Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Sintaxis. Capitul XXXV)

Per Josep Maria Guinot i Galan

CAPITUL XXXV

EL VERP.

Els temps del modo subjuntiu i imperatiu:

256. En el valencia actual subsistixen normalment quatre formes de subjuntiu, a saber, dos simples; present (yo cante) i preterit imperfecte (yo cantara), i dos compostes; perfecte (yo haja cantat) i plusquamperfecte (yo haguera cantat). A estes formes podem afegir les formes locals; imperfecte en -AS, -ES, IS (cantàs, vingués, partís) i plusquamperfecte corresponent (hagés cantat), aixi com les vulgars, de poc us, perifrastiques, de perfecte (vaja cantar) i de plusquamperfecte (vaja haver cantat).

257. Significacio i funcions gramaticals del subjuntiu. En valencia, com en atres idiomes romanics, el subjuntiu es un modo en decadencia, no sols per la reduccio del numero de temps en que conta (quatre) sino tambe per sa menor força expressiva, en quant a la realitat de l´accio, i en quant al temps, i per la gran varietat de significacions i funcions (infinitat de matiços al reflectar la ment del parlant, i variada funcio gramatical de subordinacio).

Tots els temps d´indicatiu i del condicional, excepte el preterit anterior poden tindre correlacio en el subjuntiu pero al passar de l´indicatiu al subjuntiu, es passa de la realitat objectiva, a la subjectivitat, a un matiç irreal, per la dependencia d´un verp que implica possibilitat, desig, suplica, etc... i tambe perque es fa dependir la significacio temporal del subjuntiu de la del verp principal.

En quant a l´aspecte dels temps del subjuntiu, el present te aspecte imperfecte i valor present o de futur; l´imperfecte te aspecte imperfectiu i valor preterit o futur; el perfecte, aspecte perfectiu i valor de preterit o futur, i el plusquamperfecte, aspecte perfectiu i valor de preterit o futur, pero sempre l´indicatiu expressa fet objectiu, i el subjuntiu, fet relacionat ab el pensament del parlant (pensament, voluntat, desig, etc...)

258. Correlacio entre els temps d´indicatiu i subjuntiu.

INDICATIU SUBJUNTIU

               Present
               Futur simple                              Present
               Imperatiu negatiu

Eixemples: Mana-li que vinga; manare que vinga; mana-li que no vinga.

               Preterit imperfecte
               Preterit perfecte                         Preterit imperfecte
               Condicional simple

Eixemples: No creia, no cregui (o no vaig creure), no creuria, que vinguera.

Preterit indefinit
Futur compost Preterit compost (o perfecte)

Eixemples: No he cregut, no hauré cregut, que haja cregut.

Preterit plusquamperfecte
Condicional compost Plusquamperfecte

Eixemples: No havia cregut, no hauria cregut, que haguera de vindre.

     El quadro precedent exposa les correspondencies fonamentals pero en pot haver d´atres per a determinar certs matiços, sobre tot de caracter temporal.

          Us de l´indicatiu o del subjuntiu.

1) Predomina l´us de l´indicatiu:

a) En les oracions que expressen succes: arriba pronte; vullc anar.

b) En frases comparatives: aixo es tan cert com ara es de dia.

c) En oracions interrogatives indirectes (al reves del llati); pregunta qui ha fet aixo; busca a on has posat el llançol.

d) Dependent d´un verp declaratiu o que expressa opinio (en llati porten infinitiu): va dir que no havia pogut vindre.

2) Predomina l´us del subjuntiu:

a) En frases independents; precedit d´un adverbi: tal volta vinga.

Igualmente, precedit o regit per un verp que expresse dubte, possibilitat o interrogacio: ¿qui li ha dit que vinga?; pot ser que tarde.

b) En oracions comparatives: tant bota que no hi ha qui la pare.

c) En frase disjuntiva en verps distints: ya plore, ya riga, es igual.

d) En oracions causals, si no es causa real: com ha segut bona chiqueta, que prenga esta flor.

e) En oracions subordinades que expressen sentiments (alegria, pesar, indignacio, admiracio): m´alegre de que hages vengut.

f) En oracions introduides per un relatiu: busca un llibre que t´aprofite.

g) En oracions condicionals, de condicio irreal (si la condicio es real, van en indicatiu): Si yo fora un lleo; Si yo haguera segut Napoleo.

Tambe, si van introduides per encara, quan, etc...: quan vinga t´ho dira personalment; encara que m´ho jure no ho crec.

h) En comparatives hipotetiques: conduia el coche com si l´acaçaren.

Este sistema de correspondencies no es exhaustiu; queden atres combinacions, que pertanyen a l´estilistica, la qual elegix entre diferents possibilitats.

259. El present de subjuntiu. Este temps, entre les formes del subjuntiu valencia, es el que mes es resistix a l´avanç modern de l´indicatiu.

El present de subjuntiu expressa una accio irreal, imaginada o suposta que, de ser real, s´expressaria pel present d´indicatiu o pel futur simple: vullc que vingues (ara, o en un temps del futur). En indicatiu seria: vullc aixo (lo que fas o faras).

Tambe té el present de subjuntiu una missio morfologica secundaria, que es suplir les formes que li falten a l´imperatiu: no vinga, no vingam, no vingueu. Sobre tot, s´usa en l´imperatiu negatiu: no cantes, no canteu.

Sent un temps relatiu, l´accio s´acomoda al temps del verp principal, present o futur: li diu que escriga (en el present); li dira que escriga (en el futur). La correspondencia del present de subjuntiu en el present i en el futur, es deu al to d´irreal que té el subjuntiu (potencial, desideratiu, etc...).

La preferencia del subjuntiu sobre l´indicatiu en oracions subordinades, l´hem indicada en el paragraf precedent (en oracions condicionals, temporals, de relatiu, etc...). Es molt freqüent l´equivalencia del present de subjuntiu ab el futur simple: quan vullgues o quan voldras; el que retrocedixca i el que retrocedira, etc...

260. El preterit imperfecte de subjuntiu. Morfologicament l´imperfecte de subjuntiu té dos formes: una generalisada, en -RA (anara, vinguera, servira) i una atra d´us localisat, en -AS, -ES, -IS (cantás, hagués, sentís). La forma en -RA procedix del plusquamperfecte d´indicatiu llati (amaveram), del qual no conserva actualment la significacio; la forma segona s´origina del plusquamperfecte de subjuntiu llati (amavissem) del qual tampoc conserva la significacio. Les dos formes solen confondre´s a on estan en vigor, pero no son del tot equivalents. La primera es pot usar sempre, no la segona, com vorem.

L´imperfecte de subjuntiu expressa una accio irreal que, de ser real o possible, aniria en preterit imperfecte, o perfecte, d´indicatiu, o en condicional simple. Eixemple: la frase "desijava que arribara" pot equivaldre a "quan arribava desijava" o "quan va arribar desijava", o "quan arribaria desijava".

L´imperfecte en -RA té el doble valor corresponent al primitiu plusquamperfecte d´indicatiu i al del subjuntiu, i es la forma que s´usa correctament en el llenguage modern, en els següents valors:

a) Valor d´indicatiu, que es el que li dona el llenguage popular en frases com estes: ¡no ho hagueres fet!, ¡haveres anat!, (equivalents a "no devies haver-ho fet" i "devies haver anat").

b) Valor de subjuntiu, que es el que predomina en els casos següents:

1) Hipotetic, en la protasis de les oracions condicionals: si t´ho pagara ya no t´ho deuria.

2) Condicional o potencial, de present o futur: l´havera mort si haguera tingut alli una pistola (1).

(1) En els condicionals, l´imperfecte pot anar en la protasis, pero no en l´apodosis, com se vorà al tractar de les oracions condicionals: si anara ho procuraria; pero no, "yo anara si m´ho permeteren".

3) Comparatiu: com si yo fora un apestat.

4) Desideratiu: molt freqüent en verps com voler, anar, desijar, etc..., vullguera que caigueren duros i pessetes.

5) Concessiu: encara que ho vera no m´ho creuria.

La fixacio temporal de l´imperfecte depen del conjunt de l´oracio en que s´encontra, i es determinada pel temps del verp principal, o per l´intencio del subjecte. Este temps pot coincidir en el passat, el present o el futur, a diferencia del present de subjuntiu, que no pot expressar mes que accions presents o futures: encara que foren les tres del mati (hui, ahir o dema) el recebiria.

S´ha d´evitar usar l´imperfecte d´indicatiu en conte de l´imperfecte de subjuntiu quan no casa la concordancia de temps. Eixemples: si yo vullguera me n´aniria, pero no "si yo volia me n´aniria".

261. Preterit perfecte de subjuntiu. Este temps expressa l´accio irreal que, de ser real, correspondria expressar pel plusquamperfecte d´indicatiu o pel condicional compost: no crec que hagen arribat a tant; no crec que havien arribat a tant; no crec que haurien arribat a tant.

Este preterit expressa accions acabades i anteriors en relacio ad un atre verp principal.

La significacio temporal del perfecte de subjuntiu pot referir-se tant a accions passades com futures, pero les passades han de ser recents o durar d´alguna manera en els seus efectes: preferixc que no haja comprat o preferire que no ho haja comprat (per eixemple, quan yo arribe alli).

Hi ha tendencia a substituir el perfecte de subjuntiu pel futur d´indicatiu en conte de dir "quan haja arribat" se sol dir "quan arribare" o "quan hauré arribat" fare aço o allo. No ocorre lo mateix en les oracions temporals ni les de relatiu: en conte de dir "el que haja arribat mes pronte sera premiat" es diu correntment "el que arribarà mes pronte sera premiat". No obstant lo dit, cap l´us del subjuntiu en oracions temporals, condicionals, de relatiu, en valor condicional.

262. Preterit plusquamperfecte de subjuntiu. Expressa este temps l´accio irreal que, de ser real o possible, correspondria expressar pel plusquamperfecte d´indicatiu o pel condicional compost: no era precis que hagueren protestat tant. En indicatiu seria: havien protestat sense necessitat, o haurien protestat massa.

En comparacio ab la forma simple, en la que fa joc (l´imperfecte de subjuntiu; cantara, vinguera, partira), el plusquamperfecte té menys precisio de significat, i es caracterisa per referir-se a un temps passat, quasi sempre relatiu, es dir, considerat en funcio d´una atra forma verbal. Aixi, per tant, l´aspecte d´esta forma es de valor d´accio acabada (perfectiu), i el seu temps, relatiu, anterior al del verp principal que introduix el subjuntiu. Eixemple: va quedar mes confus que si l´hagueren trobat robant.

L´ us principal d´este temps està en les oracions hipotetiques i concessives: ho hagueres dit i yo hauria pres una atra determinacio (o, no tan correcte "yo haguera pres una atra determinacio"). En les oracions condicionals i concessives el plusquamperfecte va en l´oracio dependent: si ho haguera sabut. Tambe en estos casos el sentit del plusquamperfecte es de cosa perfecta i temps anterior al del verp principal.

263. Preterits perifrastics de subjuntiu. Encara que poc usats hi ha en la llengua popular dos formes perifrastiques mes de subjuntiu: el perfecte perifrastic simple, tipo "jo vaja cantar" i el compost, tipo "yo vaja haver cantat".

El perfecte perifrastic simple de subjuntiu expressa accio irreal que, d´anar en indicatiu, s´expressaria pel preterit perfecte d´este temps: no es agradable que es vaja resoldre aixina. En indicatiu seria: no es agradable que s´ha resolt aixina.

La diferencia entre el perfecte de subjuntiu i el d´indicatiu està en que el de subjuntiu no mes pot referir-se al passat (accio acabada i anterior al passat) mentres que el perfecte d´indicatiu pot referir-se al passat o al futur. Eixemple: en indicatiu: fon agradable que es resolgue o que es va resoldre aixina (en el futur, al cap del anys)

Donada l´imperfeccio de l´imperfecte de subjuntiu, temps relatiu, pot tambe este temps, o siga, el perfecte perifrastic simple, equivaldre a un imperfecte de subjuntiu; "no em pareix que va a succeir" equival a "no em pareix que succeira".

El perfecte perifrastic compost expressa tambe accions acabades i anteriors a unes atres, com el perifrastic simple, pero acusa mes el matiç d´anterioritat en el passat, en relacio a una atra accio tambe passada. Este temps, d´expressar-se en indicatiu, correspondria al plusquamperfecte. Eixemples: "no comprenc que vaja haver estat desencertat", en indicatiu seria "no comprenc que havia estat desencertat".

Quan no se li dona importancia al matiç d´anterioritat, s´usa la forma perifrastica simple mes que la composta. Aixina, es dira normalment: no comprenc que vaja estar desencertat.

El modo Imperatiu.

264. L´imperatiu es una forma de dificil classificacio. No s´han posat d´acort els gramatics sobre si es un modo o un temps, ni si té o no, subjecte personal, i si les seues formes son totes propies o algunes preses del subjuntiu. L´imperatiu te mes us en la llengua parlada que en l´escrita.

Les gramatiques solen portar la conjugacio de l´imperatiu donant formes per a totes les persones, excepte la 1ª del singular (ningu es dona ordens a si mateix). Estrictament, la conjugacio de l´imperatiu devia ser, en una forma normal, contenint solament la 2ª persona del singular i del plural (canta i canteu), i en una conjugacio de cortesia, les terceres persones ab el pronom voste i vostes. Les demes persones, estan tretes del present de subjuntiu.

Es pot usar l´imperatiu referint-lo a persones ausents: ¡que faça aixo!

Si la persona a la qual nos dirigim es d´algun respecte, amprem el potencial, per a atenuar el manament (imperatiu de cortesia); o usem els verps voldria, m´agradaria, podria, etc...

En quant a l´imperatiu de primera persona del plural, propiament es un subjuntiu d´exhortacio: amem-nos uns ad atres.

L´imperatiu de prohibicio. Gramaticalment no existix. Per a la prohibicio s´usa el subjuntiu d´exhortacio, o siga la segona persona del present de subjuntiu: no feu maleses. La particula que precedix al verp, generalment, es NO, pero pot haver atres negacions, inclus dos al mateix temps: no ho faces mai; que no ixca ningu.

Equivalencies de l´imperatiu. L´imperatiu absolut, es dir, sense relacio a lloc o temps, pot ser substituit per la segona persona del futur imperfecte d´indicatiu: no prendras el nom de Deu en va.

L´imperatiu pot ser reemplaçat per un infinitiu: callar!, obedir!, en conte de, calleu!, obediu!

L´imperatiu pot ser substituit per perifrasis que atenuen la fortor del manament directe. Li demane per favor, ¿me deixa passar?, etc...

cites

Acaba la Biblia molt vera e catholica, treta de una biblia del noble mossen Berenguer Vives de Boil, cavaller, la qual fon trellada de aquella propia que fon arromançada, en lo monestir de Portacoeli, de llengua latina en la nostra valenciana.
Bonifaci Ferrer (1478)