelar-se.

Clarament, les lleis aprovades pels succe-ssius governs valencians han convertit en allegal la llengua valenciana, i han convertit en oficial eixe pseudodialecte del catala -al que nomenen “valencià” per a arredonir l’estafa- que no es mes que un artifici fabricat en els despachos de burguesos acomplexats, llocs i mentalitats des dels quals la realitat viva de la llengua i del poble que la parla no desperten mes que despreci.

Nosatres seguirém, a pesar de l’injusticia d’una Justicia cuinada a mida d’interessos politics, sent fidels ad aquells que tant han treballat per la dignificacio de la llengua valenciana, als classics Carles Ros, Nebot i Pérez, Lluïs Fullana, Miquel Adlert…, i als contemporaneus Peñarroja, Fontelles, Gimeno, Lanuza, Ferrandis, Lledó, García Moya, i un llarc etc., els quals, censurats per l’oficialisme, seguixen aportant llum i arguments sobre la singularitat de la llengua valenciana, la modelica entre les romaniques, aquella que, no unicament consegui un Segle d’Or, mes encara, creà una lliteratura que fon eixemple i guia per ad atres lliteratures peninsulars, que arribaren mes tart ad eixe auge, mai conseguit pel catala.

Des d’aci la nostra enhorabona a la Justicia, i l’enhoramala als qui no entenen la valencianitat sense passar pel tamis del catalanisme; i la nostra reclamacio publica al Sr. Conseller d’Educacio per a que retorne del seu particular patrimoni 16.000 euros a la Generalitat –que en teoria som tots- per l’inutilitat de cadascun dels recursos ordenats, quan sabía que lo que ell i els seus correligionaris havien llegislat impedia que prosperaren en qualsevol ocasio.

Editorial revista Rogle nº 45, Juny 2010, que edita el Rogle Constanti Llombart de Cultura Valenciana.

cites

Subsistix a Espanya no sols la diversitat de lleis sino tambe d’ idiomes. Es parla encara en gallec, en bable, en vasc, en catala, en mallorqui i en Valencià
Pi i Margall