En l´aniversari del pare Fullana

Per Joan Romero

Un dia com hui, 5 de giner, pero de 1871, va naixer en Benimarfull (Condat de Cocentaina) el mes prestigios i ilustre filolec de la Llengua Valenciana de tots els temps: Lluis Fullana Mira. Sense dupte, el millor homenage que podem ferli els defensors i amants de “la nostra dolça Llengua Valenciana” –com sempre dia en orgull el pare Fullana– es recordar la seua vida i obra d´estudi cientific de la Llengua Valenciana. Com dia Xavier Casp, que el pare Fullana no siga mai un monument estatic, sino una companyia mes entre les ben elegides per la nostra devocio a la total realitat valenciana.

Estudios incansable, va escriure i publicar moltissims estudis cientifics sobre la Llengua Valenciana, entre els quals destaquen la “Gramática Elemental de la Llengua Valenciana” (1915) seguint els acorts normatius de Lo Rat Penat i encarregà pel Centre de Cultura Valenciana (actual RACV) i el “Vocabulari Ortográfic Valenciá-Castellá” (1921) que conte 45.000 paraules valencianes traduides al castellà despres d´haver fet un ingent treball de camp recorreguent tot el Reine de Valencia i arreplegant la riquea lexica de la genuïna Llengua Valenciana.

El nostre celebre filolec va ser nomenat academic de la Real Academia Espanyola en representacio de l´Idioma Valencià, aixina tambe va ser el primer catedratic de Llengua Valenciana en l´Universitat de Valencia aon els seus alumnes gojarien de les seues magistrals lliçons d´Idioma Valencià. Un dels seus alumnes, que va arribar a ser catedratic de Paleografia i Diplomatica de l´Universitat de Barcelona, Felip Mateu i Llopis, recordava al pare Fullana d´esta manera:

“Me pregunta usted concretamente mi parecer sobre la significación del padre Fullana como filólogo y le anticipo que injustamente se ha echado sobre su recuerdo una cortina de humo por representar él la auténtica gramática popular; porque el P. Fullana era un gramático docente: Yo asistía a sus clases en la Universidad, y no era un filólogo con ambiciones ni ensoberbecidas posiciones doctrinales, sino el hombre salido del campo, que hablaba un valenciano correctísimo, con la fonética de su comarca, viva, y que trató de enseñar la gramática a base de la propia lengua y cuanto más del latín, para entendidos en esta”.

Un atre dels seus discipuls i tambe gran estudios de la Llengua Valenciana, el franciscà Andreu Ivars resaltava la valenciania del seu mestre en el prolec de l´Ortografia Valenciana en estes eloqüents paraules:

“D´este tractat ortográfic ens ha plagut, més que res, l´espirit valencianissim que l´informa i brolla a tot arreu. Per una banda rebuja el pare Fullana les maneres d´escriure d´alguns escriptors valencians, que enlluernats per les normes usades en Catalunya, les preferixen a les nòstres, i per atra s´aferra fòrtament a totes les formes ortográfiques que han segut i son característiques de la Llengua Valenciana. (...) Valencia es rica i no te necessitat d´anar a captar fòra de les seues fronteres lo que ella mateix, per la seua fòrça dinámica, se pot donar. Sería, dòncs, cosa de riure i de baixea que tenint fills Valencia preparats per a purificar la seua llengua, fer refloreixer la seua lliteratura i donar normes ortográfiques als escriptors valencians, tinguera que imitar servilment usos i maneres de tèrres forasteres, no conformes a la seua tradició clássica, a la seua evolució actual”.

Com no podia ser d´atra manera, el pare Fullana defenia a ultrança l´idiosincracia i autoctonia de la Llengua Valenciana. En el present articul no podem estendremos molt, pero no resistim la tentacio de reproduir textualment alguns fragments en les propies paraules del pare Fullana defenent el valencià front al catala. (El llector que desige profundisar mes li recomanem que visite la nova seccio dedicà al pare Fullana en www.elpalleter.com , la biografia feta admirablement pel pare Benjamin Agulló, o www.catedrafullana.cjb.net ).

“La pretensió de molts catalans i també d´alguns valencians en voler nomenar llengua catalana al llenguage valenciá, mos pareix, com sempre mos ha paregut, pretensió desgavellá i molt fòra de raó” (La cooficialitat de la Llengua Valenciana, 1918)

“Com eixos principis i eixes lleys d’evolució fonètica no han actuat de la mateixa manera en Valencia que en Catalunya, han donat per resultat la diferència fonètica que s’observa en cada una d’estes dos regions. D’ahi l’impossibilitat d’unificar les dos ortografíes: valenciana i catalana. Tractar, puix, d´acomodar la nòstra ortografía a la catalana, ademés de ser còsa antipatriòtica, es empresa irracional i antillogica” (Gramatologia Valenciana, cap. X, 1919)

“Que residixquen en Catalunya ‘valencians catalanisats’, se comprén i fins s´els pot dispensar; pero que els hi haja, en la mateixa ciutat de Valencia, pareix estrany, i es també incomprensible i si estos son ‘catalanisats i catalanisants’, al mateix temps, es còsa que ni se pot ni se deu de tolerar. No deixem de comprendre no obstant que molts dels ‘valencians catalanisats’ ho son de bona fe; i es llastima que, siguent, per un atre costat, ‘valencianistes de veritat’, hagen segut arrastrats per estes corrents estranyes de catalanisme, en lo que afecta a la llengua valenciana”. (Gramatologia Valenciana, cap. XII, 1919)

“[El valenciá i el catalá] son llengües germanes; han evolucionat paregudament, encara que no en tot idènticament, pel cual motiu son llengües diferents. Ya es hora que, tant En Balbuena com atres escritors, desistixquen de la ridícula pretensió de voler despullar al llenguage valenciá de la prerrogativa de ‘llengua’ i paguen just tribut a la veritat, dient: ‘suum cuique’: ‘cascú qu´es conforme en lo seu´” (Prolec al ‘Refraner Valenciá’, d´Etanislau Alberola, 1928)

“... la mencioná Societat [Lo Rat Penat] va encarregar al qui subscriu la redacció d´un proyècte de Normes Ortográfiques, aplicáes a la llengua valenciana. Per a la redacció d´estes Normes Ortográfiques, vam prescindir en absolut de les catalanes, aprováes per l´Institut d´Estudis Catalans, segons el desig d´esta societat, que era també el nòstre, per a que nostres ‘Normes’ foren genuínament valencianes, i ajustáes a la doctrina de l´escola evolucionista; perque disponent nòstra llengua de cuants elements fonètics i gráfics es requerixen per a una ortografía valenciana independent, no era conduent demanar préstams a atra llengua que, encara que bessona de la nòstra, diferix notablement d´esta en la seua fonètica i morfología, i deu diferenciarse també en la seua ortografía” (Gramatologia Valenciana, cap. IV, 1919)

Per acabar, en el dia de l´aniversari i en poques paraules: gracies per la teua valenciania, benvullgut pare Fullana.