Vargas Llosa, ¿arrails catalanes?

Per Ricardo García Moya

Piruler, naixcut en Pirú, y espanyol per tíndrer esta nacionalitat, Vargas Llosa eixercí de catalaner a temporaes y de calbot; hui, en sa trunfant vellea, es tot lo contrari. Aixina, este asombrós lliterat y malabariste paroler, recent ampomat el prémit Nobel es desfea en agraiments pera Espanya, que “me salvó de convertirme en un paria”; pero en mosatros, els valencians, no mostrá la mateixa noblea d’espírit, encá que du el Tirant lo Blanch arrastres desde chiquet, (aixó diu ell).

N’hia que aclarir que un génit lliterari pot ser un marrano, com era Machado; un sádic, com el Marqués de Sade; un furtamantes, com Jean Genet, ademés de fill de puta (era l’ofici de sa santa mare); o un bufarra sinse ánima com Hemingway, que fea fachenda dels alemans que havía torturat y mort en interrogatoris de la Segón Guerra Mundial. La grapallá d’alaixes no te fi: n’hian pedófils com Lewis Carroll; asesins com William Burroghs o Verlaine, que no’s carregá a Rimbaud de pur milacre (pasá dos anys en la cagamenja); tarumbes com Maupassant y, en l’atre costat, bones persones com nostre amic piruler, que feren llegees intelectuals per fluixea ética o carpanta (la Balcells se’l dugué de Londres a Barcelona aventanli en un palmito de billets).

Varguitas Llosa, melsut y de bons modals, es la Paloma Gómez Borrero de les lletres (li te dasta certa retirá). No ha punchat a ningú el melic, y sixquera li trencá els quixals a García Márquez cuan li arreá la nyespla en 1976; pero, ¡che!, ha tingut eixides de pallola, com matrimoniarse en sa tía Julia Urquidi. Encabant, cansat del pansit abaecho, es torná a casar en la sinyoreta Llosa, cosina germana seua. Este paladí del nuc familiar, al pocs mesos del divors escrigué intimitats casolanes en ‘La tía Julia y el escribidor’. La tía, soflamá, li contestá en el llibre ‘Lo que Varguitas no dijo’ (a.1983), ahon desfea mentiroletes del nebot-marit; del que día que “el dinero prima mucho” o, com diguem en valenciá, “els dinés no tenen calseta”. La mateixa escasea de memoria ha afectat a Vargas Llosa a lo llarc dels anys respecte a Joanot Martorell, del que sempre ha dit que escrigué el Tirant “para orgullo de la lengua en que está escrita... la catalana”. ¡La de vegaes que haurá llegit lo de “nació” y llengua “valenciana”!. Varguitas, com digué sa tía-dona, sempre ha modelat la realitat a lo que li rotava.

Deu ser cosa de familia. Fa poc anava redolant per Barcelona la nebodeta del Nobel, Claudia Llosa, llepant garrons als catalans: “Porque Barcelona también forma parte de mis raíces. Además, el apellido Llosa es de origen catalán... Lo maravilloso de Catalunya es que quien vive y trabaja aquí es catalán”. Alfarrasant lo amaitinat per Woody Allen, me malicsie que l’animeta Claudia vol tráurer més masmarruga en subvencions pera dirigir películes en Barcelona y, clucant l’ull, aireja el supost apellít catalá Llosa. A lo millor, dins de vint anys, l’angelical Claudia mos jurará per Pachacamac que, en 2010, no conegué res del fascisme catalá que aufega Barcelona.
L’ensayiste piruler Jorge Yui -en agudea de tísic-, ductava del abre genealógic catalá del Nobel: “Al lado de los —prácticamente, despreciados— Vargas, los Llosa brillaban. Se convertían en eso que muchos personajes públicos se inventan retrospectivamente: una familia, un nombre de abolengo. El primer Llosa habría llegado a Perú cuando la colonia estaba ya bien instalada, en el siglo XVII. Descendía de apellido catalán, que provenía de un lugar del mismo nombre, sobre la costa mediterránea, pero luego se había traslado a Santillana del Mar, un bonito poblado de las montañas de Santander. Parte de esa fantástica genealogía entró de lleno en...” (Yui, J.: Una biografía intelectual, 2008).

