La filologia valenciana

Per Josep Maria Guinot i Galan

DISCURS LLEGIT EL DIA 7 DE MARÇ DE 2003 EN LA SEUA RECEPCIO COM A ACADEMIC DE NUMERO PEL ILM. SR. EN. JOSEP MȘ GUINOT I GALÁN I CONTESTACIO DE LŽACADEMIC DE NUMERO ILM. SR EN. JOAN COSTA I CATALÀ, S.J.

INTRODUCCIO

Despres de saludar al Deca de la Real Academia de Cultura Valenciana, Excelentissim Senyor Don Joan Lladró; al Sr. Director de la secció de Llengua i Lliteratura reverend Don Joan Costa i Català, academics i demes membres dŽesta prestigiosa entitat cultural, i selecte auditori, vullc agrair lŽhonor que me procuren al nomenarme Academic Numerari. I, en una actitut de justa modestia passen a llegir-los el meu discurs dŽingres, estos amics impagables que han segut els meus ulls, el meu cor i la meua vida.

Front ad este compromis mŽencontrava, com se sol dir entre lŽespasa i la paret; perque per un costat esta minusvalia que el Senyor mŽha donat i que accepte resignadament, mŽimpedia redactar, per mi mateix una conferencia que diguera alguna cosa interessant. I, per un atre costat, no podia eludir el compromis i la responsabilitat que comporta un discurs dŽingres, que convalidara la meua assuncio dŽeste compromis que representa el formar part dŽeste cos dŽacademics que son el major baluart, que mantenen el prestigi i la grandea de la Llengua Valenciana. Per aixo, me decidi a agarrar el bou per les banyes, i salvar la situacio valentme dŽalguns apunts que estaven esperant lŽocasio per a ser utilisats i que considere adequats al dia de hui. Per lo tant parlare de Filologia i en particular de la valenciana.

SŽhan donat moltes definicions de la Filologia (que etimologicament vol dir amor o estudi del llenguage). Per a alguns es "la ciencia que estudia la llengua en totes les seues manifestacions". Per a uns atres es la ciencia que te per objecte el coneiximent del caracter espiritual dŽun poble o dŽun grup de pobles tal com aquell se reflecta en la llengua i en la lliteratura antiga i moderna.

LŽobjecte de la filologia no es la llengua en general ni tampoc la Lliteratura en general, sino sempre i unicament la llengua i la lliteratura dŽun poble determinat.

No hi ha que confondre la Filologia en la llingúistica, a pesar de lŽestreta relacio constant que existix entre les dos rames i lŽus indistint que sŽha fet de les dos rames dŽinvestigacio llingüistica; les dos treballen sobre el llenguage, pero de distinta manera. LŽintent de distinguir o distanciar els dos conceptes es prou recent: La llingüistica com a ciencia especifica del llenguage, independent de la Filologia, sŽha desenrollat a partir del sigle XIX. Parlant rigorosament, la Filologia es una ciencia historica que analisa i interpreta els texts antics, averigua les relacions que medien entre texts de diverses cultures que les fan possibles, i des dŽeixe punt de vista es un indispensable auxiliar de lŽhistoria perque per mig de la critica interna i externa garantisa lŽautenticitat i valor dels documents en que se fonamenta lŽinvestigacio historica. Igualment, i aixo es important, es llavor propia de la Filologia, per mig de la critica de texts i la critica lliteraria, oferir lŽedicio dels texts, segons criteris cientifics i tecniques adequades, a lo que contribuix lŽerudicio, les ciencies auxiliars i particularment la llingüistica. Esta, pel seu costat, la llingüistica, treballant sobre el mateix objecte material, te per objecte formal lŽestudi del llenguage en general i de cadascuna de les llengües en particular.

De manera que la Filologia no pot prescindir de la Llingüistica per ales activitats que acabem dŽindicar: (la critica, lŽinterpretacio, lŽedicio de texts). La Llingüistica necessita la Filologia per a que li suministre uns texts segurs en que apoyar les seues investigacions. Eixa es lŽexplicacio de per qué la Fiologia i Llingüistica sŽhan confundit tantes vegades i es parle de filologia romanic, germanica o eslava, etc. abarcant tots els estudis llingüistics i lliteraris dŽun grup huma.

FILOLOGIA I GRAMATICA

La Filologiia, tant com a estudi de texts com en el seu ram gramatical, es una de les ciencies mes antigues de lŽhumanitat, i particularment en est últim, es el gramatical, a treves del temps comprén una serie de problemes, doctrines i raonaments, molts dŽells ya fa temps fora de circulacio, acompanyats dŽuna terminologia, actualment de valor epistemologic, pero que encara nos encadena, per lo que no estará de mes un breu resum historic dels estudis gramaticals per a una millor comprensio dels problemes filologics i llingüistics moderns.

La Filologia, com analisis i interpretacio de texts es la mare de la gramatica. Parlar dŽhistoria de la Filologia, durant molt anys, es parlar dŽhistoria de la gramatica, perque ella comprenia totes les facetes dels estudis llingüistics. La gramatica tal com sŽestudia actualment en Europa i America naixquè cap al sigle III, ans de la nostra era, com verdadera Filologia o estudi dels texts i es una herencia de la cultura greco-llatina, en la necessitat dŽexplicar texts arcaics: Homer, en la Grecia dŽAlexandria, i el sanscrit, en els texts sagrats de lŽIndia.

Els glossadors i els escoliastes començaren a formular un cumul dŽobservacions i classificacions, i fundaren la gramatica occidental segons un quadro i una terminologia que substancialment estan vigents en nostres dies. Roma heretà esta tradicio i la llegà a lŽEdat Mija en que se desenrollà en un context cultural i llingüistic nou, es renovà en el Renaiximent, i prengue nous camins en lŽepoca moderna.

Ya Protagores va trobar els tres generos i els modos verbals Democrit descobri que la relacio entre el so i el significat no era necessaria ni imposta per la natuiralea, que el significat era arbitrari i incorporat a la paraula pel subjecte parlant. Aristotil afegia que les paraules i sons del llenguage eren simbols de les coses, creats per la voluntat dels parlants i, ademes del nom i del verp, reconeixia en el llenguage les particules, introdui ademes el concepte de "cas" per a significar els canvis flexionals; va classificar els noms en simples i composts; va propondre regles per a senyalar les diferencies entre els generos.

Els estoics, a partir de les ensenyances aristoteliques, analisaren les parts de lŽoracio i li donaren a lŽarticul un lloc separat de les particules, a les parts de lŽoracio afegiren lŽadverbi; delimitaren el nom de "cas" sols a la flexio nominal, en la qual distinguiren quatre casos: en el verp se fixaren en les classes, modos i temps.

Els gramatics aleixandrins feren progressar la gramàtica per mig del seus estudis sobre la llengua dŽHomer i dels escritors antics, i en la comparacio observaren detalls molt curiosos. DŽesta intensa activitat gramatical sorgiren dos escoles: la dels analogistes i la dels anomalistes (LŽescola dels analogistes fundada per Aristarc, sostenia que entre lŽidea i la paraula existia una llei rigorosa dŽanalogia i no admetia ninguna excepcio en les regles gramaticals. La dels anomalistes, que tenia per cap en Pergam a Crates de Males, negava lŽexistencia de regles propiament dites, no admetent-les mes que quan estaven consagrades per lŽus). Crates fon lŽautor de la primera gramatica grega sistematica. En ella arreplegà els principals fets llingüistics observats pels aleixandrins; ademes va compondre uns ensajos de reforma de lŽortografia grega. Coneixia tambe la llengua llatina per la seua estancia en Roma com embaixador, lo que li permetia comparar grec i llati.

La gramatica llatina naix quan els romans se dediquen a cultivar la cultura grega, cosa que fan en gran entusiasme. Dionisi Thrax, discipul dŽAristarc, en temps de Pompeu, escriu una gramatica escolar de la que pendran eixemple les gramatiques llatines posteriors, provant a traduir al llati els termens tecnics grecs, i inventant noms nous per a les formes peculiars del llati. Aixina, Juli Cesar, autor dŽun llibre "De Analogia", va crear el nom dŽablatiu. La discussio entre analogistes i anomalistes se va acabar en el sigle II, per una solucio salomonica: sŽadmet com a norma lŽanalogia, pero donant entrada a la anomalia per a les excepcions.

Els gramatics grecs Apoloni Discol i el seu discipul Herodia recopilaren els treballs dels seus predecessors, i les seues obres foren la base de la gramatica llatina escrita per Elio Donato en el sigle IV, i els 18 llibres de Gramatica completats per Priscia en lŽepoca de Justinià. La gramatica de Donato i els tractats de Priscia foren la maxima icasi unica autoritat gramatical en les escoles de lŽEdat mija i dŽelles deriven els tractats grecs i llatins de lŽepoca moderna.

Durant lŽ Edat mija continua la gramatica llatina en tot son vigor. Ara be, el llati migeval, sense ser una llengua morta, puix sŽescriu i es parla, e una segona llengua, que es depren en lŽescola, i està gramaticalment ben fixada, tenint per ideal lŽus dels grans escritors de lŽepoca classica: Virgili, Horaci en vers, Cicero i Cesar en prosa... Del seu us es trauen les regles que determinen el llenguage. Esta tradicio es perpetua a traves dels sigles, perque el llati no solament continua ensenyant-se en les escoles (en lŽUniversitat fins al sigle passat) sino que continua sent la llengua dels escritors eclesiastics, de la lliteratura i de les ciencies.

En quant a la llengua indigena ni se ensenya ni se la estudia.

Sera precis arrivar al Renaiximent per a que les llengues neollatines accedixquen a la dignitat de llengues nacionals lliteraries. La cuna de lŽestudi gramatical de les llengues romaniques fon lŽItalia del Renaiximent, a on la gramatica sŽemancipa de la servil imitacio de la gramatica llatina. Els mes famosos tratadistes italians dŽaquella epoca foren Francesco Fortunio, qui descobri en els grans lliterats italians del sigle XIV lŽexistencia dŽuna regularitàt gramatical; el cardenal Pere Bembo, Giorjo Bartoli, a qui se deuen precioses observacions sobre la familia italiana; Pere Giumbullari, qui fiu les primeres passes en materia dŽetimologia sobre Italia; mes avant Castelvetro.

En este moment apareixen les primeres gramatiques franceses precedides dŽobres didactiques per a lŽus dels extrangers, en particular per als anglo-normands, lŽidioma dels quals (frances) sŽalterarà de dia en dia. Ve enseguida una generacio de gramatics humnaistes i nacionalistes, que se dediquen a lŽapologia, a la defensa i lá ilustracio de la llengua francesa, apta per a rivalisar en totes les llengues antigues, com sŽesfrçarà en demostrar-ho Henri Hestienne en son "Traité de la conformité du lange françois avec le grec" (1565).

En Espanya tingué repercussions el moviment gramatical produit en lŽItalia del Renaiziment, i es Nebrija lŽautor de la primera Gramatica castellana publicada en lŽany 1492. Elio Antonio de Nebrija (1411-1522) es el seudonim de lŽhumaniste i gramatic espanyol Antonio Martinez de Cala i Jarava, qui va colaborar en Cisneros per a la publicacio de la Biblia Poliglota i va ensenyar en les Universitats de Salamanca i Alcala. Es castellà sŽhan publicat moltes gramatiques, entre elles la de la Real Academia Espanyola. Nomes mencionarém, entre les mes famoses, la dŽAndreu Bello (1781-1865), escritor i filolec veneçola. En catala tenen tambe importancia la Gramatica de Pompeu Fabra (1912), les de E, Valès i J. Marvà (A Martores i E. Valles) i la de Badia Margarit.

En arribar ad este punt, en que hem fet un breu recorregut per lŽhistoria de la gramatica, seria llogic fer el mateix recorregut per lŽhistoria dels diccionaris i dŽatres rames del saber relacionades en la Filologia. Pero eize estudi no se pot realisar ni en una ni en varies conferencies. Sense eixir-nos-en de la Filologia romanica nos deixaria admirats la constelacio dŽautors que han conseguit un nom en el camp de la Filologia i de la Llingüistica. Per aixo demane perdo per no mencionar aci a personages tan famosos en filologia i llingüistica romanica com Bourciez, Grugmann, Ernout, Hofmann, Maillet, Grangent, Juret, Vendryes, Vosler, Meyer Lubke, Riemann, i dotzenes dŽautors tambe importants... Per aixo, suposta vostra venia, pressionat per les inexorables coordenades del temps, nos ocuparém exclusivament, naturalment en sintesis, de la Filologia valenciana.

LA FILOLOGIA VALENCIANA

En valencià, des de temps antic i durant molts anys sŽescrigueren llibres que, si be no eren gramatiques, contenien algun aspecte gramatical o estaven destinats a lŽensenyança del llati per mig del valencia. Entre ells podem citar ya en el sigle XIV un breu LEXICON llati-valencià, de don Pere dŽArago, bisbe de Valencia. De 1371, el "Libre de concordances" de Joan March, escrit per orde de Pere II de Valencia, El Ceremonios. Els vocabularis de Joan de Resa, de Lorenzo Palmireno, de Gaspar Gil de Polol El "Liber Elegantiarum" (Venecia 1489 de Joan Esteve, diccionari valencià llati, sense dubte el primer vocabulari escrit en una llengua neollatina; el de Jeroni Amiguet, paregut a lŽanterior, titulat "Sinonima variationum"; el "Thesaurus puerilis" dŽOnofre Pou; les "Regles dŽesquivar vocables e mots grossers o pagesivols" de Bernat de Fenollar, (1490) els vocabularis juridics; lŽobra de Marti de Viciana "Libro de alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana i valenciana"; el de Carles Ros, "Diccionario Valenciano-Castellano"; els vocabularis del sigle XVIII, dŽAnselm Demper, i de Sanelo i de Tomas Font i Piris. Pero els diccionaris verdaders valencians comencen en lŽepoca de La Renaixenca Valenciana (sigle XIX com el de Just Pastor Fuster, Lluïs Lamarca, Josep Escrig i Martinez, corregit i aumentat baix la direccio de don Constanti Llombart; el de Joaquim Marti Gadea. En el sigle XX, els de Fullana i Mira, el vocabulari ortografic de Carles Salvador, el de Mossen Alcover, trilingüe. En nostres dies, el diccionari dels mestres del GAV, el de Miedes Bisbal i, finalment el de la Real Academia de Cultura Valenciana.

Entre gramatiques no podem deixar de nomenar les del sigle XIX, a saber, "Apuntes para una gramatica valenciana popular" (Valencia 1894) de J. Nebot i Perez, Archiver de Valencia, naixcut en Villarreal, i la "Gramatica de la Lengua Valenciana" (Valencia 1894) de J. Perez Nieto.

Ultimament, ya en el sigle XX, sŽhan publicat algunes gramatiques, la majoria influenciades per lŽInstitut dŽEstudis Catalans. Sense que falte alguna del mes autentic valencianisme, com la del pare Fullana Mira. Citarém breument als autors de gramatiques o estudis gramaticals mes importants, per orde cronologic: P. Fullana, Renart i Ferris, Carles Salvador, Salvador Guinot, Lluis Revest, Sanchis Guarner, Rafael Ferreres, Fuster, Ubieto, Lo Rat Penat, el Grup dŽAccio Valencianista, La Revista Valenciana de Filologia, del Institut Alforns el Magnanim, Adlert, Paraval, la Serie de Filologia de lŽAula dŽHumanitats de la Real Academia (en la que colabora un grup important dŽinvestigadors que tots els presents coneixen) i que han contribuit eficientment a demostrar les excelencies de la llengua valenciana i el seu dret a ser conreada en els ordens mes elevats de la culturra, en el que ells estan situats. Estos escritors i investigadors quan passe el temps lŽhistoria els incloura al costat dŽaquells autors valencians que son orgull de la filologia valenciana. Autors que en un principi tenien per objecte primordial lŽilustracio lliteraria i lŽajuda per a comprendre distintes produccions i estimular-ne atres paregudes, cenyint-se en sa activitat filologica a la Gramatica i la Poetica. Pero que mes avant se dedicaren a comparar nostra llengua en les restants i inclus estudiaren lŽhebreu, arap, grec i llati. Aixina, darrere del "Llibre de concordances" i del "Liber elegantiarum" venen atres autors que cultiven diverses llengües comparant-les en la valenciana, com Mayans i Ciscar o Marti de Viciana, o profundissant en llengües estranyes, com Francesc Perez Bayer en hebreu; Joan Bautiste Perez en arap; com Joan Luis Vives en grec; i el poeta i comentariste de classics Bonaventura Prats, i molts atres en llati.

Hem arribat al punt al que voliem arribar: dir algunes paraules apropiades ad este acte.

No puc deixar lŽus de la paraula sense agrair als presents la benevolencia en que han escoltat esta poc amena intervencio, i sense tornar a repetir el meu agraiment cap als rectors dŽesta prestigiosa casa que ha confiat en la meua modesta persona per a formar part de lŽequip dŽAcademics Numeraris, al que, des de hui, mŽhonre en perteneixer. Moltes gracies.

CONTESTACIO DE LŽACADEMIC DE NUMERO ILM. SR. D. JOAN COSTA CATALA S. J.

Ilustrissims Sr. Ceca, membres de la Junta de Govern, academics, senyores i senyors:

MŽha cabut en sort lŽagrados encarrec de contestar al Discurs de Recepcio del nou academic nominat i amic entranyable D. Josep MȘ Guinot i Galán, contestacio que considere par a mi un honor i un privilege. Un honor per lo que es i representa hui el Pare Guinot en el mon de la Cultura i de la Llengua Valenciana. Un privilege, perque, entre els molts que admirem, valorem i estimem al Pare Guinot, ha volgut ell mateix que siga yo lŽencarregat de donar compliment a este requisit academic.

Mentres escoltava el discurs i contemplava al mateix temps la figura dŽeste ancia venerable, vençut en el fisic pels anys, pero mai en el seu espirit indomable i sancer, reconec que he sentit una gran emocio, mescla de reconeiximent i dŽafecte. He cregut reconeixer lŽalcanç dŽesta tardana incorporacio que honra a la nostra Real Academia i premia dŽalguna manera, sempre insuficient, la llabor intelectual i la dedicacio fidel de tota una vida las autentics valors de la nostra cultura, especialment en el camp de la llengua. He sentit un afecte molt gran, perque comprenc que, per damunt dels merits indubtables que el fan acreedor a este nomenament del tot mereixcut, sura una adhesio del cor a sa persona, a un home que, ademes dŽadmirat, sempre sŽha fet de voler. Perque el Pare Guinot, mes alla dŽun estudios i un intelectual que ha treballat incansablement en el conreu de la Llengua Valenciana en moments molt dificils dŽambigüitats i de traicions, es un home bo i un bome de be.

Un motiu especial per a mi dŽalegria, que sobreïx entre uns atres motius, es tindre en la nostra Academia un nou representant de lŽapretada llista dŽinsignes castellonencs, que tant han treballat i destacat en la cultura valenciana, especialment en el camp de la llengua, la que nos es comu i nos dona una mateix identitat des del Senia al Segura.

No ha deixat mai de sorprendreŽm, i al mateix temps de confirmarme en les meuies conviccions, la constatacio dŽun sentiment llingüistic cohesionat en tota lŽarea geografica de lŽantic Regne de Valencia, cosa, com diu un atre destacat castellonenc, el Dr. Penyarroja, inaudita entre els dialectes hispanics, i mes encara, dins dels dialectes catalans.

Front als enganyosos arguments de lŽunitarisme llingüistic catala, que posa les clares diferencies de la llengua valenciana front a la catalana a un mateix nivell que les existents entre les variants dialectals dŽuna mateixa llengua, mŽhe trobat que persones com el Dr. Penyarroja i el Pare Guinot, els dos grans experts en llingüistica i els dos castellonecs, previament a coneixer-los yo directa o indirectament, coincidien del tot en les mateixes apreciacions, en els mateixos sentiments i en les mateixes raons que havien anant sorgint en mi, naixcut i criat en la Safor, quan vaig escomençar a interessar-me pel problema llingüistic valencià. Sense haver-nos tractat, ni tan sols conegut previament, cariem per igual de cap consciencia de catalanitat llingüistica, i aixo que el Pare Guinot havia estudiat Romaniques en Barcelona i yo havia vixcut dotze anys de ma primera joventut, del dels desset, en terres catalanes i tret la meua Llicenciatura de Filosofia en la matexa universitat de Barcelona. A pesar de les nostres variants comarcals, nos reconeixiem immediatament com a valenciaparlants, i mes avant la Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana del Pare Guinot donava metodologica i sistematicament les mateixes respostes a les qüestions que yo mŽhavia plantejat a lo llarc dŽeixos anys dŽestudi i reflexio, al marge totalment del moviment valencianiste que havia sorgit en el Cap i Casal i sŽha estés per tot el Regne a la vista de lŽincreible proces de catalanisacio al que estaven i estan sometent lŽhistorica Llengua Valenciana.

Esta experiencia i unes atres paregudes mŽhan confirmat en que hi ha sense dubte una unitat, pero de llengua valenciana, es dir, de la llengua que parlem els valencians, cosa que no em va ocorrer mai durant els anys vixcuts en Catalunya, en que vaig llegir molta lliteratura catalana i vaig deprendre a parlar catala, pero sempre i espontaneament com una atra llengua, per a mi entenedora, si be dierent. Ni per un moment em va passar pel cap que foren les dos una mateixa llengua, afirmacio que, com despres he vist i constatat, es mes fruit dŽuna ideologia afegida i dŽuns interessos politico-economics, hui ya evidents a tots, que de la simple observacio i analisis cientific de la realitat llingüistica. No es un sentiment de rivalitat ni de postergacio el que nos fa discrepar, des dŽesta Real Academia, de la llinia oficial imposta i mantinguda a partir del primer govern socialista en la llengua de la nostra Comunitat, ni la que nos enfronta a la que està seguint fins al moment la nova Academia Valenciana de la Llengua, resultat dŽun fals consens politic que no correspon a la consciencia i sentiment llingüistic de lŽimmensa majoria dels valencians. Es un rigoros plantejament cientific i academic que mira tant a la realitat intrinseca de la mateixa Llengua Valenciana com al context historic i sociologic en que esta sŽha anat desenrollant des de molt abans de Jaume I als nostres dies.

Els criteris llingüistics del Pare Guinot, en la mateixa llinia que els de lŽilustre filolec franciscà Pare Lluis Fullana, natural de Benimarfull, a lŽatra banda del Regne, que ocupà des de 1929 fins a la seua mort en 1948 una cadira de la Real Academia de la Lengua en representacio de la, llavors si, reconeguda Llengua Valenciana, han tingut el seu pes i la seua influencia en el si de la RACV. Per aixo esta li va concedir, fa ya temps, el titul dŽAcademic dŽHonor i ara, considerant que no era suficient als seus merits, lŽacull gustosament entre els seus Academics de Numero.

El Pare Guinot es Llicenciat en Romaniques per lŽuniversitat de Barcelona, Doctor en teologia, maxima calificacio, per la Universitat Pontificia de Valencia, i encara va voler afegir als seus tituls el modest de Professor dŽEGB per lŽEscola Normal de Valencia.

Canonge Magistral, hui emerit, de la Catedral de Sogorp, va eixercir duant anys de professor en el Seminari Conciliar de Sogorp i professor en Cursos de pedagogia del llati per a professors en lŽUniversitat Pontificia de Salamanca. Un home clarament dŽIglesia.

Son prestigi de profesor i estudios li valgue ser nomenat en 1954 "Caballero Cruz de la Orden de Alfonso X el Sabio" i rebre el Premi en el certanen internacional de Buenos Aires sobre traduccions del teatre llati, per ses huit obres premiades. Entre uns atres molts, cap destacar que es Premi Nacional de Lliteratura Valenciana, Premi Fullana en els Jocs Florals de lo Rat Penat de 1993, dos voltes premi Jaume Roig en 1989 i 1992, Academic dšHonor, com hem dit, de la RACV i Prohom de Lo Rat Penat.

Ha presidit la Revista de Filologia Valenciana, inspirador i soport de lŽinstitucio castellonenca Cardona i Vive, una representacio de la qual hui lŽacompanya. Numerosos llibres, articuls i conferencies avalen la seua trayectoria intelectual, entre els que cap destacar com a referencia mes proxima a esta Academia la Fonetica de la Llengua Valenciana (Valencia 2000), Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Lo Rat Penat), Morfologia historica de la Llengua Valenciana (RACV) i La Llengua Valencaina hui (RACV).

En consideracio a la modestia auténtica del nostre nou Academic i a la seua edat, mŽhe propost de bestreta no fer llarc el discurs per a que no es fatigue mes de lo que es estrictament necessari. Pare Guinot, en nom de tots els membres dŽesta Real Academia, dels molts amics que hui lŽacompanyen i de tots els presents, gracies per la seua valuosa contribucio a la cultura valenciana i benvingut entre nosatres.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari