Crisis, Estat de les Autonomies, Patrimonis

Per Rogle Constanti Llombart

Acabem l’any i es moment de fer balanç; pero no, no els anem a avorrir en sifres, ni en relatar-los la situacio financera de les administracions, ni tampoc de les necessitats que, dia a dia, s’observa tenen cada vegada mes families per a acabar el mes i viure d’una manera digna.

Si volem, en canvi, recordar que en tot este ball de sifres hi ha una societat solidaria que, de tant en tant i a traves de diferents organisacions, nos fa parar l’atencio en eixos necessitats que ara ya son veïns nostres, gents i families que aparentment pareixia que mai anaven a tindre cap necessitat economica i ara els ve just arribar a la fi del mes… o no arribar.

I, entre eixe ball de sifres, comencen a fer-se sentir veus i inclus crides que, realisades des de les mes altes instancies financeres, estan solicitant austeritat en la vida institucional, en les despeses publiques, alhora que la justa, equilibrada i equitativa distribucio de la riquea. I es que pareix que el Estat del Benestar pot estar en perill, que el regim de la Seguritat Social o el de les pensions podrien entrar en quebra i que l’endeutament es tal que una recuperacio economica s’albira –si es posen els correctors adequats- per a un futur que no està proxim. Davant de tot aço algunes atres veus, cada vegada mes, van conformant un cor que comença a qüestionar el Estat de les Autonomies. No sabem si nomes es gent involucionista que vol trobar arguments en les circumstancies per a lo que ha segut sempre una permanent reivindicacio, o si realment es tracta de gent practica i entesa en economia… o inclus un tant visionaria i que considera que efectivament aço, est Estat, tal i com està montat resulta dificil de sostindre.

Des de la nostra optica considerem que, efectivament, en un Estat en el que els ciutadans hem de soportar fins a quatre o cinc administracions superpostes, es necessari posar racionalitat. No som dels qui estem per la desaparicio de l’Estat de les Autonomies, mes be estem per una revisio de l’estructura d’est Estat nostre que ha complit una fase, mes de trenta anys, i que ara reclama una atra forma organisativa. Perque, des del punt de vista economic, igual que es poden qüestionar les autonomies, tambe pot qüestionar-se l’Estat central. ¿Acas no es podria caminar cap a una organisacio federal?, ¿no podria aixina evitar-se la duplicitat de funcions?, ¿no podrien suprimir-se determinats ministeris, els d’aquelles materies en les quals les autonomies tenen plenes competencies…?; pero sobre tot ¿no hauriem de demanar com a ciutadans mes eficiencia, austeritat i racionalitat a qualsevol de les nostres administracions? Este debat que acaba d’obrir-se no dubtem sera bandera d’algunes formacions politiques en un breu futur.

Canviant completament de terç, i ya que nos motiven especialment els temes culturals, no voliem deixar passar l’ocasio de felicitar als cinc nous patrimonis immaterials declarats per la Unesco el passat 16 de novembre: els Castells, el Cant de la Sibila, el Flamenc, la Cetreria i la Dieta mediterranea. Nos alegrem especialment de que el “Ball dels valencians” tinga esta consideracio, puix confiem en que esta siga una porta oberta per a que la Moixaranga d’Algemesi, que conta en una tradicio de segles, en una futura edicio tinga el reconeiximent que li pertoca; ya que si els fills, els Castells, de tan curta (encara que intensa) tradicio, han tingut esta distincio, en major motiu hauria de tindre-la la mare. Igualment nos congratula que el Cant de la Sibila, de llarga tradicio tambe en Valencia ciutat i ben viu en Gandia, haja segut reconegut; a l’hora que nos dona pena que la societat valenciana vixca al marge de lo que ella creà i concebi en un determinat moment de l’Historia i deixe que es perga en l’anonimat. Bo, esperem que tambe, i pronte, el Corpus Valencià siga patrimoni immaterial de l’Humanitat, al igual que la Santantonada d’El Forcall, el Sexeni de Morella o els Moros i Cristians per posar alguns eixemples. ¿Tindrem els valencians capacitat per a preparar adequadament les corresponents candidatures o seguirem mirant-nos el melic i pensant que som el centre de l’Univers? Si es fan avant ya saben que poden contar en el nostre recolzament.

¡Ah, i a tots, Bon Nadal!

* Editorial de la revista Rogle, nº 51 del mes de decembre de 2010.