Pot ser que’ls antepasats de la mare de Vargas Llosa emigraren de Santillana del Mar a Pirú en en sigle XVII, perque “llosa” es patrimonial en Lleó, Asturies y Cantabria. L’apellit del ‘escribidor’ y sa nebodeta es homógraf del lleonés-castellá “llosa” (del lletí ‘clausa’), present en documentació migeval de notaris y monasteris de Zamora, Potes, Liébana, Santillana, etc. (Col. diplomática de Sto. Toribio de Liébana, 1994). No es casualitat que la més antiga documentació, en grafía ultracorregida, ixquera en un pergamí de Santillana del Mar del 1084 (DECLLC, 3, p.733) El DRAE arreplega la paraula: “Llosa 1. f. rur. Ast., Burg., Cantb. y Vizc. Terreno labrantío cercado, mucho menos extenso que el de las mieses, agros o erías, y por lo común próximo a la casa o barriada a que pertenece”.

Atre orige sería el derivat del prerromá *lausa > losa > llosa; sust. que, en llaugeres variants, es corrent en Espanya, Francia e Italia. No vullc oféndrer al Nobel y sa parentela d’alta polsera, pero en valenciá ne tenim lloses a manegaes. Fel al étim lletí, ix com a “lausa” entre’ls mosarabismes valencians del Vocabuliste de Florencia (c.1200). En l’Etat Mija, tant en valenciá com en castellá y catalá apareix la grafía “losa” (pedra plana), sinse palatalisar en ll-: “davall la losa” (Roig: Spill, a.1460). Els tallacames diabólics Alcover, Moll y S.Guarner arreplegaren “lloses” (DCVB) en la Crón. de Desclot, pero feren chapús consonántic. Corominas doná la grafía correcta del manuscrit: “loses” (DECLLC, 5, p.270); y també recalcá que’n Asturies y sa redolá tenen “llosa” (de ‘lausa’), homógraf del atre “llosa” (de ‘clausa’). Aixina, sinse eixirse d’Asturies y Cantabria, l’ingeniós caballer Vargas Llosa y sa nebodeta Llosa poden fer senderisme de La Llosa de Fombona a La Llosa de Viveda, en Santillana del Mar; y, si es fan l’ánimo y agarren cochet, víndrer a la valenciana Llosa de Ranes (en el sigle XIV, “Losa de Rahana”).

També l’apellit Llosá o Llosa (cast. ‘lozano’), en perdua d’acent per vulgarisme o embolic semántic, está escampat per lo Reyne (DCVB). Y més numerós es “Llosa: La llosa que servix pera formar les aceres dels carrers” (Escrig: Dicc.1851). Antigament, en el Reyne era apreciat el “sabo de llosa” (Ginart: Reportori dels Furs, 1608, p. 204); y, metafóricament, per la durea de les lloses diguem: “més bruto que les lloses” (Martín: La oroneta, 1927, p.23)

En realitat, me sindona un brot els ensómits genealógics del Nobel; pero esmusa l’esme la seua funció d’engonari del canibalisme catalá respecte als valencians. Diu Vargas Llosa que s’anronia catalana escomensá al llegir el Tirant lo Blanch cuan era chiquet. Yo, encá que m’heu jure també per Pachacamac o per la gloria de sa tía-dona, no crec que un taperot llixquera un llibre tan críptic y cult; tot lo més arrancaría alguna fulla pera fer papiroflexia. Lo mateix que El Quijote, fa falta tíndrer cultura molt fonda pera saborejar estes obres. En nostres díes ha moderat l’encomiástic discurs respecte als catalans, y es model de sensatea; pero antany fea de mamperlat en l’ascaleta del miramar nacionaliste. Fa décades, en el círcul catalá ahon guillermejaven mutants com el catalaner valenciá Ricard Muñoz Suay, el Nobel era conegut com “l’estrem cavaller Varga de la Llosa”, parodiant el llenguage clásic y, també, per sa defensa de la ‘catalanitat’ del Tirant lo Blanch. Pero no era un “cavaller”. Si haguera segut caballer en mosatros, els valencians, li podíem botar dasta mascletaes de Caballer. El lliterat fea cámbit y olvit de lo que volía; y aixó heu sabía molt be sa tía Julia, la ‘Negrita’ (mot que l’andosá el Nobel).

Vargas Llosa sempre ha tingut de closa al franquiste catalá Martí de Riquer, cuiner de l’edició del Tirant baix el franquisme, en 1947. Riquer tergiversá el mensage de Joanot Martorell respecte a sa nacionalitat y llengua; y, encá que mantinguera la majoría d’arcaismes del incunable de 1490, sa quimera “normalitzadora” li fea cambiar cosetes; per eixemple, el valenciá “sanc” de Martorell heu sustituix per el catalá “sang”. Fent de mona el piruler Vargas, sinse tíndrer idea de valenciá, escriu també “sang” (Carta, p.22). May ha segut “sang” veu valenciana; Escrig no l’arreplegá en son dicc. de 1851; pero l’ambutiren els floralistes que catalanisaren l’edició de 1887.

En “Carta de batalla por Tirant lo Blanc” , Vargas reconeix sa dependencia de Riquer desde que llixqué sa edició del Tirant (a. 1947). Més tart, en 1969, també s’ampapusá l’atra edició “preparada y prologada por Martín de Riquer”. El piruler, entripat de martirriquerisme, es va fer més papiste que’l Papa y propagá que Martorell escrigué el Tirant: “pera gloria del género narrativo y orgullo de la lengua en que fue escrita ... obra maestra catalana” (Carta, p.92) ¡D’ha chavo el Varguitas!. Per sort tenim l’incunable ahon Martorell proclama que va fer la traducció de la llengua portuguesa a la “valenciana”, pera que “la nació” d’ahon era es puguera alegrar. El Nobel, encá que presumix de que “he leído o releído el Tirant en todo o en parte”, es manté cego a la voluntat del clásic. El piruler ha estat molt de temps al sombrall de la millonaria catalana Balcells, y als beneficis de donar conferencies sobre la catalanitat del Tirant a tot y ple. Acamallat en la gábula anava per Barcelona fet un pincho, ballant claqué en charquims y codolles del nacionalisme catalá, desde la Universitat Central a l’Academia de Bones Lletres y males idees de Barcelona, ahon yo també anava mig camuflat de putot catalaner per les mateixes feches. ¿Un buscarró intelectual com ell, dotor raboser, no es donava cónter del fascisme catalaner que corcava totes les institucions en Barcelona?. Em venen al cap els alemans vehins dels camps d’extermini. Fent el nonsabo, donáven a enténdrer que les fumagueres y aulor que eixíen dels fumerals eren de bones torraes de chulles pera’ls chodíos. No volíen anterarse de res.

Atre eixemple heu tenim cuan, copiant al gomiós Riquer, Vargas Llosa parla de "Roger de Flor y su compañía catalana” (ib. p.20). Que sapiam mosatros, eixa caterva de 3000 lladres descomunicats (cast. ‘excomulgados’), ahon túrcoples y turcos eren majoría, es día la Corporació del eixércit dels Francos en la Romania o, com textualment reproduix Kenneth Setton: “Universitas exercitus Franchorum in Romania partibus existentes”. De “catalans” res de res, encá que’ls cronistes del Condat de Barcelona, escomensant per Muntaner, alinyaren la historia.

El piruler diu que du tres decenis desullanse en el Tirant. Aixina y tot, o el Nobel te dificultat pera redactar en castellá, que no heu crec, o está en conill respecte als escritors valencians: “el segundo epitafio de Tirant y Carmesina reproduce el de dos personajes del valenciano Johan Roiç de Corella” (Carta, p.36). Dona a enténdrer que Joanot Martorell hauría agarrat personages de Roiç de Corella, que era un chiquet de 15 anys en 1460; ¿ o pot ser que’s crega la gábula de que Roiç alterá el Tirant en la edició de 1490?.

Béurer en la font tarquimosa de Martí de Riquer es tan perillós com el cava catalá. Aixina, el cult Simo Santonja reproduí part del Tirant de l’edició de Martí de Riquer y, ¡chas!, li ficá per cert puesto el “jo” catalá (Santonja: ¿Valenciano o catalán?, p.253); pero l’incunable de 1490 du el pronom valenciá, “yo”; inclús cuan en el prólec parla l’autor: “Yo, Johanot Martorell”.

Per els bons ratos que mos dona sa lliteratura, al sinyor Vargas Llosa li perdonem tot. Com a proba d’astó li donem atre orige probable del seu apellit: “Llosa: masa carnosa e insensible, blanda unas veces y algo dura en otras, de figura variable e indeterminada, que se forma en la matriz” (Escrig: Dicc.1851). En la edició de Llombart (a.1887), li donen atre puesto més amunt a la “Llosa: pedazo de carne informe, que se engendra en el vientre de la mujer, y crece con apariencia de preñado”.

Aixó es veritat. Fa anys, a ma cosina Pepiqueta li llevaren de la pancha una llosa d’uns cinc kilos. Son marit, Tomás Asensi, mos contava sorprengut que no era greix: “¡Che, pareixía un tros de pernil de York; es podría véndrer a tallaes en una pará del mercat!”. Respecte al Nobel, d’haver vixcut en el Reyne, crec que l’apellit Llosa els vindría d’un mot o malnom que’ls ficaríen a algú dels antepasats, per la personalitat apegalosa d’esta familia. Y ara tinc ductes: ¿s’aprofitará Varguitas d’esta informació y ficará en el seu escut heráldic, junt a les barres de sa sanc catalana, una llosa ventrera o parrusera?.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari