L´autonomia valenciana durant l´emirat de Cordova (I)

Per Agusti Galbis

Guichard en la p 378 de “Al-Andalus frente a la conquista cristiana” expon que “La región de Valencia no parece haber estado sometida, sino de forma muy episódica, al poder emiral durante los dos primeros siglos de su historia musulmana”. Dedicarém el present articul, a l’estudi d’eixa autonomia, sense dubte important en la configuracio-consolidacio d’un territori i d’un poble: el poble valencià.

En l’articul anterior hem vist, que el territori valencià formà part d’una especie d’estat cristia tributari dels musulmans, durant aproximadament el primer mig sigle de la dominacio musulmana, coincident en l’etapa del califat de Damasc. Aixo feu que el territori valencià i la seua poblacio iberorromana, es quedaren al marge d’eixa primera epoca caracterisada per convulsions internes i assentaments descontrolats de gent forastera. Dins de tot el periodo de dominacio musulmana d’Hispania-al Andalus, eixa fon sense dubte, la primera etapa d’autonomia del nostre territori.

Es desconeix exactament, quan, com i perqué s’acabá el periodo en que el territori Valencià deixa de ser governat per Athanaildus o Atanagilt, succesor de Theudimer o Teodomir, donant-se fi al periodo en que el territori valencià fon un territori cristià tributari dels musulmans. Sabem en seguritat que eixe periodo durà com a minim fins a l’any 754, practicament quan escomençà el govern d’Abd al-Rahman I l’any 756. En “El territori cristia tributari valencià durant el califat de Damasc”, hem vist que hi ha un document de l’any 780 que diu que el regnat dels gots fon de 360 anys, lo que implicaria que l’ultim vestigi del regne cristià tributari acabaria l’any 769, practicament fins a l’inici de l’emirat de Cordova.

Tampoc sabem el moment en el que el territori governat per Theudimer, que agrupava el territori de la ciutat de Valencia i el de la ciutat d’Oriola (Tudmir), es separaren administrativament en dos Cores distintes. En l’articul anterior, hem vist, que durant l’epoca del califat de Damasc no es pot parlar d’assentaments musulmans en territori valencià i sabem que tota la documentacio que es referix al territori valencià durant tota l’epoca de l’emirat de Cordova, nos mostra una classe dirigent bereber. Ve al cas recordar, lo que escrigué Sánchez Martínez, doctor en Historia i investigador del Centre Superior d´Investigacions Cientifiques (CSIC), qui nos diu en “Al-Andalus (711-1031)”, que “Frente a la teoría tradicional, la región valenciana nos presenta el caso de un territorio casi vacío de poblamiento árabe”.

Entre l’epoca d’autonomia de Teodomir i els seus descendents i l’etapa de govern independent d’Abd Allah al Balansi, es troba el periodo de govern de son pare, Abd al-Rahman I, qui governà des del 756 al 788, proclamant-se emir l’any 773, inaugurant l’emirat de Cordova a partir d’eixe moment. Per tant, previament a estudiar l’etapa d’Abd Allah al Balansi, comentarém el periodo de govern de son pare Abd al-Rahman I.

Abd al-Rahman I, fon l’unic de la familia dels Omeyes -descendents d’un casat en filles de Mahoma- que sobrevixque a la revolta abassi -de Abbas, descendents d’un tio de Mahoma-, que l’any 750 els llevà del poder califal. Sa mare, Rah, era bereber de la tribu Najza i com es llogic, li ajudà a fugir de la massacre i assessinat de tota la seua familia dels Omeyes, junt a uns atres berebers, entre els que s’instalà fins a que se’n vingue a Hispania-al Andalus, en tropes formades en la seua immensa majoria per berebers. Eduardo Manzano Moreno, en la p 169 de “Conquistadores, emires y califas: los Omeyas y la formación de Al-Andalus” posa de manifest l’importancia de l’element bereber en l’ajuda a Abd al Rhaman I i afig que “en las cuatro primeras décadas después de la conquista la situación de los bereberes sufrió grandes cambios. De miembros auxiliares de un ejército, los norteafricanos pasaron a ser dueños de algunas regiones y territorios en al-Andalus, un dominio que ni siquiera los propios árabes podían poner ya en cuestión…es seguro que fue en este momento cuando los grupos bereberes consolidaron la ocupación de zonas del Levante o de territorios entre el Guadiana y el Tajo”.

Pareix prou llogic pensar que el canvi d’un territori valencià governat pels succesors de Teodomir a un territori valencià governat per berebers, fon dut a terme per Abd al-Rahman I, com agraiment a la seua ajuda per a obtindre el poder, passant a ser estos els beneficiaris del imposts recaptats al poble valencià. Tambe pot ser este el moment en que es dividix administrativament el territori valencià d’aquell que finalment donaria orige al territori de Murcia. Les condicions del canvi de poder nos son desconegudes, pero tot apunta a un “pacte” mes o manco forçat. Ibn Qutiya (o el fill de la goda), nos conta que Ardabastus o Artubas, fill de Witiza (702-710), posteriorment a vore confiscades les seues possessions, fon compensat per Abd al Rhaman I en territori per Cordova, sent reconegut com a “qumis al-Andalus”. La familia d’Atanagild podria haverse instalat per Cordova de forma analoga i producte d’un pacte, sent que l’any 1874 en terme de Lucena (Cordova), es trobà una lapida sepulcral que podria ser d’un net d’Anatagild, “hoc nepos loco tenetur maximi viri alana quem prisca vocabant secula Ildum”, que era fill de Sindemiro qui l’havia engendrat en el camp de Baeza, “sinde patre genitus Miro in beatia rure” a qui dien “ioanes eximius” o Joan Eximi (Eximenis- Ximenis-Gimenez) i que muigue el 6 d’agost del 925. (reproduida i transcrita per Simonet en la p 834 de “Historia de los mozárabes de España”).

Podria ser que els berebers que s’assentaren en territori valencià, conseguiren un regim que conservara part de l’autonomia que el territori posseia previament. La documentacio escrita, nos mostra les relacions d’Abd-al Rahman I en la clase dirigent bereber del territori valencià. L’any 772, trobem a ‘Abd al-Rahman I, aplegant a una aliança en Hilal al-Madyuni, “jefe de los beréberes de Sarq al-Andalus” (p 393 de “Al-Andalus: estructura antropológica de una sociedad islámica en Occidente” de Guichard). El mateix Guichard, nos dirà que “Hilal al-Madyuni pouvait être le chef des ‘Berbères de Valence’ dont parle Ibn al-Athir”, es dir que este personage, podria haver segut el cap dels berebers de Valencia. Vegem de nou una important relacio, en motiu de l’arribada Abd ar Rahman b. Habib al-Fihri conegut com al-Siqlabi, qui havia segut enviat pels abbasis per a intrigar contra Abd al-Rahman I. Desembarcà en Tudmir i Abd al-Rahman I “el va fer fugir cap a València. En aquesta regió un cap berber, Miskara, va assasinar Abd ar Rahman b. Habib al-Fihri”, segons nos conta Ibn Idari. (p 114 de “Una nissaga de poder viatgera i inquieta: els Omeies de Damasc a Còrdova” de Xavier Ballestín). Si aixo succeia entre els anys 778-780, de l´any 781/782 es la noticia que nos aporta Ibn al-Atir (1160-1233) en la seua obra “Al-Kamel fit-Tarij” (L´historia perfecta), segons la qual l´any 164 de l´Hegira, tingué lloc una guerra entre els “berebers de Valencia” i “els de Santaver”. (“Els berbers de Valencia”. Afers nº 7. Vol IV).

Passem ya a parlar d’Abd Allah, que ha passat a l’historia com al Balansi o el valencià, i que era fill d’Abd al-Rahman I. Abd Allah el valencià, dugue als llimits l’autonomia del territori valencià. Lévi-Provençal parlà d’un “principat valencià”, quan en la p 153 de “Histoire de l´Espagne musulmane: Le siècle du califat de Cordoue” (1999), escrigue sobre “la principauté de Abd Allah al-Balansi”, dient que eixerci “une quasi-souveranité”. L’historiador Bruzen de la Martinière (1683-1746), havia aplegat mes llunt, parlant del naiximent del Regne de Valencia quan escrigue que Abd Allah fon el responsable de que “Ce Pays fut érigé en Royaume”. (p 18 del vol. 9 de “Le grand dictionnaire géographique et critique”). Per aixo, es important coneixer un poquet de l’historia d’Abd Allah al Balansi. I ho farem a partir del Muqtabis II d’Ibn Hayyan, o “Crónica de los emires Alhakam I y Abderrahmán II entre los años 796 y 847”, publicat l’any 2001, pel “Instituto de Estudios Islámicos y del Próximo Oriente” (traduccio i notes de Mahmud ali Makki y Federico Corriente). El llibre havia estat en parader desconegut durant molt de temps i aporta molta llum als fets protagonisats en eixa epoca per Abd Allah “el Balansí”. Nos situarém, historicament reproduint entre cometes fragments del text.

Sabem que mort Abd al-Rhaman I l’any 788, fon succeit en l’emirat de Cordova pel seu fill Hisam. La succesio no fon pacifica, per lo qual els seus germans, Sulayman i Abd Allah “habían sido expulsados de Al-Ándalus y alejados a tierras norteafricanas”. Mort Hisam l’any 796 havia de succeir-li el seu fill Al Hakam I. Pero els seus tios Sulayman i Abd Allah “volvieron a codiciar el emirato del que habían sido apartados, concibiendo la esperanza de arrebatárselo a su sobrino”. Centrant-nos en Abd Allah, sabem que mort Hisam l’any 796, “se apresuró a cruzar el mar y entrar en dicho país, quedándose en la cora de Valencia, su región superior…entregado a promover la sedición”. Nos informa de que la classe dirigent de Valencia no eren araps sino berebers, quan s’afig que s’instalà “en la cora de Valencia entre los bereberes, quienes se pusieron a su lado, haciéndose sus partidarios”, idea que es repetix quan atribuix a un atre autor: “quedándose en la cora de Valencia, su región superior, a residir entre sus bereberes…”. L’any 802, “se acogió a Valencia y estableció en ella, dejando de promover sedición y entablando correspondencia con el emir Al-Hakam, en la que pedía paz y acogida…”, i a l’any següent feu les paus en al-Hakam l’any 803, “con las condiciones de que recibiría una pensión mensual de mil dinares y habitación de por vida en la ciudad de Valencia, donde estaba, sin moverse de ella ni serle impuesta la visita a la capital”. La mort d’Abd Allah l’any 822 permeté al califa de Cordova que anara “recuperando la jurisdicción de la cora de Valencia, donde nombró gobernadores y recaudó impuestos”.

Per tant comprovem, que si el pacte de Tudmir establia les condicions de l’estatut de la “dimma” o proteccio de l’estat central, barata pagar uns tributs o imposts, Abd Allah “el valencià”, els recaptava per ad ell sense revertir-los a l’estat central, que nomes recuperà eixa la funcio junt en la de nomenar gobernadors, en acabant de mort Abd Allah.

Pero, la pregunta a respondre-nos es: ¿Continuà el territori valencià disfrutant d’un regim d’autonomia una volta mort Abd Allah al-Balansi o el Valencià? Ho analisarém en el següent articul.