Una cosa de tipo politic

Per Vicent Meneu Buchón

Fa deneu anys li preguntaren a En Josep Mª. Guinot, en Alacant, ¿Te vosté la seua guerra perduda? i contestà: "Ni molt menys. Tot es una cosa de tipo politic i les coses de tipo politic pasen, voste ho sap".

Quan ixca el proxim numero de Renou ya hauran passat, els homens que se dediquen a la politica, l´examen, a que cada quatre anys els sometem, per a valorar la seua activitat al front de la "res publica".

Fins llavors tenim temps per a que, de qualsevol manera, pugam ajudar a tindre veu dins de la politica valenciana, i a fer que passe la lamentable situacio actual.

Hem aportat les raons i arguments per a demostrar la necessitat que tenim de que nos deixen viure com fins ara ham vixcut, recibint i transmitint la llengua valenciana, viva, als qui aci hem naixcut i insconscientment l´ham feta nostra, part del nostre patrimoni. De pares a fills, en el carrer, ha passat d´uns ad atres, en mes o manco gloria, pero ha sobrevixcut al pas dels temps.

Ara quan mes mijos hi ha que mai, per a ensenyar, tambe està la Llengua Valenciana mes amenaçada que mai. El problema ya sabem tots aon està. El significat de les paraules Llengua Valenciana, en boca dels actuals o de passats governants, se podria comparar a un ou, nos ensenyen la corfa i diuen ben fort: ¡aci teniu la Llengua Valenciana! o, uns atres, nos diuen: ¡Aci està la nostra llengua!. Pero ya tots sabem lo que hi ha baix deixa corfa....¡un ou podrit!, perque no es lo mateix lo que se manifesta per un costat, i lo que s´ensenya en les escoles i instituts o lo que se utilisa en els mijos publics de comunicacio per un atre.

Ara es l´hora de enrecordar-se del titul del llibre de Jean François Revel "El conocimiento inutil" i fer, que lo que sabem, no es convertixca en inutil. Sabem que nos estan enganyant, com ell diu en eixe llibre "La mentira es la mayor fuerza que mueve el mundo". Descoberts puix no els deixem en pau fins que s´en vagen des d´a on nos enganyen

Tirant la vista arrere nos enrecordem d´En Vicente Gonzalez Lizondo i l´oportunitat unica que va tindre, a mitan dels anys 90, de fer valdre els vots de UV per a colocar en la Conselleria de Cultura i Educacio a l´equip necessari per a ensenyar la verdadera Llengua Valenciana. No la varen aprofitar i se conformaren en diversos carrecs, tots ells molt importants, pero no varen fer lo que els votants els havien encarregat.

El proyecte de la Ciutat de les Ciencies, encomanat pel PSOE a l´arquitecte valencià Santiago Calatrava, per a Valencia, volia fer-lo desapareixer el PP en els calaixos. Una de les condicions de Lizondo per a donar els seus vots, va ser que continuara avant, encara que sense l´emblematica i polemica torre tan alta i en tan mal lloc, que corrien perill de estrellar-se els avions que volaven cap a l´aeroport.

Escomençaren les obres per el Museu, caixa de sabates que val mes que les sabates que te dins i acabaren en el Palau de les Arts, convertit en un pou sense fondo a base d´enterrar alli diners. Tot, molt bonico, aixo si, i me fa enrecordarme de la frase: "Cuando los hombres creian, construian catedrales, hoy solo tienen opiniones".

Hui en dia tots van a vore-ho, a tot el mon el porten alli els politics per a fer-se la foto, allo s´ha convertit en el simbol de la moderna Valencia i ningu s´en recorda lo que de veritat es: el panteo de la Llengua Valenciana.

Pero... si no ho veuen els mateixos valencians ¿podem esperar que ho vegen els forasters?

L´arbre del valencianisme continua viu, l´ombra d´atres arbres mes grans es possible que li lleven la llum i l´aigua que per a d´ell mateixa necessita, per aixo es mes necessari que mai llevar les rames que ya han complit en la seua missio, o deixar-les que s´eixugen i, mortes, no destorben. Deixar-ne nomes un brot, nou, en la força de la joventut, per a que puge, creixca i puga rebre la llum que li done l´energia que necessitem per a que nos ajude a fer que les coses politiques passen. Quan mes pronte ... millor.

* Articul publicat en la revista Renou nº 57