Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Morfologia. Capitul XVII)

Per Josep Maria Guinot i Galan

CAPITUL XVII

Verps defectius, impersonals, d´obligacio i participis

177. Verps defectius. Diem defectius els verps que careixen d´alguna forma o algun temps de la conjugacio, perque s´han perdut del tot o perque han segut substituides per les d´un atre verp, com hem vist en el verp ANAR. (1)

(1) No incloem aci entre els defectius als que han desaparegut del tot i deuen considerar-se com verps arcaics: mordre (mossegar), seure (sentar-se), asseure (assentar-se), noure (danyar), soldre (soltar).

Els defectius actuals se reduixen a dos classes: a) els que sols han canviat l´infinitiu i b) els que no s´usen en totes les formes.

a) Han canviat l´infinitiu, verps com venir, tenir, veure, fondre, cloure, incloure, infondre, que actualment han passat a vindre, tindre, vore, fundir, tancar, incluir, infundir. (2)

(2) Les formes cloure, incloure, recloure, fondre, infondre, refondre; devien conservar-se perque son mes genuines que les que les han reemplaçat.

b) Entre els verps que no s´usen en totes les formes, esmentarém els següents: rebre (recebir) que sols s´usa en les formes rebre i rebras; raure (rascar) que ha segut reduit a l´agricultura; roure (rosegar) apenes usat; jaure (gitar-se) poc usat, fora de l´infinitiu; cloure que es reemplaçat en casi tots els temps pel verp tancar.

178. Verps impersonals. Verp impersonal es el que solament es conjuga en infinitiu i en 3ª persona del singular de cada temps, dit per aixo tambe impersonal. Estos verps son intransitius per naturalea. Son de dos classes: propis i impropis.

Son impersonals propis els que expressen fenomens de la naturalea com amaneixer, gelar, llampar, llampejar, nevar, ploure, plovisnejar, rellampegar, tronar, retronar.

Son impersonals impropis els que expressen succes, vonveniencia o contingencia, com aconteixer, convindre, caldre, succeir, soldre (acostumar).

Tambe son impersonals impropis els verps que, sent regulars, s´usen en 3ª persona: es diu, se diu, es conta, es nomena, es referix, etc... S´usen molt com a impersonals el verp fer (fa mal temps) i el verp haver, precedit de la particula HI (hi ha; hi havia; hi haura, etc...)

El verp SER s´usa tambe com impersonal en moltes frases, de modo paregut ad atres llengües (es probable, es precis).

179. Formes d´obligacio. Hi ha una conjugacio perifrastica composta per les formes del verp haver i l´infinitiu del verp que es conjuga. Estes formes servixen per a expressar l´accio del verp com una obligacio. Entre el verp haver i l´infinitiu es posa la preposicio "de". Eixemples: Infinitiu: haver de cantar. Participi de present: havent de cantar. Participi passat: havent hagut de cantar. Pesent d´indicatiu: he de cantar. Imperfecte: havia de cantar. Perfecte: hagui de cantar o vaig haver de cantar. Futur: hauré de cantar. Condicional: hauria de cantar.

180. Particularitats sobre els participis. Hem dit que per a formar els participis de present s´afig -NT als temes vocalics: amar, amant; partir, partint, i que per als verps de tema consonant, a l´intercalar una E eufonica resultava -ENT, rompre, rompent. Pero hi ha que notar algunes particularitats:

1) Participis actius. Hi ha molts verps que tenen mes d´un participi de present. En citarém uns quants:

Absoldre, absolvent i absolguent; beure, bevent i beguent; caure, caent i caiguent; correr, corrent i correguent; estar, estiguent, estaguent i estant; ser, siguent i sent; traure, traent i traguent; i en forma pareguda, creure, riure, ploure, moldre, disoldre, resoldre, deure i escriure. Vore, fa veent, vegent i veguent; voler, volent i volguent; viure, vivint i vixquent; dormir, dormint i dorguent.

2) Participis passius. El participi passat o passiu, es forma afegint en els temes en vocal una T per al masculi, i -DA per al femeni: amat, amada; partit, partida. La terminacio -ADA del femeni es contrau en A accentuada en el llenguage parlat, pero seguix escrivint-se ADA per raons etimologiques. En els temes en consonant, per a formar el participi, s´afig el morfema -UT, -UDA: de saber, sabut, sabuda; de vencer, vençut, vençuda.

Els verps regulars solen tindre tambe regular el participi passat: els de la primera conjugacio, tots. Hi ha verps que no tenen d´irregular mes que el participi. Els verps irregulars en sa majoria tenen l´accent sobre el tema en conte de portar-lo sobre la desinencia (participis forts).

En la gran varietat de desinencies dels verps, irregulars en la formacio del participi passat, senyalarém:

a) Verps en -NDRE: desinencia masculina en -AS (femenina en -ASA): romandre, romas.

-ENDRE: desinencia masculina en -ES (femenina en -ESA): atendre, ates, atesa. Igualment el formen aprendre, comprendre, deprendre, encendre, entendre, mamprendre, ofendre, pretendre, reprendre, sorprendre.

-INDRE: desinencia velarisada en G: vindre, vengut (femenina en -da); tindre, tengut (-da); detindre, detengut, detenguda.

-ONDRE: formen el participi en -OS (femenina -OSA): fondre, fos, fosa. I com estos, infondre, infos; refondre, refos. Pero la majoria prenen la desinencia -OST i -OSTA: pondre, post, posta. I, com estos ultims, dispondre, depondre, compondre, indispondre, expondre, opondre, propondre, respondre, supondre, transpondre. (Hi ha tambe moderns; fundit, infundit, refundit)

b) Verps en -OLDRE: la majoria formen el participi passat en -OLT, -OLTA: molt, molta; resoldre, resolt. Pero, doldre, dolgut.

-ALDRE: solen prendre -UT i -UDA: caldre, calgut; valdre, valgut.

c) Verps en -METRE: perden la E tematica i fan el participi en -ES, -ESA: promes, promesa. A estos pertanyen: cometre, admetre, comprometre, entremetre, permetre, prometre, remetre, sometre, transmetre.

d) Verps en -OURE: formen el participi en -OS, -OSA: cloure, clos, closa.

e) Verps en -NYER: en accent sobe el tema, adopten la desinencia -ET, -ETA: estrenyer, estret, estreta.

f) Verps en -EIXER: velarisen el participi en G: apareixer, aparegut, apareguda.

g) Verps de tema consonant, que tenen velarisada la 1ª persona del singular del present d´indicatiu, canvien la C en G davant de la desinencia del participi: crec, cregut, creguda. Igual, correc, etc...

h) Verps incoatius, o no, en participis irregulars en -RT, -RTA: de morir mort, morta; cobrir, cobert, coberta; obrir, obert, oberta; oferir, ofert, oferta. Pero, d´imprimir, impres i imprimit.

i) Verps ab diftonc en l´arrail, que velarisen el participi (tret normalment, en sa majoria): ploure, plogut, ploguda; plaure, plagut, plaguda; creure, cregut, creguda. Pero, de traure, tret, treta.

j) Verps torcer i sos composts: fan torçut i tort.

k) Verps d´irregularitat especial en el participi: rist, de riure: vist, de vore; previst, de prevore; entrevist, d´entrevore; fet, de fer; dit, de dir; dut, de dur; somrist, de somriure

Davant de tanta varietat de formes de participi, en cas de dubte, s´ha de consultar les llistes dels verps irregulars o els tractats monografics.

cites

Acaba la Biblia molt vera e catholica, treta de una biblia del noble mossen Berenguer Vives de Boil, cavaller, la qual fon trellada de aquella propia que fon arromançada, en lo monestir de Portacoeli, de llengua latina en la nostra valenciana.
Bonifaci Ferrer (1478)