Si totes les veus i documents convergixen en que el Peno de la Conquesta es fals, com publicarem en LP, 9/10/08-9/10/09 (segurament l´orige mes llogic sería el que manifesta Garcia Moya: Que fora un trofeu dels guerrers de l´Unio en el sigle XIV, quan ya Pere II utilisa a sovint les banderes i penons en quatre barres), ¿per que i quan conseguix protagonisme el Peno en determinats sectors del poble valencià, dasta el punt de no importar-los fer el major del ridiculs demanant el seu reconeiximent oficial?

 

Un dels majors experts que ha investigat l´historia de la Real Senyera, junt a García Moya o Fermín Juanto Manrique es l´historiador Antoni Atienza, el qual nos aclarix algunes senyes: En 1838 se celebrà novament el Centenari de la Conquesta de Valencia. Llavors, les autoritats valencianes, d´ideologia lliberal, descobriren una vella bandera conservada en el Monasteri de Sant Vicent de la Roqueta, recentment exclaustrat. Cregueren vore en ella la bandera de Jaume I, i li donaren més importancia que a la Real Senyera. Els lliberals pretenien trencar radicalment en el passat, i eixe passat incloïa a la Senyera. Per tant, durant les festes d´eixe any, l´estandart conegut des de llavors com el «Peno de la Conquesta», fon exaltat.

 

Fon a partir d´eixe moment quant el Peno comença a tindre protagonisme en Valencia, conseguint un atre reconeiximent el 9 d´octubre de 1939, quan per a la commemoracio del 700 aniversari de la reconquesta del Regne de Valencia, el franquisme sustituix en la Processo Cívica la Real Senyera pel Peno, al considerar que la Senyera era un simbol republicà, mentres que el Peno representava la monarquia historica d´Arago. ¡Curiositats de la vida!

 

La representativitat de la Real Senyera, com a simbol propi del valencians, està perfectament lligada a l´historia i als sentiments d´un poble que sempre s´ha reivindicat i reivindica com a diferent, genuí. Mentre els que defenen el fals Peno, ademes d´atentar contra la veritat, promulguen un vassallage cultural i llingüistic als catalans.

 

No es qüestio de voler ser els valencians un poble diferent, que tambe, es que senzillament, ho hem segut i ho som.

 

Un poble es projecta des del passat al futur de distintes formes, pero possiblement, les mes caracteristiques i genuïnes siguen a traves de la seua llengua i la seua ensenya. Els valencians des de sempre, hem tingut com a orgull estos dos simbols en els que nos hem distingit dels demes. En la nostra singular llengua valenciana, creant un dels primers sigles d´or de les lletres en Europa. I en la Senyera, com a primer emblema nacional d´Europa, representar a un poble llaborios i dinamic.

 

¿A cas hi ha una atra bandera que nos indentifique als valencians a part de la Senyera? Lluis Querol i Roso, en el seu llibre ´Las milicias valencianas´ de 1935, fea la següent reflexio: "¿Aparte de la Senyera, hubo alguna bandera o estandarte que simbolizara la totalidad del Reino Valenciano? Es de creer que no; siendo presumible que a la histórica Senyera de la ciudad de Valencia ningún otro estandarte le puede disputar el derecho de representar al antiguo Reino de Valencia en su integridad".

 

Moltes i diverses son les contestacions que se´ls han fet als que, pretenent llançar-se als braços dels catalans, han reivindicat el Peno com a emblema nacional dels valencians. Una d´elles es la que publica Nicolau Primitiu en Camí, núm. 90 de 1933, en contestacio a l´articul de G. Renat, que defenia la cuatribarrada com a emblema del ´País Valencià´. Primitiu qualificava l´articul de «literatura festiva i irònica», i li reprochava: «li seria difícil a ningún antivalencianista, per biliós que fóra, reunir en menys espai més befa i escarni, sota apariència d´investigació històrica (...) Qualsevol que examine la Nostra Senyera autèntica, amb l´ull serè de l´arqueòleg estudiós, vorà, hivaçosament, que està formada per l´escut dels reis d´Aragó, les quatre barres vermelles en camp groc, tenint aensús la corona que indica la capitalitat del Realme de València: una faixa roja amb gemmes, l´anell de la corona, damunt els florons i el blau, representant el ras de què estaven folrades les corones...» I remata l´articul dient que «arraconada la Senyera en l´Arxiu de la ciutat des dels luctuosos dies de la nostra derrota, el poble sempre tingué fe en la seua Senyera, ¡única!, no n´hi havia altra, ¡la del Realme!, i per això l´anomenava sempre en térmens absoluts ¡la Senyera!, i continua saludant-la així; car no´n pot haver altra, car és l´autèntica representació del País Valencià, de la Nació Valenciana».

 

I com a conclusio, em quede en el resum que fa Primitiu en l´articul senyalat: «La nostra Senyera és no res menys que la representació genuïna i integral de la Nació Valenciana, i per açò deu ser sagrada i indiscutible per a tot valencià que vullga ostentar dignament eixe nom». ¡El Peno, ademes d´una falsa reliquia, es atra cosa!