Comence a escriure en 23 d’abril, jorn de les lletres ¿hispàniques? I seguixc preguntant-me el perqué del rollo de “la rosa i el llibre” que alguns volen exportar. Com si els fora propi, quan resulta ser invent d’un valencià, el nom del qual: CLAVELL, justificaria una atra classe de flor. Com la memòria de Cervantes fa causa de l’aniversari recordat i du a pensar en una llengua que, en “les rambles”, volen deixar arraconada en la mateixa. Toca, per una banda a fer bandera particular de tot i per l’atra a excloure’s d’uns aromes variats, per no poder-los homologar baix marca pròpia.

Deixe l’enrònia per a desqueferats i referme el pensament en l’amor, eixa grandea de l’ànima, la qual feta paraula que segons Sant Pau, nos pot salvar, ara resulta ser l’elegida i aclamada com la més bella ¿d’una de les llengues meues? ¿I perqué no de les dos? Sí, en valencià, idioma que, segons el curret de Lepanto, era la més dolça llengua hispànica, pero em val la que han triat els internautes, per bella, igualment per al valencià i allà s’apanyen si no la volen en uns atres idiomes peninsulars, més que s’escriga i sone igual per a portuguesos, catalans, gallecs, valencians o castellans de parla i no em clavaré en lo que charren alguns vascs ya que si són espanyols pot ser d’una manera i si són francesos d’una atra.

I torne a la manca d’amor, precisament en la meua llengua materna, perque la desnaturalisació que sobre ella perpetren m’aterra, quan la pobrea del sentiment que la fa nostra, impedix a més de quatre enraïlar-se en la necessària cohesió que donaria veu en que parlar, per a que un atre gall nos cantara, quan cada dia observem la deixadea en la que tants assunts de la major importància se nos destorben o neguen. Pero estem a temps de millorar, podriem aclarir-nos la gola i la llengua, per a que el nostre clam resultara efectiu i a més, d’indubtable identitat valenciana.