Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Sintaxis. Capitul XXXVI)

Per Josep Maria Guinot i Galan

CAPITUL XXXVI

          VERPS AUXILIARS

          Verps Auxiliars.

          265.          Verps auxiliars son els que es poden desposseir de sa significacio propia per a ajudar a formar temps composts dŽun atre verp, o conjugacions sanceres, en les que, ajuntant-se a un infinitiu, gerundi o participi passat dŽun atre verp, li donen un modo o aspecte nou.

     Gramaticalment els verps auxiliars son utilissims. El verp haver, per eixemple, forma els temps composts de lŽactiva de tots els verps; el verp ser, tota la pasiva. Es caracteristic dels verps auxiliars haver format una serie de parelles dŽelements de significacio oposta. LŽoposicio mes important es la de haver i ser, en segon lloc estan, les de ser-estar i haver i tindre. Per a que els verps puguen actuar com auxiliars es precis que intervinguen desgastats de sa significacio original, gramaticalisant-se i permetent una fusio mes o menys estreta ab el verp al que ajuden. El numero de verps auxiliars es bastant important. Als anteriorment citats, podem afegir els que intervenen en les conjugacions perifrastiques (anar, vindre, deure, etc.)

     266.               Classificacio dŽestos verps. Apart la funcio gramatical que realisen estos verps en la conjugacio, activa o passiva, hi ha dos classes de verps auxiliars, segons la caracteristica que en ells domina: auxiliars de modo i auxiliars dŽaspecte, als que poden agregar-se els auxiliars de temps.

     Tenim per auxiliars modals als que modifiquen el concepte de lŽinfinitiu des del punt de vista de lŽaccio, (per este caracter subjectiu es per lo que es diuen modals). Els mes usuals son: valer, poder, saber, deure; als que es poden afegir sinonims: desijar, suposar, esperar, necessitar, declarar, etc. Eixemples: yo vullc estudiar; desige fer-ho; puc estudiar. Entre els verps que modifiquen lŽaspecte, estan els que aporten significacio incosativa, durativa, perfectiva, etc. com anar, vindre, arribar a, acabar de, etc. Els que aporten matiçacio de temps, conten com a principal el verp fer, de caracteristiques molt particulars.

     267.                Frases verbals. Diem frases verbals al conjunt dŽun verp auxiliar, conjugat, seguit de lŽinfinitiu, gerundi o participi passat, dŽun atre verp. Entre lŽauxiliar i lŽinfinitiu pot interposar-se una proposicio o la conjuncio QUE. Per eixemple: tinc que anar, haver de correr.

     Per a que un verp actue com a auxiliar es precis que haja perdut sa significacio: deuen ser les dos, es una frase verbal, perque el verp auxiliar deure no sŽampra en el sentit propi de deure, sino per a indicar probabilitat; prorrompre en un plor, no vol dir que se trenque res, sino lŽaccio dŽesclatar en una accio seguida. (1)

(1) LŽunitat morfologica entre el verp auxiliar i el participi es en uns verps mes estreta que en atres; va progressant cada dia; es descuida lŽinteres per la concordancia, i els dos elements sŽunixen, dificultant lŽintercalacio entre ells dŽuna atra paraula.

     1) ACTIVA. En la veu activa el verp haver es fonamental per a formar, junt al participi passat, els temps composts. El verp haver en tots els temps transitius, i sols ronegament sŽusa el verp ser en un grup de verps intransitius de moviment (anar, vindre, tornar, etc.): soc vengut, soc naixcut, alternen en he vingut, he naixcut, etc. Progressivament el verp haver ha anat arraconant al verp ser en lŽactiva.

     2) PASSIVA. En valencia, el verp ser sŽha quedat sol com a verp auxiliar de la veu passiva, en tots els temps; sent incorrecte lŽus del participi estat en conte del segut, que es lŽabsolutament generalisat. No es pot dir per tant: "He estat vist, havia estat visitat, etc. " sino sŽha de dir; he segut vist, havia segut visiat, etc.

     268.           SER i HAVER. Son els dos verps que en valencia tenen mes aplicacio. El verp ser per a la passiva i el verp haver per a lŽactiva. El verp ser pot tindre un valor existencial paregut al del verp haver. żqui es?, equival a żqui hi ha ahi?.

     El verp valencia establix una oposicio peculiar entre els aspectes imperfectiu i perfectiu, momentaneu i duratiu, dels verps auxiliars, en primer lloc entre ser i estar.

     269.          SER i ESTAR. Estos dos verps auxiliars marquen certa oposicio: el verp ser significa lo permanent; el verp estar, lo transitori: yo soc home, yo estic be de salut.

     El verp ser indica lŽaspecte imperfectiu dŽuna accio en desenroll, de final imprecis, un aspecte puntual, una accio producida en un moment determinat. El verp estar, un aspecte duratiu i certa continuitat. Eixemples: la casa va ser edificada (continue, o no), la casa està edificada (permaneix edificada). Per aixo quan sŽaplica un adjectiu a un subjecte, si la qualitat es permanent, sŽusa el verp ser, si es transitoria, el verp estar. Mateu es bo; Mateu està bo.

     LLoc. Si sŽindica a on se va o sŽestà de pas, sŽampra el verp ser, si el lloc es de residencia o duracio mes llarga, sŽusa el verp estar: lŽamic es a lŽhorta, es a casa el mege, es a Roma; estic en el poble; alli estare fins octubre.

     Temps. El temps sŽindica per mig del verp ser: son les huit del mati; i tambe en forma terç-personal: es pronte, es tart.

     Estancia. LŽestancia duradera dŽuna persona o cosa, sŽexpressa per mig del verp estar: el pont està sobre el riu.

     Qualitats. El verp ser es el preferit per a qualitats dŽorde moral; el verp estar, per a qualitats dŽindole fisica: Salvador es bona persona; Salvadora està grossa.

     Frases fetes. Hi ha frases fetes ab el verp estar, "estar per" (en el doble sentit de "no estar"i "dŽinteressar-se": el llit està per fer, etic per la Carmeta.

     Equivalencies. Estar pot equivaldre a "consistir": la cosa està en que yo no vullc anar. Pot equivaldre a lŽocupacio u ofici: estic de guardia. Pot equivaldre a "permaneixer": esta-te quiet. En canvi no es valencia el giro "estar-se de" en el significat de "abstindreŽs dŽalguna cosa". No es dira mŽestic de fumar, sino mŽabstinc de fumar.

     270.           Haver i tindre. Estos auxiliars denoten obligacio o necessitat de que es faça una accio.

     Si com a verp auxiliar, en lŽactiva ha predominat el verp haver, fora dŽeix us gramatical, el verp haver ha vengut molt a menyus, desplaçat pel verp tindre en lŽidea de possessio, que en un principi tenien els dos verps. Encara queden combinacions ab el verp haver en el sentit de possessio, en construccio impersonal, proxima a la dŽauxiliar: hi ha, hi havia, hi haura.

     Com auxiliar, el verp haver forma tota la conjugacio perifrastica dŽobligacio (he dŽanar, has dŽanar, etc.). Entre el verp haver i lŽinfinitiu sŽintercala la preposicio DE: he dŽestudiar.

     El verp tindre ha vingut incorporant-se als verps auxiliars, combinat no sols en lŽinfinitiu (tinc que comprar), sino tambe, en certa mida, en el participi (tinc comprat), si be esta combinacio no te la forta unitat que conseguix haver unit al participi (he comprat). El verp tindre forma una conjugacio perifrastica completa, igual que el verp haver, per a indicar intencio u obligacio. Entre lŽauxiliar i lŽinfinitiu va la preposicio DE modernament rebassada per QUE: tinc de moure o tinc que moure.

     Els temps composts que es formen ab lŽauxiliar tindre solen expressar la repeticio dŽuna accio ( aspecte reiteratiu), o que esta te caracter durader (aspecte duratiu) o de cosa acabada (aspecte perfectiu), en oposicio a lŽaspecte incoatiu freqüent en haver: tinc en conte els teus favors; tinc present els teus consells, tinc ya les cartes en la ma.

     271.          El auxiliar "FER". Este verp es una especie de comodi, que pot colocar-se reemplaçant a qualsevol verp ya anunciat en la frase o conegut pel que escolta (funcio vicaria): ningu parla com ho faig yo (com parle yo). Ningu treballa com ho faig yo (com treballe yo).

     LŽus de FER com verp auxiliar, es molt freqüent. Es pot tambe usar com verp independent en sa significacio propia: faig lo que me pareix.
          

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari