Ells li diuen aixina

Per Joan Benet Rodriguez i Manzanares

Per qüestions lliteraries, puix ani a arreplegar un premi, estigui un dissabte i un dumenge sancer en Bilbao, compartint taula i mantell en persones de diversos llocs d´Espanya, i per casualitats de la vida, en el sopar del dissabte em toca estar flanquejat per un chic de Madrit i una dona de Bilbao.

Parlarem de lliteratura, de premis, de maneres d´escriure i cóm no, de lo que cadascu havia escrit, de qué generos cultivavem i en acabant, aplegarem al tema de quina llengua utilisavem per a escriure. La dona de Bilbao digue que escrivia en castellà o euskera indistintament, el chic digue que escrivia en castellà, encara que rient digue que en Madrit es parlava el ´Cheli´ que es una especie de subllengua o argot que s´utilisa en Madrit. I yo, evidentment, digui que escrivia indistintament en valencià o en castellà.

En dir aixo els dos se me tiraren damunt, verbalment parlant, dient que si el valencià era un dialecte del català, que si el valencià no existia, que si el valencià... ¿Qué era el valencià? En eixe moment encara que exteriorment intenti no expressar lo que sentia interiorment, imagine que la cara parlaria mes que la meua boca i diria lo que estava sentint interiorment encara que no ho diguera expressament. Encara aixina comenci a argumentar-los que si el valencià havia segut... que si el valencià era... que si el valencià per aci i per alla... ficant a la llengua valenciana a on li tocava estar, i dient d´ella totes les veritats que el catalanisme sempre amaga en una habilitat increible. Quan veren que el meu cabreig anava en aument, es callaren els dos i em deixaren parlar i desfogar-me, pero sense cap intencio d´entendre lo que els estava exponent i dient. Ara pense que igual ni estaven escoltant-me.

En acabar la meua exaltada i extensa exposicio, el chic digue, “Ells li diuen aixina”, es referia al català, la dona assenti en el cap donant-li la rao i la conversacio s´acaba de sobte.

La tasca catalanisadora que durant decades ha fet i seguix fent les generalitats de Catalunya i Valencia, ajudades dels partits politics majoritaris i alguna que atra associacio cultural comprada en generosos diners i llocs rellevants per als seus directius en els camps de la politica o la cultura, s´ha clavat ya no a soles entre les persones de Valencia o Catalunya, sino de gran part d´Espanya i imagine que del mon sancer, puix gent d´Euskadi i Madrit, als quals no els ha d´importar gens la lluita per la llengua en les nostres terres, tenen segons ells pensen, molt clar que l´unica llengua es el català.

Quan tingam representacio politica a tots els nivells en un partit valencianiste, com Coalicio Valenciana, i mes encara, si apleguem a tindre representacio politica en el Govern Central de Madrit, al valencianisme li queda molt de cami per a fer, i desfer totes les mamarrachades, mentires i falacies que ha escampat el catalanisme, no va a ser un cami de roses ni un cami que es descamine en quatre dies.

Pero mentres quedem persones com tu i com yo, haurem perdut una batalla, pero no la guerra que encara està per guanyar.