Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Sintaxis. Capitul XXXIII)

Per Josep Maria Guinot i Galan

CAPITUL XXXIII
                              
                                   EL VERP.

                         ELS MODOS PERSONALS: LŽINDICATIU.

     244.      Generalitats. Comencem per donar unes nocions comunes a totes les formes personals.

     1) Temps imperfectes i temps perfectes. El sistema verbal actualment no posseix mes que les següents formes imperfectes i perfectes:

     Temps imperfectes, o que expressen lŽaccio com no acabada:

     Indicatiu: present (yo dic), preterit imperfecte (yo cantava), preterit simple (diguí), perifrastic (vaig dir), i futur simple (dire).

     Condicional o potencial simple: (yo estudiaria).

     Subjuntiu: present (yo diga); preterit imperfecte (yo diguera).

     Temps perfectes, o que expressen lŽaccio terminada:

     Indicatiu: Preterit indefinit (he dit) preterit plusquamperfecte (havia dit). Preterit anterior (hagui dit), futur compost (hauré dit).

     Subjuntiu: perfecte (haja dit), plusquamperfecte (haguera dit).

     Condicional compost: (hauria dit).

     2) Temps absoluts i temps relatius. Els temps absoluts expressen el temps, sense fer referencia ad atres epoques o temps; els relatius, expressen el temps en referencia ad atres temps o epoques, que solen expressar-se per mig dŽadverbis que precisen el moment. El resultat es aclarir lŽanterioritat, la coexistencia o la posterioritat de lŽaccio del verp en relacio ab una atra. Aixina, per eixemple, el preterit imperfecte dŽindicatiu denota temps simultaneu del passat; el futur perfecte, anterioritat a un temps futur, etc... En valencia son absoluts el present, el preterit perfecte, el preterit indefinit i el futur imperfecte; i els atres temps son relatius. Els temps absoluts, tambe poden usar-se com relatius, pero no tots els relatius com absoluts.

     245.     Els temps del modo indicatiu.

               El present. En general el present dŽindicatiu indica la coincidencia de lŽaccio del verp en el temps en que es enunciada: estic menjant; passegem; dormim. A esta significacio fonamental poden afegir-se les següents:

     a) DŽaccio momentania, en verps perfectius: comença la classe.

     b) Present actual, indicant el moment en que es verifica lŽaccio dŽun verp imperfectiu: llegim els classics.

     c) Present habitual, expressant lŽaccio que se sol repetir, encara que en aquell moment no sŽestiga verificant: estudien Matematiques en lŽUniversitat. No es precis que la coincidencia es verifique en tot moment sens interrupcio.

     d) Present historic. Es el que sŽusa en conte dŽun passat o futur, per a donar mes vivea a la narracio. Eixemples: el tio ix al carrer i charra que te charra; vas a lŽhorta, regues les carabaceres i teŽn tornes.

     e) Present general es el que sŽutilisa en les afirmacions generals, proverbis i expressio dŽenunciats cientifics, filosofics, etc...: el tot es major que cadascuna de les seues parts; el foc crema; qui mal va, mal acaba. Es el que sŽusa per a significar efectes permanents: quan plou cau aigua.

     f) Atres equivalencies. Com a present historic, pot equivaldre a un preterit imperfecte o perfecte, o a un futur dŽindicatiu. Igualment, a un imperatiu: ara vas i el portes sens excusa (present per futur).

     Pot usar-se tambe per un present de Subjuntiu, per a donar-li força a lŽexpressio: te dic que aixo tu no ho fas, (no ho faces), o per un imperfecte de subjuntiu acompanyant a un futur: li ho dire, i si no vol creure... (si no vullguera creure).

     Finalment, pot usar-se com temps relatiu, indicant la coexistencia de lŽaccio ab una atra de present: vaig i li dic; quan ix el sol sŽalegren els pardalets.

     246.     El preterit imperfecte. Es el passat dŽaccio no terminada i, com a temps relatiu, expressa la concidencia de temps dŽuna accio en una atra en el passat. Esta es la significacio fonamental: la seua duracio en el passat. Les atres significacions son les següents:

     a) La simultaneitat de les dos accions en el passat pot coexistir en el moment determinat, en una part de la duracio dŽuna de les accions, o en la totalitat. Com temps relatiu que es, es referix a un atre imperfecte o al preterit indefinit. En este ultim cas, la coexistencia es solament en el moment en que es verifica lŽaccio significada per este. Eixemples: escoltaven mentres la banda tocava; quan arribarem tu estaves alli.

     b) Es pot usar, com el present historic, per a significar un estat permanent ya existent en temps anterior: anaren a França; a un costat estava el mar, a lŽatre, sŽalçaven els Pirineus; la via corria pel mig.

     c) A vegades la coincidencia va referida a un adverbi u oracio adverbial: ahir prenia eixa determinacio; quan va resoldre anar, sentia alegria i satisfaccio.

     d) En sa funcio propia de temps relatiu, va a vegades en companyia dŽun verp en plusquamperfecte, fent lŽofici propi del preterit perfecte: ya havien tancat lŽescola quan ell apareixia per alli (quan aparegue).

     e) Imperfecte de cortesia, per a atenuar la fortor del present: volia que em deixares mil pessetes     

     f) Imperfecte de conat, en verps que indiquen esforç en lŽeixecucio de lŽaccio del verp: obria la porta (intentava obrir la porta).

     g) Imperfecte en oracions condicionals; sobre tot quan les dos oracions coexistixen: si volia anava; si la principal es posterior la condicional preferix el subjuntiu; si vullguera aniria (millor que, si volia aniria)

     247.    El preterit perfecte. El valencia te dos formes: la simple (treballí) i la composta (vaig treballar), en el mateix us sintactic. La preferencia per unes o per atres formes depen de la costum de cada poble. Literariament son les dos formes llegitimes i conve alternar-les per a donar mes varietat a lŽestil.

     a) El preterit perfecte, simple o compost, com a temps absolut, expressa la coincidencia del predicat ab el subjecte en un temps indefinit anterior al moment de sa enunciacio, sens indicar si lŽaccio està o no acabada, sense relacionar-la en cap atra expressio temporal: Cain matà a son germa Abel; es van saludar en Madrit.

     b) Com temps relatiu expressa lŽaccio, unes vegades, com incipient, i atres, com acabada, segons lŽíndole del verp: vaig recebir la teua carta; va vore a lŽenemic i seŽn va anar de seguida contra ell. Pero sempre lŽaccio expressada pel perfecte es anterior a la de lŽatre verp, siga aquell dŽaspecte imperfectiu o perfectiu: quan vaig arribar, vaig descansar (es primer arribar); va esperar a lŽamic fins que es va fer de nit (el fer-se de nit va ser despres).

     c) A mes del valor perfectiu, el perfecte pot tindre un valor puntual equivalent a lŽaorist grec, en el que no es té en conte mes que lŽenunciacio de lŽaccio en el passat, sense determinar el temps. Este perfecte té la seua aplicacio en adagis i proverbis: tantes vegades va anar el canter a la font, que per fi es va trencar.

     248.     El preterit indefinit. Este temps es el present de lŽaccio acabada, i lŽusem per a expressar un fet que sŽacaba de verificar en el moment en que es parla, o el resultat o conseqüencies del qual subsistixen. Eixemples: he dit que no vullc; Valencia ha produit molts artistes.

     Tambe sŽusa este perfecte quan lŽepoca o temps, als que es referix el fet passat, encara transcorre, o no sŽha acabat del tot: enguany hem tingut una bona collita; hui he tingut moltes visites.

     Encara que este temps normalment es absolut, es pot construir com relatiu, medint el seu temps des dŽun punt de vista dŽuna atra determinacio temporal, siga un adverbi, o una atra oracio. Eixemple: tots el mesos, el dia primer, sŽhan cobrat sempre les pensions.

     249.     El preterit anterior. Este temps es el preterit dŽaccio acabada immediatament precedent a una atra accio tambe passada; se distinguix del plusquamperfecte en que este indica tambe anterioritat al passat, pero no immediata: van esperar a que hagueren descarregat la llenya.

     Este temps (hagui cantat) es poc usat en valencia, i molt menys en la forma composta (vaig haver cantat), ya que nomes sŽusa en oracions temporals i precedit de locucions temporals de sentit preterit: despres que hague colocat el chiquet en la cadira; aixi que estigueren descansats, devien tornar a treballar.

     250.     El plusquamperfecte es el temps que presenta uan accio passada anterior ad una atra tambe passada: es el preterit imperfecte dŽaccio acabada, i està en relacio ab ell de la mateixa manera que lŽindefinit ab el present. Com hem notat en el paragraf anterior, esta accio primera no exigix que siga immediata a la segona: quan venia, les garrofes ya les havia cobrades fea temps. Expressa per tant este temps la coincidencia dŽun predicat ab el seu subjecte, anterior a la coincidencia dŽun atre predicat ab el seu, pero tot en el passat.

     LŽanterioritat del preterit plusquamperfecte pot passar de mediata a immediata, si es posa un adverbi de temps adequat, com "quan", "tan pronte com", etc... Eixemple: apenes havia entrat en casa, quan va entrar lŽamic corrents.

     251.     El futur simple. El futur es el temps que denota fonamentalment un aconteiximent que encara té que vindre o al que es considera possible: el mestre vidra a les nou; żquina hora sera?

     El futur gramatical de les llengües romaniques te son orige en una perifrasis formada pel verp haver i lŽinfinitiu: amar he, passa a amar-e. Al principi tenia una significacio dŽintencio o dŽobligacio, que despres sŽha perdut. Actualment el futur simple ha perdut gran part de son sentit modal i pert terreny en competencia ad atres formes, com les perifrastiques "haig dŽamar" i "tinc que amar".

     El futur es un temps absolut i expressa accions que es realisaran en un temps posterior a lŽactual, pero independentment de qualsevol atra accio. A vegades lŽaspecte futur lŽaccentua un adverbi: dema anirem.

     Usos i concurrencies del futur simple:

     a) El futur, com hem dit, pot presentar-se en forma independent, pero lo mes freqüent es que vaja relacionat en una atra forma verbal, i pot dependir dŽun verp determinant, generalment dŽun verp dels anomenats "dŽenteniment", de dubte o interrogatiu: crec que sabre anar; no se si anire.

     b) SŽutilisa el futur simple, en lloc del present dŽindicatiu, en expressions dubitatives o per a expressar probabilitat: estarem a uns huit quilometros. A vegades reforça lŽaspecte un adverbi o locucio equivalent: tal volta sera el dia senyalat; ell vindra, ya ho voras.

     c) SŽutilisa tambe com futur de sorpresa o interrogacio i en exclamacions: żEstare veent visions?; ĄA on vindrem a parar!

     d) Pot reemplaçar a un subjuntiu o a un potencial: supose que estare be del tot (potencial) ; quan voldreu (quan vullgau), parlarém.

     e) En valor relatiu, expressant una accio futura relacionada en una atra tambe futura: si dema fas aixo teŽn recordaras.

     f) En valor imperatiu, en segona persona, que es la mes apta per a recebir el manament o lŽorde: vindras a buscar-me a les nou. En esta accepcio sŽusa en manaments absoluts: no mataras, no diras mentires. Este futur es propi de lŽestil narratiu: vindras despres de dinar; anirem junts i farem moltes coses.

     g) En oracions subordinades temporals: quan vindras te pagare.

     h) En oracions de relatiu: el que retrocedirà sera fusilat.

     Hui en dia hi ha molta tendencia a reemplaçar algunes oracions de futur per atres de subjuntiu equivalents, subordinades; aixina, no es diu "el que vindra lŽultim, tancarà la porta", sino "el que vinga ultim...".

     252.     El futur compost es el temps que indica una accio a realisar en el pervindre, pero anteriorment ad una atra: quan ell vindra nosatros ya haurem sopat (sopar sera anterior a la venguda). Eixe es el seu significat fonamental. No es important que lŽaccio anterior haja durat poc o molt, sempre que sa terminacio sŽhaja efectuat ans de lŽatra, expressada per un futur simple o una expressio equivalent: quan hauré estat una semana peixcant, mŽavorrire.

     El futur compost es futur dŽaccio acabada, i com a temps relatiu que es, expressa la coincidencia del predicat en el subjecte, en temps posterior al moment en que es parla, pero anterior a la coincidencia de lŽatre predicat ab son subjecte.

     Tambe denota una accio que, segons conjectura o provabilitat, deura haver-se verificat ya en temps anteriors a un atre passat: Andreu haura arribat a Cordova; lŽexposicio de Valencia es el millor aconteiximent que sŽhaura celebrat mai en dita capital.

     La vacilacio temporal del futur compost, com es veu pels eixemples anteriors, es molt gran. En uns casos fa referencia al futur: quan vingues -o vindras- tot sŽhaura perdut; en atres casos aludix al passat clarament: haura segut gracios vore allo. En estos casos el futur compost lo que realment expressa es lŽhipotesis junt a una idea molt precisa dŽanterioritat a un futur. Es tracta, per tant, dŽun temps relatiu. Es freqüent que acompanye al futur compost o be un adverbi que referma el sentit hipotetic: segurament haureu simpatisat els dos; o algun verp que continga la mateixa idea: supose que haureu almorsat ans de vindre.

     Paregut a este futur hipotetic es el de provabilitat, o dubte, significant accions supostes en el passat, en relacio a un futur simple: a les hores dŽara ya hauran arribat (equivalent a deuen dŽhaver arribat).

     Oracions subordinades temporals dŽanterioritat, o de relatiu en matiç temporal dŽanterioritat, poden resoldreŽs per mig dŽeste futur compost, en conte de fer-ho per subjuntiu: quan haurem arribat tots, escomençarém; el que haura contestat mal, no sera prou per a que li posen una mala nota de conducta.

     Hi ha moltes equivalencies entre futur simple i compost i entre oracions de futur i subjuntiu. El problema es dŽestilistica.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari