L’esperat Diccionari General de la Llengua Valenciana

Per Rogle Constanti Llombart

Ha tardat, pero ha arribat. Despres de deu anys la Real Academia de Cultura Valenciana ha tret finalment el tan anunciat Diccionari General de la Llengua Valenciana.

¿Es molt o es poc de temps? Puix, segons se mire.

Si estiguerem parlant de la Antiacademia, la AVL, que conta en uns mijos i un presupost exorbitants, pareixeria molt. De fet, no s’enten que encara no hagen tret un diccionari equivalent per a la jerga que ells promouen; en lo facil que ho tenen: nomes han de copiar el diccionari del Institut d’Estudis Catalans i fer les chicotetes modificacions de costum per a continuar mantenint enganyada a la gent.

Recordem en canvi que la RACV veu continuament retallades les subvencions i conta en els recursos minims, de manera que, a banda de la beca en que s’ha dotat al director de l’obra, nomes el treball absolutament desinteressat dels colaboradors, ocupant en la labor el seu temps lliure, ha pogut fer possible dur a terme la mampresa.

Deixant als experts la critica detallada de l’obra en els aspectes mes tecnics, per lo que fa al punt de vista dels usuaris es una ferramenta magnifica per a coneixer i utilisar la llengua valenciana. Es tracta tant d’un diccionari general com d’un diccionari normatiu, aço es, arreplega vocables de tots els ambits, incloent localismes, vulgarismes i arcaismes, pero deixant-ho clar en cada moment i remetent a la paraula mes correcta o general.

Aço fa del diccionari un llibre de consulta versatil, util inclus per a acostar-se a la lliteratura classica valenciana.

Pero esta, que es la seua gran virtut, es tambe la seua major debilitat. Tenint en conte la facilitat que han demostrat els enemics de la llengua valenciana per a tergiversar-ho tot, podem imaginar ya lo que faran: buscaran en el diccionari paraules extintes i diran: ¡Vegeu com si que son valencianes, que fins els blaveros les reconeixen! ¡Tant de soroll que armen i resulta que acaben admetent lo que utilisem nosatres! (“el que utilitzem nosaltres”, mes be.)

La deformacio induida en l’escola al conjunt dels valencians, unida a la falta de formacio de molts valencianistes, els deixa indefensos davant d’esta falacia. Perque no tot lo mon se para a mirar les abreviatures que apareixen darrere de cada paraula, i aixina no voran la clara indicacio var. ant. que seguix ad algunes entrades, i que vol dir que aixo es una variant antiga, es dir, un arcaisme, i que no te trellat utilisar-lo en l’actualitat.

(Potser podia haver-se destacat mes la condicio d’antiga d’una paraula (¿posant-la en cursiva, per eixemple?) per a evitar confusions interessades. Aço no haguera segut massa ortodox, pero tampoc ho es la situacio en la que vivim.)

¿S’imaginen la següent situacio?: un chiquet de Burgos tornant a casa i dient-los a sos pares: “Maguer que no curé de estudiar, aquesta vegada he podido defensarme en el examen” ¡Els pares pensarien que el chiquet s’havia posat malalt! I el chiquet dient-los que son uns ignorants i que esta es la forma culta de parlar el castella.

I es cert que totes les paraules que emplea el chiquet son castellanes (Maguer que: aunque; curar: preocupar, cuidar; aquesta: esta; vegada: vez; defensar: defender.) pero tambe ho es que son arcaismes que ningu que no siga un insofrible pedant utilisaria en l’actualitat.

Puix esta situacio grotesca es la que s’està produint de forma quotidiana en les cases valencianes des de fa trenta anys: chiquets que tornen de l’escola parlant un argot demencial, similar al que se sent en RTVV i al que s’utilisa en els mijos oficials, i corregint a uns pares que no tenen mes delit que el parlar en naturalitat la llengua que deprengueren de sos pares.

De modo que, efectivament, el diccionari arreplega a monto d’arcaismes, pero, ¡conte!, aço no vol dir que siga correcte utilisar-los en l’actualitat, ni en ambits formals, ni en informals.

Per lo demes, despres d’utilisar l’argument de l’arcaisme per a justificar l’us de determinat lexic, els catalibans no se tallaran a l’hora d’impondre un fum de barbarismes, paraules totalment alienes a la llengua valenciana de qualsevol epoca, com els famosos amb, aleshores, esport, tardor, etc. I poc els importarà que estes no apareguen en el diccionari de la RACV, perque –diran– eixa obra no mereix cap de credit al no eixir dels “ambits cientifics”. D’igual modo, no els supondra cap incomoditat la completa absencia d’arguments per a obligar a “recuperar” nomes els arcaismes valencians que, “casualment”, coincidixen en el catala viu.

La contradiccio d’utilisar un argument o el contrari segons convinga no els supon cap problema, puix la seua senya d’identitat es l’absencia absoluta d’escrupuls intelectuals.

Per lo que fa als valenciaparlants sense complex d’inferioritat, continuaran –aixo esperem en totes les nostres forces– parlant el valencià tal qual el deprengueren de sos pares, conreant la autentica llengua valenciana a l’espera del dia en que el trellat torne a la societat valenciana.

* Editorial de la revista Rogle nº 53 de febrer de 2011.