Aixina o aixana

Per Julio Filippi Domínguez

Quan recorde estes paraules que ara escric “aixina, aixana, rellonge, parotet, maroteta” me ve al pensament i també en certa nostàlgia el recort de ma yaya materna Rosa Bel París.

M´agüela -“pero la bona agüeleta…” (Bib. Nicolau Primitiu. Ms. Escorihuela, J. B: Poesíes valencianes 1794), ”els meus agüelos eren inmensament rics” (Carles Salvador: Un negosi com un atre, 1921. p 8)- era d´eixes dones valentes que van patir la Guerra Civil en el bando dels vençuts, el seu home treballava de guardamoll en la llonja de Benicarló i a l´acabar la guerra va perdre el treball al port per la seua condició de roig, poc després va morir d´un infart i ma yaya es va quedar viuda i en quatre fills que alimentar.

A pesar de tot açó, la meua yaya sempre estava de bon humor, Rosita vivía en casa de ma mare, en el carrer César Cataldo i la veritat era molt graciosa. Com natros som sis germans i la pobra dona ya deguera estar un poc farteta de criar fills i nets, quan li preguntava algun germà – u d´arrere l´atre- “agüelita quina hora és” ella responía “el rellonge tinc al ses”, quan més tart un atre li dia “agüelita tinc set” ella contestava “pos pixa i beu al gallet” i quan un atre li demanava ajuda “yaya això com se fà” Rosita dia “ché mira que sou burros, això es fa aixina o aixana”.

Quina casualitat que totes estes veus (rellonge, aixina, agüela), vives i actuals en l´idioma valencià modern, estiguen sent substituïdes per arcaismes caiguts en desús fa sigles o simplement per catalanismes ¿veritat?

Aixina i aixana son els dos adverbis valencians prohibits per la Generalitat Valenciana per al seu us escrit -de moment encara que nos poden prohibir el parlar-. A alguns, això sí, els han fet creure que parlen malament que lo “culte”, que no cult, es parlar atra llengua, es a dir la catalana. En el seu lloc els chiquets valencians han de dependre l´arcaisme i català viu així. Va ser Pompeu Fabra i l´Institut d´Estudis Catalans els que prohibiren la veu i eixa realitat morfolèxica des de 1915 en el diccionari de Fabra. Joan Coromines en canvi ho explicava d´esta manera en el seu DECLLC 7. P 914 “Ja és ben sabut que aixina és la forma predominant en tot el P. Val. (“sempre s´ha dit asína” Alzira p.ex) de Sud a Nord: Morella. Rossell etc 1934, “que li va o que li ve que siga aixina o aixana” (Vicent A: El Trull, 1929.p.38), “che, no sigues aixina Marianet” (Meliá, F.: Al pas del Nasareno, 1928, p. 5) DHIVAM Ricart García Moya.

I ahí radique u dels problemes de la qüestió, perque yo encara no puc entendre com el pancatalanisme reclame que n´hi ha que recuperar “la nostra llengua”, l´identitat perduda i als valencians se´ls obligue a escriure d´una forma diferent a la seua identitat; puix quan parlem en valencià en naturalitat, diem servici no servei, encara no malgrat, tindre no tenir, esta no aquesta, deport no esport. Si m´ho fan escriure i dir com ells volen, yo no veig que d´esta forma recupere identitat, si no en tot cas tot lo contrari, estic renegant de la llengua dels meus antepassats, de la llengua materna, estic perdent tota la meua identitat i la meua llengua està sent diluïda i suplantada per “una altra”.

Des dels instituts ensenyen als jovens valencians que el valencià és una variant dialectal de la llengua catalana ¡pero és que ni la mateixa variant es respectada!

I l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (com diría la meua yaya quan estava més que farta) ¿Qué collons fà? Si tot està igual que abans de la seua creació, la AVL no ha demostrat la seua independència si no una total sumissió a l´Institut d´Estudis Catalans.

Pero tranquils ¡no tot està perdut! Les falles estan ahí i els sanc d´orchata, miges tintes, non sabo, sense-espenta, fent la mona i mig ouets cantaran l´himne regional en la mà al cor entre mascletaes i olor a botifarra i cansalà. I mentres l´himne sona a l´hora de la cremà, s´anirà diluïnt un poc més l´orgull de ser “poble valencià”.

Font: http://unaveuenblau-benicarlo.blogspot.com/

cites

L´individualitat de la llengua valenciana dins de la familia de les llengües occitanes, cap que tinga una mija cultura, la pot posar en dupte.
Manuel de Montoliu