“Fusions fredes” que nos congelen l´anima

Per Rogle Constanti Llombart

Estes ultimes semanes molta es la tinta que, negre sobre blanc, s’ha derramat per a parlar i comentar les respectives fusions en les que s’han diluit les dos grans caixes valencianes, la CAM i Bancaja, dos entitats economiques senyeres en el nostre territori.

Les opinions vertides, com sempre i depenent del mig de comunicacio, de l’entrevistador o del protagoniste de la noticia, han calificat estes nomenades “fusions fredes” com lo mes positiu que podien haver fet estes entitats financeres, per una banda, o per l’atra, i ben al contrari, com les dos operacions mes nefastes per a la nostra economia, vaticinant la dependencia i la sumissio a les quals, i sense dubte, s’han de vore abocades estes entitats en quedar el poder de les grans decisions fora de l’orbita valenciana.
En algun mig televisiu, i en algun atre escrit, afins a les directrius del carrer de Cavallers, nos han presentat un president autonom i un Consell exultants per tan “magna” operacio i per les bondats que comportarà. Com sempre, el “botafumeiro” no para de crear boira a l’entorn de determinats personages i donar opacitat a les seues funestes actuacions. Unes autoritats i uns mijos que estan tambe acostumant-nos als grans events, eixos que fan rics a uns quants, pero que deixen poc mes que un pic puntual positiu en el marc de tot un any, periodo en el qual la noticia seguix sent que la nostra es una economia no massa ben parada.

D’entre tots els mijos i expressions nos quedem en una que pot ser un tant atrevida, pero que entenem resumix les accions de la nostra maxima autoritat autonomica: “Camps ha actuado como un traidor a los intereses de los valencianos” (sic. El País, 21-juny-2010); un calificatiu este que pareix el perseguix i que es un companyer de viage del “nostre” President; no hem d’oblidar que ell fon un dels actors principals en la major traïcio sofrida per este poble: l’invent de la AVL, l’oficialisacio del catala en la nostra nacionalitat i la suplantacio llingüistica i del nom del nostre idioma (vore Llei de Creacio de la AVL i posteriors dictamens d’esta sucursal del IEC en Valencia).

El “nostre” President, que semanes abans de la “fusio freda” apostava perque es fera una fusio de les caixes valencianes en una, que haguera segut la segona en el ranking de les entitats financeres de l’Estat, i per tant un referent que excediria l’estricte ambit valencià, nomes unes semanes despres i davant de lo ocorregut no dubtava en canviar 180º el seu mensage per a eixir a predicar les bondats que suponia que les dos marques –de moment– no desapareixien, i que en abdos casos la seu i l’obra social no es desvinculaven del nostre territori; lo que no dia era que lo mes important, aço es, les decisions financeres, ya no anaven a pendre’s en Valencia (ni en el sur, ni en el centre del nostre territori), sino que anaven a pendre’s en Madrit (Caja Madrid conta en el major pes d’accions i per tant de possibilitats de decisio en el cas de la fusio feta en Bancaja, mentres que lo mateix li ocorre a la CAM respecte de Cajastur). Per a que s’entenga: en la mida en que les caixes tenen una vinculacio politica, a partir d’ara qui decidirà lo que se fa en els aforros dels valencians seran Esperanza Aguirre i els seu successors.
En este sentit les critiques no se feren esperar, i n’hi ha titulars de prensa que no necessiten comentari, nomes citar-ne uns quants a tall d’eixemple: “El ‘valencianista’ que facilitó el desmantelamiento del sistema financiero de la Comunitat” (Levante, 11/06/2010), “Jaque al sistema financiero valenciano” (Levante, 11/06/2010) i “El ocaso financiero” (Levante, 20/06/2010).

Mentrestant, l’empresariat valencià, especialment l’agrupat en federacions i cambres, se felicitava per les fusions perque, dien, havia de servir per a inyectar liquidea i estimular el credit, que es com admetre que les dos caixes valencianes, a pesar de que s’han passat els ultims anys enaltint i premiant la seua gestio, estaven baix minims. Nomes a bou passat, dies despres, les opinions han canviat i han començat a criticar la malifeta. Dos titulars de prensa, entre molts atres, revelen esta postura: “La CEV responsabiliza a Bancaja y CAM de no haber logrado liderar procesos de fusión” (Las Provincias, 30/06/2010) i “La Confederación Empresarial Valenciana (CEV) cuestiona la gestión de Bancaja en la fusión con Caja Madrid” (Las Provincias, 29/06/2010).

Nos hem de preguntar ¿cóm han tardat tant en reaccionar?, ¿per qué no han actuat abans, pressionant al poder politic, per a evitar la malifeta i conseguir una gran caixa valenciana, l’unica opcio raonable? Nomes un poder politic inoperant i un empresariat entregat i servil ad ell, i en una absoluta falta de visio de futur, expliquen esta rendicio incondicional de l’economia valenciana.
Porten tant de temps desactivant ad esta societat per a aprofitar-se d’ella, que ara s’han passat de frenada, donant-se conte tart de que han balafiat el seu potencial i a partir d’ara voran reduida considerablement la seua capacitat de maniobra.

Lo pijor es que aço no es mes que un pas mes, un pas ben gran, en el proces de anulacio absoluta de la societat valenciana; si ya veniem sofrint la subordinacio en lo cultural i en lo politic, ara ha tocat en lo economic.

Potser l’evidencia d’este destarifo faça que el Poble Valencià obriga d’una vegada els ulls.

* Editorial revista Rogle nº 46-47, juliol-agost 2010, que edita el Rogle Constanti Llombart de Cultura Valenciana.