´Renou´, brot nou
Per Manuel Casaña Taroncher
Es una llàstima que esta revista lliterària de l´Associació Cultural Cardona Vives de Castelló no siga més coneguda per Valéncia capital. I ho dic perque sé molt bé cóm els nostres germans castellonencs senten el despreci que alguns fan de la nostra llengua i les nostres costums i en la seua Associació estudien, comenten i escriuen sempre a fi de preservar els valors culturals i històrics del nostre Regne. Tasca lloable, puix el seu laborar està mogut, només, pel desig de que mai desapareguen les costums valencianes i que la veritat històrica del poble valencià ningú la negue ni la malbarate.
L´últim número arreplegava el sentit recort pel pare Josep Maria Guinot, del que dia el seu president Gonzalo Romero: “La prudencia, la sabiduría, la visio de futur, la paciencia, l´humiltat, una gran ilusio per la vida, i un gran orgull per ser lo que som, marcaren entre atres aspectes la manera de ser del pare Guinot”. I molta veritat també suma el president al dir en el seu editorial: “Si hi ha algo per lo que destaca la gent de la Cardona, es per la seua bondat, el seu idealisme, el seu romanticisme, les seues ganes de treballar en la busca de deixar a les noves generacions esta cultura valenciana, secular, autenticament envejable i nostra, sí, nostra”.
Santiago Vernia, Mª Dolores Miralles, Fernando Masip, Vicent Ramon Calatayud, Domingo Gimeno, Juli Moreno, Ricardo García Moya, José Mª Adán García, Juan Vanrell, Antoni Atienza, Obduli Jovaní, J.L. García Ferrada, Ana Vernia… són escritors que alliçonen en cadascú dels seus escrits per a que meditem en profunditat els batecs de valenciania que arreplega i acarona esta noble institució. Tot pel servici de Valéncia, com el llibre d´Adán García que en Renou es fa referència i comenta César Ruiz de Arana: “Una visión valiente de la identidad de Valencia frente al expansionismo totalitario de la entelequia histórica de los països catalans”. Clar i ras, i no nadant en l´ambigüitat com ho fa Moratinos aludint a la nostra llengua com “valenciano-catalán” o com el nostre president Camps que si no ho diu sí deixa que per les escoles continuen vigents les normes catalanes només. Renou, brot nou i vigors, defensor de tot lo valencià.
cites
Los dialectos de la lengua lemosina son la catalana, valenciana y mallorquina. La catalana ha recibido muchos vocablos de la francesa; la valenciana, de la castellana; la mallorquina se llega más a la catalana por ser hija de ella. De todas las tres, la más suave y agraciada es la valenciana y no me lo hace decir la pasiónGregori Mayans i Ciscar
diccionari
corrector
LINKS
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
NAVEGA EN
VALENCIA
