Valencià i catala comparats
Per Josep Maria Guinot i Galan
- I DIFERENCIES MORFO-SINTACTIQUES
- II MORFOLOGIA DEL VERP
- III SINTAXIS DEL VERP
- IV L´ADVERBI
- V PREPOSICIONS
- VI CONJUNCIONS
- VII SINTAXIS ORACIONAL
- VIII LES DIFERENCIES LEXICALS
- IX COLOFO
I DIFERENCIES MORFO-SINTACTIQUES
No es tracta, com indica el titul d´esta conferencia, de fer un estudi complet de les diferencies que hi ha entre les llengües valenciana i catalana, sino de les principals diferencies morfo-sintactiques, o siga, en lo que actualment i en sentit estricte se diu "Gramatica".
Els llingüistes definixen la Gramatica com el sistema de mijos d´expressio, comprenent en ella la morfologia i la sintaxis, deixant fora la lexicografia, o ciencia de les paraules. La Morfologia tracta de les diverses categories de paraules (substantius, adjectius, pronoms, etc) i de les diverses formes de flexio (declinacio, conjugacio). La Sintaxis te per objecte les "funcions" que realisen les unitats llingüistiques. D´eixa manera, Morfologia i Sintaxis se repartixen respectivament les formes i les funcions. Pero esta distribucio es molt ilusoria, perque en la practica es dificil separar una cosa de l´atra. Separar la lexicologia de la Gramatica tampoc es llogic (per la necessitat de reconeixer en moltes paraules una funcio gramatical o equivalent a ella), pero estan tots d´acort en que lo mes practic es prescindir d´ella en un tractat gramatical. Per lo tant, prescindim de la lexicologia, com tambe de la formacio de les paraules, de la Fonetica (la qual li dona ya les paraules fetes a la Morfologia) i de l´Ortografia, que no es mes que l´expressio dels sons de la llengua i la seua part mes periferica. La Fonetica, per atra part l´hem estudiada en nostre modest tractat de FONETICA DE LA LLENGUA VALENCIANA, publicat per Valencia 2000, i l´Ortografia no presenta problemes a partir de la seua normalisacio per l´Academia de Cultura Valenciana.
Ans d´entrar en materia es necessari justificar el tema, perque hi ha qui diu que catala i valencià tenen la mateixa Gramatica, per cert apoyant-se en una frase del P. Fullana.
L´apostol de la llengua valenciana i maxima autoritat en ella, el P. Fullana, en el prolec d´un treball premiat en els Jocs Florals de Valencia (1909) diu lo següent: "Escriure totes les caracteristiques catalanes usades dins del Regne de Valencia, equivaldria a escriure una gramatica catalana i posar en la portada: Gramatica valenciana".
¡Hi ha que vore lo que s´ha abusat d´esta frase per a negar-li al valencià el dret a tindre una gramatica propia!. Naturalment, si la gramatica no conté mes que allo en que coincidixen valencià i catala, sera lo mateix dir gramatica valenciana que catalana: la frase del P. Fullana té una explicacio. (Tal volta no havia en ella mes que unes paraules falagueres per a l´Ajuntament de Barcelona, entitat donant del premi al referit tema). Igualment seria possible un canvi de noms entre dos gramatiques d´atres llengües, si es fera una gramatica purament de coincidencies. Atra cosa totalment distinta haguera segut si el tema s´havera redactat "caracteristiques catalanes NO usades en el Regne de Valencia". Entre el catala i el valencià, com entre totes les llengües romaniques, es precis que hi hagen moltes coincidencies, per ser totes elles derivades del mateix tronc llingüistic, pero lo que compon per a l´identificacio d´una llengua no es lo que te de comu ab una atra, sino lo que te de propi i caracteristic o diferenciat. La prova de que el P. Fullana creia en l´identitat de la Gramatica valenciana i de que no va dir aquella desafortunada frase en el sentit que li donen els malevols, es el fet (que te mes força que les paraules) de que despres d´aixo va compondre la seua Gramatica de la Llengua Valenciana, en la que si que figuren les caracteristiques que la diferencien de la gramatica catalana, i que nosatres farem constar en part en el present escrit.
Feta l´anterior digressio, que nos pareixia necessaria, podem entrar ya en materia.
La llengua valenciana, com totes les llengües, compren tres nivells o plans fonamentals: el fonologic, el morfo-sintactic i el lexical, tots ells intimament relacionats, formant un as a manera de circuls concentrics, en mutua dependencia, i tots ells importants. L´element mes important, evidentment, es el fonologic, ya que la fonetica es lo que radicalment diferencia unes d´atres les llengües romaniques. pero deixant de costat la Fonetica i la Lexicologia, encara queda un marge de punts de la llengua, que constituixen l´objecte d´estudi de la Gramatica, i en el que les diferencies entre dos llengües, ben estudiades, poden refermar la seua constitucio diferenciada. Eixa es la faena que hem mampres a l´estudiar les diferencies morfo-sintactiques entre les llengües valenciana i catalana.
Per a major garantia d´objectivitat en l´exposicio d´estes diferencies, compararém el catala segons la preceptiva del Institut d´Estudis Catalans, tal com se conté en les gramatiques de Pompeu Fabra, de Antoni Mª Margarit i en la del colectiu "MARVA", una de les mes acreditades en Catalunya. Per al valencià nos servirém, com a punt de referencia, de la Gramatica del P. Fullana, completada pel parlar del poble valencià mes cult, cosa normal tractant-se d´una llengua viva. Mentres anem pel cami, nos abstindrem de fer cap jui de valor. Al final de la carrera sera el moment de parar-se a reflexionar si entre el catala i el valencià, a mes de les radicals diferencies fonetiques hi ha o no una gramatica totalment diferent en morfologia i sintaxis.
Es natural que entre la gramatica catalana i la valenciana hi haja moltes coincidencies, com les hi ha entre cadascuna d´estes llengües i el castellà, portugues o italià. Per una part, el llenguage es la manifestacio -i com el vestit- del pensament, i per tant, te que anar sempre darrere de la llogica. En efecte, les gramatiques neo-llatines son revestiment del pensar greco-romà, fins al punt de que es podria parlar d´una gramatica general de les llengües neo-llatines. Per aixo es tan facil la traduccio d´una llengua ad atra dins de la familia neo-llatina. Eixa similitut entre les gramatiques i entre les llengües es tan major quant mes nos remontem als origens, o siga, al llati vulgar. Pero, per atra part, a partir del llati, hi ha una evolucio diferent en cada pais, dels que es repartixen l´herencia del llati, evolucio que s´estudia en la Gramatica historica, que tambe pot ser "comparada". Nosatres no anem a fer eixe estudi historic, sino que nos llimitarem a pendre les dos llengües, que comparem en son estat actual i, empiricament, ascendirém al descobriment de sa respectiva normativa diferenciada.
No volem començar les diferencies pel nom de les lletres: efa, ela, ema, ena, erra, en catala, quan en valencià diem: efe, eme, ene, erre, esse, perque esta diferencia nos pareix poc relevant.
Metodo a seguir:
Repassarém una a una les parts de l´oracio, estudiant juntament morfologia i sintaxis, donant al verp un tractament especial, per rao de la seua importancia en la formacio de les oracions, sobre tot de l´oracio composta.
A EL SUBSTANTIU
L´estudi del nom substantiu comprén l´analisis del genero i del numero.
1. El genero. El genero es conserva el mateix, en general, en totes les llengües romaniques: el que tenien en llati. No obstant aço, anotarém algunes diferencies entre el valencià i el catala.
-El catala forma el femeni de hereu, jueu, Andreu, etc... en hereva, jueva, Andreva, etc...
-El valencià, en hereua, jueua (o judia), Andreua, etc...
-El catala diu o escriu duquessa, princessa, baronessa; el valencià (excepte "l´apichat"), duquesa, princesa baronesa, alcaldesa, etc.
-Hi ha un lot molt surtit de noms abstractes que el catala te com femenins, tots ells acabats en -OR, que en valencià antic tambe ho eren, pero que no ho son en l´actualitat. Son estos: amor, ardor, color, dolor, error, sopor, temor, valor, estupor, rencor, (catala, rancor) rigor, rubor.
-Hi ha substantius de diferent genero en valencià i en catala:
a) Masculins en catala i femenins en valencià.
Catala: la arada.
Valencia: el aladre.
Molts noms d´ofici o professio, en catala van terminats en A, sent masculins, mentres que en valencià acaben en E. Catala: el maquinista, el periodista, el caixista, etc. Valencià: el maquiniste, el periodiste, el caixiste.
2.El numero. Hi ha tambe diferencies en quant al numero.
No farem mencio de la diferencia que hi ha en el tracte del plural dels noms que en singular acaben en R, la qual perden en catala en el plural, perque la diferencia queda dissimulada per l´ortografia.
Catala: papés, carrés, retós.
Valencià: carrers, papers, retors.
Hi ha paraules terminades en E atona en singular, que passen al plural en catala afegint una sola S, i en valencià, com en epoca classica, afegint NS.
Catala: homes, joves, orfes, termes.
Valencià: homens, jovens, orfens, termens.
Noms que en catala fan el plural en OS, perden la O en valencià
Catala: boscos, gustos, presupostos, etc...
Valencià: boscs, gusts, presuposts, etc...
Noms masculins terminats en catala en E i en plural en ES, i en valencià en O i OS respectivament.
Catala: generes, quadres, modes, metres, litres, quilometres, etc...
Valencià: generos, quadros, litros, quilometros, etc...
Noms que en valencià acaben en OS i en catala suprimixen la O
Valencià: gojos, desijos, passejos.
Catala: goigs, desigs, passeigs, (no solen pronunciar la S final).
Noms que en singular en valencià terminen en dos consonants, i als que en plural s´afig una S; en catala en singular s´afig una E eufonica, que es conserva en plural.
Valencià: assunt / assunts, cult / cults.
Catala: assumpte / assumptes, culte / cultes.
B. L´ADJECTIU
Resumint, direm que els adjectius, en quant al plural, presenten els mateixos fenomens que els substantius.
| Catala millos, pijos ariscos, vistos, foscos comodes, omnimodes, vagues cultes, presumptes roigs, migs, lleigs |
Valencià millors, pijors ariscs, vists, foscs comodos, omnimodos, vagos cults, presunts rojos, mijos, llejos |
1. Adjectius i pronoms possessius. S´observen diferencies d´orde morfologic i sintactic.
En el femeni, tant en singular com en el plural d´adjectius i pronoms personals:
Catala: meva, teva, seva, meves, teves, seves.
Valencià: meua, teua, seua, meues, teues, seues.
Us de les formes possessives: mon, ton, ma, ta, sa, etc...
En catala, us restringit.
En valencià, sense cap llimitacio
Prohibicio en catala de l´us de l´articul neutre LO, sempre, i per tant davant dels pronoms possessius. En valencià, us normal de l´articul neutre LO davant d´eixos pronoms: lo meu, lo teu, lo seu, lo nostre, lo vostre, lo d´ells.
2. Adjectius demostratius. Diferencies morfologiques i sintactiques.
En catala s´usen els adjectius arcaics composts: aquest, aquesta, aquestos, aquestes, aqueixos, aqueixes. En valencià totes eixes formes estan considerades com arcaiques i fora d´us, empleant en son lloc les formes: est o este, eix o eixe, eixa, eixos, eixes.
En catala no està clara la distincio entre aquest i aqueix. En valencià no pot haver confusio entre este o eixe.
3. Adjectius numerals. Se presenten notables diferencies en cardinals, ordinals, partitius i colectius.
a) Cardinals
Catala: vuit, dissét, divuit, dinou, seixanta, vuitante, dues centes, milio, bilio, etc...
Valencià: huit, desset, dihuit, deneu, xixanta, huitanta, dos cents, millo, billo, etc...
b) Ordinals
Catala: usa les formes d´orige popular: cinqué, sisé, seté, vinté, etc...
Valencià preferix les formes cultes tretes directament del llati: quint, sext, septim, octau, nove, decim, undecim, vigesim, etc...
c) Partitius i colectius
Catala: meitat, miler (decim, centesim, milesim ab S sonora)
Valencià: mitat, miller o millar (decim, centesim, etc. ab S sorda).
d) Adjectius quantitatius. Hi ha diferencies morfologiques i sintactiques.
En catala tenen plural noms com: prou, massa i força (prous, masses, forces)
En valencià, prou i massa son invariables, i força no existix en el lexic ni com adjectiu ni com adverbi.
Sintacticament en catala l´us dels quantitatius varia molt, segons vagen en o sense preposicio. Posarém alguns eixemples per a que es veja la diversitat.
| Construccio catalana quant pa fa molt fret menge molta chocolata cullen tant blat com en casa tenim poc vi bastant de visites ja n´has comprades força quanta de neu portava menys de maletes |
Construccio valenciana quant de pa fa molt de fret menge molt de chocolate cullen tant de blat com en casa tenim poc de vi bastantes visites ya n´has comprades moltes quanta neu portava menys maletes |
5. Adjectius indefinits. Diferencies morfologiques
Catala: altre, altra, altres; abdues, nombros, nombrosos/es, etc...
Valencià: atre, atra, atres, les dos, numerós, numerosos, etc...
6. Atres adjectius. No existixen en valencià certes prohibicions de la normativa catalana sobre l´us de: mateix, demes, varis.
C. L´ARTICUL DEFINIT
Diferencies morfologiques i sintactiques:
1. El catala no usa l´articul neutre LO. El valencià el té com un enriquiment i fa us abondos d´ell.
2. El catala lliterari ha proscrit l´articul masculi en les formes LO i LOS. El valencià els mante vius al costat de EL i ELS (En algunes comarques, com en el Maestrat, son les formes usades habitualment: lo sinyó retó, los jovens...)
Per a que es veja el distint us sintactic d´estos articuls posarém alguns eixemples:
| Construccio valenciana No sabia lo animal que eres ¿Saps lo que he pensat? Ara serviran lo atre Vine lo mes pronte que pugues Lo maravillos d´esta persona |
Construccio catalana No sabia com eres d´animal ¿Saps el que he pensat? Ara serviran l´altre Vine el mes aviat que puguis El que es maravillos d´aquesta persona |
Resumint: en valencià es pot usar l´articul neutre:
a) davant d´un adjectiu: lo bo del cas.
b) davant d´un pronom: lo meu, lo teu, lo seu.
c) davant d´un adverbi: lo pronte que has vingut.
d) davant de tota una oracio: va fer lo que li van manar.
Tots estos giros estan prohibits en el catala normatiu.
A mes, en valencià sol ser incorrecte posar l´articul davant de noms propis (No direm "la Maria, el Jordi"). Tampoc s´usa ya anteposar En o Na als noms propis d´home o dona, respectivament ( No diem ya En Josep o Na Monserrat) En catala s´acostuma fer lo contrari.
D. EL PRONOM PERSONAL
Existixen en este punt diferencies morfologiques i sintactiques:
1. Morfologicament, hi ha que notar l´us en catala de JO i US (primera persona del singular i segona del plural) quan en valencià estes formes estan representades per YO i VOS.
Igualment, s´ha d´observar la preferencia del nostre poble per NOS en relacio a ENS, la unica forma, esta ultima, usada pel catala
2. Molt important es l´ausencia en valencià del pronom reflexiu HOM propi del catala. En valencià en son lloc s´usen indistintament SE o ES (No se dira "jo us desijo", sino "yo vos desige"; ni tampoc "hom diu per tot arreu" sino "se diu o es diu per tot arreu").
3. En quant a diferencies sintactiques, indicarém les següents:
a) En valencià es pot dir, referint-se a persones o coses, A ELL o D´ELL, en catala, quan es referix a coses, hi ha que valdre´s d´algun rodeig per a evitar-ho. Eixemples:
Valencià: torném a parlar d´ell (d´algun assunt)
Catala: en tornem a parlar.
b) En catala hi ha frases com "davant meu, davant teu, darre meu, darrere teu", desacostumades en valencià. (En valencià direm: darrere o davant de tu o de mi. Igualment, en catala es pot dir "aixo es fet meu, o pintat meu"; en valencià s´ha de dir "aixo esta fet per mi o pintat per tu".
c) En catala el tractament corrent es "VOS";
En valencià, VOSTE
d) El catala està usant constantment el pronom adverbial HI el cual sobra casi sempre en valencià.
Catala: ¿Que no hi es?
Valencià: ¿Que no està?
Mes avant direm quan el valencià usa el pronom HI cosa que ocorre en contades ocasions.
E. EL VERP
En el verp es a on les diferencies entre catala i valencià son mes grans, per lo que farem un examen mes detallat.
II MORFOLOGIA DEL VERP
1.- Les diferencies comencen ya en la nomenclatura.
En catala: mode, nombre, perfet, imperfet, plusquamperfet...
En valencià: modo, numero, perfecte, imperfecte, plusquamperfecte...
Es tan diferent la conjugacio valenciana de la catalana que, per donar una idea completa, hauriem de recorrer les conjugacions regulars e irregulars des del principi al fi: seria interminable. Nomes farem mencio de les diferencies generals que constituixen cadascu dels temes de la conjugacio.
2.- No sé si val la pena mencionar el fet de que les gramatiques catalanes fan un sub-grup de la conjugacio regular, que no el te la gramatica valenciana, perque esta particularitat no la considerem relevant. A saber, la segona conjugacio en catala te un sub-grup ab l´infinitiu en -ER tonica, la E de la qual en catala es oberta, quan en valencià es tancada.
Valencià: saber, soler, voler, valer (valdre), haver, poder, en E tancada.
Catala: saber, soler, voler, valer, poder, en E oberta.
3.- A la terminacio de la 1ª persona del singular del present d´indicatiu, en catala en -O, li correspon en valencià una terminacio en -E, o la perdua de la vocal final, en la generalitat de la regio.
Catala: canto, perdo, temo, sento, serveixo, dormo.
Valencià: cante, perc, tem, sent, servixc, dorc.
4.- Hi ha infinitius que tenen distinta forma en catala que en valencià.
Catala: tenir, venir, veure i sos composts.
Valencià: tindre, vindre, vore, etc...
5.- En el present de subjuntiu, a una A o E valenciana, correspon en catala una I o una E.
Valencià: prengue, prengues, prenga, prengam, prengau, prenguen.
Catala: prengui, prenguis, prengui, prenguem, prenguen, prenguin.
6.- El mateix fenomen reapareix en l´imperatiu plural.
Catala: prenguem, prengueu, prenguin.
Valencià: prengam, prengau, prenguen.
7.- En l´imperfecte de subjuntiu, les formes lliteraries valencianes generalisades (excepte en la zona llimitant en Catalunya) son les en -ARA, -ERA o -IRA, totes les demes son arcaiques o dialectals.
Formes valencianes:
en -ARA: cantara, cantares, cantara, etc...
en -ERA: temera, temeres, temera, etc...
en -IRA: partira, partires, partira, etc...
Formes totes estranyes al catala lliterari.
Formes catalanes:
en -ES: donés, donessis, donés, donessim, donessis, donés. Rebés, rebessis, etc...
en -IS: sofris, sofrisis, sofris, sofrissim, sofrissiu, sofrissin, etc...
NOTA.- Hi ha una forma valenciana antiga, que es conserva com a dialectal, la qual té un imperfecte de subjuntiu en -ES o en -IS, distinta del catala. En -IS: sofrisses, sofrisseu, sofrissen.
8.- Diferencia en la formacio dels temps composts (apart les diferencies que naixen de l´us del verp auxiliar SER o HAVER). En la veu passiva el valencià forma els temps ab el verp SER i el catala ab el ESTAR.
| Valencia he segut convidat havia segut convidat hagui segut convidat hauré segut convidat, etc. |
Catala he estat convidat havia estat convidat hagui estat convidat hauré estat convidat, etc. |
A. PARTICULARITATS FONETIQUES DE LA 1ª CONJUGACIO
Com no figuren en el tractat de Fonetica, creem convenient posar-les aci, per a que es vegen les diferencies que hi ha, en certs punts, entre el valencià i el catala, originades per la conjugacio. Com es llogic, no farem esment de les diferencies que resulten de la pronunciacio en U de les O atones, aixina com de la pronunciacio per la vocal neutra E catalana de les vocals atones A i E, fet general que se propaga a tota la fonetica catalana. Apart d´aixo, hi ha atres diferencies entre valencià i catala, que son les que volem fer notar. Dir-les totes seria molt entretengut. En direm algunes:
1.- La E neutra catalana, en el curs de la conjugacio passa a E oberta, pero no en valencià, en els casos següents:
a) En els verps acabats en -EAR, com crear (creeu)
b) En els verps terminats en -EJAR, com envejar (envegen)
c) En els verps en -EGAR, com combregar (combreguen)
d) En els verps derivats de noms que en catala tenen E oberta i en valencia E tancada (seques)
e) En un grup determinat de verps com: pecar, vedar, remeiar, veremar, semblar, arrencar (en valencià arrancar), trencar, pescar (en valencià, peixcar), abeurar, etc...
2.- Els verps que tenen una O atona pronunciada en catala U, son innumerables. Citarem tan sols uns eixemples: adobar, sofocar, poder, escolar-se, redolar (escrit rodolar), colgar, escoltar, escombrar, sopar, evaporar, destorbar, corcar-se, formar, etc...
En valencià pronunciats tal com estan escrits.
En catala pronunciats: supà, adubà, sufucà, pudé, escular-se, rudulà, escumbrà, evepurà, desturbà, curcar-se, furmà, etc...
B. PARTICULARITATS MORFOLOGIQUES I SINTACTIQUES DE LA 2ª CONJUGACIO
La majoria dels verps de la segona conjugacio son irregulars, generalment ab alteracions del radical, de les desinencies o del participi. Ara be, eixes alteracions son distintes en valencià i en catala, en moltes ocasions. D´elles, unes afecten al radical, atres a canvis fonetics diferenciats. En senyalarem alguns, i repetirem atres, per a una major sistematisacio.
a) Infinitius diferents.
Catala: neixer, treure, veure, tenir, venir.
Valencià: naixer, traure, vore, tindre, vindre,
Apart, els verps catalans, que no té el valencià, o els valencians, que no té el catala, com els catalans: sure, asseure, ensopegar,etc...; i els valencians sentar-se, entropeçar, etc...
b) Verps que en la 1ª persona del singular del present d´indicatiu en catala acaben en vocal, i en valencià en consonant.
Catala: temo, perdo.
Valencià: tem, perc.
c) Verps que en el tema de present, en catala tenen el digraf SC (el qual se trasllada als temps derivats del sistema de present) pero en valencià el tenen en XC.
Catala: visc, cresc, cresques, visques.
Valencià: vixc, creixc, creixques, vixques.
d) Verps que en valencià tenen E tancada, i en catala la tenen oberta: coneixer, pareixer, mereixer, vencer, ofen, depen, suspen.
e) Intercalacio en catala d´una I antihiatica entre l´arrail i les desinencies, en determinades formes verbals, fenomen que en valencià es sols un localisme.
Catala: caiem, caieu, creiem, creieu, etc...
Valencià: caem, caeu, creem, creeu, etc...
f) Presents de subjuntiu velarisats en valencià, i no en catala, o no ho estan en el present d´indicatiu.
Valencià: perga, pergues, creixca, creixques, etc...
Catala: perdi, perdis, creixi, creixix, etc...
g) Algun participi catala inusitat en valencià, com rigut, per rist.
h) Futurs i condicionals diferents, per ser diferent el tema d´a on procedixen.
Valencià: voré, voria, etc...
Catala: veuràs, veuries, etc...
i) Verps en radical en NY, la qual en valencià es conserva, i en catala es convertix en N.
Catala: planguí, plangui.
Valencià: planyguí, planyga.
j) La terminacio de la segona i tercera persona del plural del subjuntiu i imperatiu de la segona conjugacio, en catala en EM i EU; en valencià, es en AM i AU
Catala: vinguem, vingueu.
Valencià: vingam, vingau.
C. PARTICULARITATS MORFO-FONETIQUES DE LA 3ª CONJUGACIO
a) El valencià conserva major numero de verps purs de la tercera conjugacio que el catala. Per eixemple:
el valencià diu: gruny, muny, cruix, llixc;
el catala diu: grunyeix, munyeix, llegeixo (pronunciat "llegeixu")
Pel contrari, verps que en catala nomes conserven la forma pura, en valencià tenen les dos formes, la pura i la incoactiva. Per eixemple:
catala: acut, presum, consum.
valencià: acudix, presumix, consumix.
b) Diferencia fonamental es l´us en catala de l´increment -EIX en els verps incoatius, quan el valencià usa -IX. Per eixemple:
catala: converteix, pateix, serveix, etc...
valencià: convertix, patix, servix, etc...
c) Hi ha detalls diferents en alguns verps purs, com per eixemple:
catala: obre, omple.
valencià: obri, ompli.
d) Participis passats diferents. Per eixemple:
catala: sofert, establert, omplert, complert, suplert;
valencià: sofrit, omplit, complit, suplit.
e) Canvis de conjugacio: En valencià al costat de: amansir, amansar; acovardir, acovardar; espessir, espessar.
D. PARTICULARITATS EN VERPS IRREGULARS
1. Segona conjugacio. Velarisacio en catala i no en valencià (excepte en zona dialectal).
catala: sapiga, sapigues, capiga, capigues.
valencià: sapia, sapies, capia, capies.
2. En catala existencia de una I antihiatica ab diftonc tematic (vocal mes U), que no està en valencià.
catala: veiem, veieu.
valencià: veem, veeu.
3. Verps irregulars de la tercera conjugacio en tema diferent en el present de subjuntiu.
catala: culli, cullis, culli, etc...
valencià: cullga, cullgues, cullga, etc...
El mateix fenomen en imperatiu.
catala: culli.
valencià: cullga.
Els fenomens de velarisacio del radical son molt freqüents en valencià, sense correspondencia en catala. Eixemples en els verps: cosir, tossir, eixir, etc...
catala: tusso, tussi, cuso, cusi, cusis, eixo, eixi, etc... Imperatiu cusi
valencià: tusc, tusca, tusques, cusc, cusca, cusques, etc...
III SINTAXIS DEL VERP
Les sintaxis valenciana i catalana, al costat de moltes coincidencies, com es natural que´n tinguen, tenen moltes divergencies de les quals vorem algunes a continuacio.
1. El valencià posa la preposicio A davant del complement directe del verp en molts casos en els quals no ho permet el catala. Per eixemple:
catala: he vist mon pare, he vist la Maria, Cesar vencé Pompeu, ¿estimes algu? ¿qui has vist?, busco el meu criat, he vist al ministre...
valencià: he vist a mon pare, he vist a Maria...
2. La preposicio A en catala s´ampra per a indicar el lloc a on s´està, inclus davant de nom propi: en valencià en estos casos s´usa la preposicio EN
catala: viuen a Galicia, aixo ha passat a Valencia...
valencià: viuen en Galicia, aixo ha passat en Valencia...
3. Els verps que indiquen companyia, en catala porten la preposicio AMB, extranya al valencià, el qual porta la preposicio EN en llenguage parlat i AB en llenguage lliterari.
catala: vaig amb un amic.
valencià: vaig en un amic.
Tambe es contruixen en valencià ab EN o AB, i en catala en AMB, els verps que indiquen relacio d´instrument o mig del qual u se val.
catala: arruixar amb una galleda, adornar amb flors, ferir-se amb el ganivet, rodejar amb la ma...
valencià: arruixar en un poal, adornar en flors, ferir-se en el gavinet, rodejar en la ma...
Igualment diferixen frases que indiquen modo o manera i els verps que indiquen comparacio.
catala: amb prudencia, amb bons modes, amb altres termes...
valencià: en prudencia, en bons modos, en atres termens...
4. El valencià distinguix molt be entre ser i estar. En catala s´usa el verp estar per ser o viceversa, en moltes ocasions.
catala: ja hi som aqui, he estat nomenat secretari...
valencia: ya estic aci, he segut nomenat secretari...
5. Molts verps en catala van seguits de la preposicio DE i no en valencià. Eixemples: acordar, aconsellar, assajar, decidir, deliberar, desdenyar, desijar, esperar, exigir, jurar, oferir, permetre, pregar, pretendre, procurar, resoldre, sugerir, etc...
catala: m´agradaria de veure el fill.
valencià: m´agradaria vore al fill.
6. En valencià (ab precedents classics) es pot possar la contraccio AL davant de l´infinitiu. En catala es fuig d´eixa construccio, posant en son lloc EN.
catala: en vindre, pel cami he trobat un amic.
valencià: al vindre, pel cami he trobat a un amic.
7. En catala s´introduix una oracio impersonal per mig del reflexiu HOM, cosa que no fa mai el valencià, que usa en son lloc SE o ES.
catala: hom ha de fer-se correr la veu; hom reconeix.
valencià: s´ha de fer correr la veu; es reconeix o se reconeix.
8. En catala no es permet l´us de l´articul davant de l´infinitiu mentres que en valencià es usual.
catala: correr massa es el que t´ha perdut.
valencià: el correr massa es lo que t´ha perdut.
9. En valencià es precisa el valor momentaneu o perfectiu del verp quan la frase porta el verp auxiliar davant d´un participi, cosa que no distinguix be el catala.
catala: el bou ha estat mort pel torero (pronunciat toreru).
valencià: el bou ha segut mort pel torero (accio momentania).
10. El catala usa en molta freqüencia el giro compost TOT i el participi de present o gerundi. Esta construccio no s´usa en valencià.
catala: tot content, tot rient, tot parlant.
valencià: content, rient o parlant encara.
11. El catala fa concertar el participi passat, que entra en una frase perifrastica en tots els casos. El valencià no sol concertar-lo quan el participi passat es masculi i plural, referit a un pronom.
catala: no els he poguts vendre.
valencià: no els he pogut vendre.
IV L´ADVERBI
A. ADVERBIS DE LLOC
| Catala: aqui enlloc deçà i dellà lluny sota, dessota dintre, endintre, endins enfora rere, darrera, enrera endavant endarrera al davant, al darrera al damunt, a dalt, a baix |
Valencià: aci (dialectal, aqui) enlloc en algun lloc o en cap lloc d´ença, d´enlla (cap aci, cap alla) llunt (renegament, lluny) baix, baix de dins, per dins fora, per fora, afora arrere, cap arrere, cap a darrere davant, cap avant, per davant cap a rere, darrere davant, darrere damunt, dalt, baix |
B. ADVERBIS DE TEMPS
| Catala aleshores de jorn mai no avui d´hora, aviat de nits de part de vespre al cap vespre a la tarda, cap al tart a entrada de fosc entre dues llums al foscant de la nit un cop, un pic dema passat dema passat l´altre abans d´ahir mentre en l´endemig |
Valencià entonces (diccionari de Escrig) en aquell moment, ara ben demati, de matinet no mai hui (avui, dialectal) pronte, molt de mati de nit cap a de nit, etc... al fer-se de nit a la vesprada, al final de la "vespra" a poqueta de nit, al fer-se de nit entre dos llums al fer-se fosc o al fer-se de nit una volta, una vegada despus-dema despus-dema l´atre despus-ahir mentres en mig, en l´entre mig |
Tambe es distint el modo de contar les hores.
Catala: dos quarts de nou.
Valencià: les huit i mija.
C. ADVERBIS DE MODO
| Catala: aixi endebades dempeus |
Valencià: mes freqüent, aixina (tambe aixi) debades de peu, dret |
Entre les locucions adverbials mes freqüents son:
|
Catala Valencià a balquena, a betzef |
en abundancia |
Ara es tambe el moment d´observar que, quan s´ajunten mes d´un adverbi dels terminats en -ENT, el catala posa la terminacio en -MENT al primer i no al segon, mentres el valencià actual sol fer-ho al reves.
Catala: astutament i sabia.
Valencià: astuta i sabiament.
D. ADVERBIS I EXPRESSIONS D´AFIRMACIO, NEGACIO I DUBTE
En este punt farem tambe algunes observacions.
a) En catala s´usa la particula francesa PAS per a la frase negativa. En valencià esta paraula no existix per a tal funcio.
Catala: no ha vingut pas; no facis pas aixo.
Valencià: no ha vengut; no faces aixo.
b) El catala sol posar l´adverbi NO darrere de les particules MAI, CAP, GENS, NINGU, etc... mentres el valencià sol posar-lo davant.
| Catala: Mai no vindras cap home no ho ha conegut gens de por no me fa enlloc no s´ha treballat avui ni tu ni jo no el coneixem |
Valencià: No vindras mai no ho ha conegut cap home no me fa gens de por hui no s´ha treballat en cap lloc ni tu ni yo el coneixem |
V PREPOSICIONS
Les llengües neo-llatines han heretat les preposicions llatines, en poques modificacions, pero no per al mateix us sintactic en cada una d´elles. Vejam algunes diferencies entre valencià i catala:
a) En catala hi ha prohibicio d´amprar les preposicions: A, DE, EN, davant d´una oracio introduida per mig de la conjuncio QUE. Esta prohibicio no existix en valencià.
Catala: ho hem conseguit gracies que; es queixaven que; s´entesta que li donin la pilota.
Valencià: ho hem conseguit gracies a que; es queixaven de que; s´encabota en que li donen la pilota.
b) En catala a vegades es posa la particula A davant de l´infinitiu, quan en valencià s´emplea EN.
Catala: pensar a dir-ho.
Valencià: pensar en dir-ho.
c) El valencià determina millor si es tracta del lloc a on se va o del lloc a on s´està.
Catala: "a Valencia" indica igualment a on se va que a on s´està.
Valencià: vaig a Valencia i estic en Valencia.
Tampoc s´usa en valencià EN per a la direccio, mentres està permes en catala.
Catala: anar en algun lloc; pujarem en aquella muntanya.
Valencià: anar a algun lloc; pujarem a aquella montanya.
d) Al parlar del regim del verp hem indicat la gran quantitat de verps transitius que en catala porten la preposicio DE introduint un complement directe, construccio que no te lloc en valencià.
Catala: prometre d´ensenyar.
Valencià: prometre ensenyar.
e) En catala es pot igualment introduir per mig de la preposicio DE un infinitiu que va de subjecte d´una oracio que va darrere del verp principal.
Catala: no m´era permes d´anar-hi.
Valencià: no m´estava permes anar (alli).
f) El catala moltes vegades no aclarix si un PER es final o causal. El valencià estalvia eixa ambigüetat, amprant PER com causal, i PER A com final.
Catala: pis per llogar (que no està llogat o que s´intenta llogar)
Valencià: pis per llogar i pis per a llogar (significat clarament distint)
g) Hi ha casos en que el catala usa A a on el valencià usa PER.
Catala: al mati, a la tarda...
Valencià: pel mati, per la vesprada...
h) El catala usa el giro DES QUE. El valencià, no.
Catala: des que va aço.
Valencià: des de que va aço.
La preposicio SENSE en catala nomes se convertix en SENS en contades ocasions (sens dubte, sens perjui). En valencià pot adoptar dita forma sempre que va davant de vocal (sens amo, sens anar).
Les formes BAIX i SOTA, en catala no poden ser usades ni com adjectius ni com adverbis. En valencià SOTA no s´usa, i BAIX pot ser les dos coses: el carrer baix, i estar baix la direccio del mestre.
i) Hi ha giros preposicionals que son exclusivament catalans, desconeguts en valencià.
| Catala: a sabuda de sense sabuda de al davant de al damunt de al darrere de al dessota de al defora de al volt de malgrat |
Valencià: sabent-ho sense saber-ho davant de damunt de darrere de baix de fora de a les voltes de a pesar de |
VI CONJUNCIONS
Ab el fi de simplificar est apartat, direm simplement, enumerant-les tan sols, quines son les conjuncions catalanes i quines les valencianes corresponents.
Condicionals. Catala: mentre que, amb que/Valencià: mentres que, en que.
Causals. Catala: per què/Valencià: per qué ( en E tancada).
Finals. Catala: per què, a fi què, per tal com/Valencià: per a que, a fi de que, per a que.
Modals. Catala: aixi/Valencià: aixi i aixina.
Concesives. Catala: magrat que/Valencià: a pesar de que.
Temporals. Catala: mentre/Valencià: mentres.
Copulatives. Catala: sia ..... sia..../Valencià: siga... siga...
Adversatives. Catala: però (en O oberta i accentuada)/Valencià: pero (en O tancada i atona).
A mes d´aixo, en catala PERO sol anar darrere i en valencià davant. Eixemples:
Catala: els homes, però....
Valencià: pero els homens....
Ademes, al catala "altrament", en valencià correspon "d´atra manera".
Atres conjuncions adversatives.
Catala: amb tot, mes aviat, aixi i tot.
Valencià: en tot o per tot, en aixo, mes pronte, aixina i tot.
VII SINTAXIS ORACIONAL
La Sintaxis de l´oracio es molt pareguda en totes les llengües neollatines, per sa estructura, pero diferent per les conjuncions que introduixen les oracions coordinades o subordinades, aixina com per les diferents preposicions que acompanyen al verp. A on hi ha mes diferencia entre catala i valencià és sobre l´us de les preposicions A, EN, DE, PER i la conjuncio QUE. Prescindim ara de fer eixe estudi comparatiu, perque nos portaria a una casuistica massa llarga. Vorem tan sols l´introduccio d´oracions que diferixen en catala i en valencià, no per les diverses conjuncions coordinants o subordinants, sino per la seua construccio.
1. Oracions d´emocio. Estes oracions en catala s´introduixen per giros com "em sap greu" o "em fa pena". En valencià per "me sap mal" o "me dona pena".
2. Oracions de necessitat. En valencià s´usa poc el verp "caldre" en oracions afirmatives. En catala se fa d´ell un us abundant. Eixemple:
Catala: caldria que aleshores tinguessis uns mots adients.
Valencià: seria convenient que ara tingueres unes paraules adecuades.
3. Oracions de temor. Regint una oracio de subjuntiu, el catala utilisa les formes catalanes del preterit d´imperfecte, mentres el valencià ampra les valencianes del parlar general en -ARA, -ERA, -IRA (cantara, vinguera, cosira). Eixemples:
Catala: tenia por que vinguessis.
Valencià: tenia por de que vingueres.
4. Oracions negatives. El catala, a imitacio del frances, reforça la negacio ab la particula PAS. En valencià dita construccio es inadmissible, ya es tracte d´oracions negatives, comminatives o interrogatives
Catala: ¿No has estudiat pas?, No vinguis pas, no passegis pas avui.
Valencià: ¿No has estudiat?, No vingues, No passeges hui.
VIII LES DIFERENCIES LEXICALS
No podem resistir la tentacio de dir algunes paraules sobre el lexic, el qual hi ha qui diu que és tambe una part de la Gramatica. Les diferencies lexicals entre el valencià i el catala les podem vore a traves del llenguage parlat, els llibres escrits i els diccionaris. La llengua viva valenciana la podem oir en qualsevol conversacio dels qui entre nosatros la parlen: la catalana, en els programes de la televisio de Barcelona. Ara be, basta escoltar-la uns minuts per a donar-se conte de que no estan parlant la nostra llengua. Entre els llibres escrits hem volgut seleccionar-ne un, que pren continuament com a model de gramatica catalana el professor Badia Margarit, a saber, la gramatica superior de MARVA (Curs superior de Gramatica Catalana de MARVA pgs. 194-198). D´esta obra prenem unes pagines seguides, les corresponents a les funcions diferents que poden representar els pronoms debils (febles) dins de la frase. Posarém la frase de Marva a l´esquerra, i a la dreta la traduccio valenciana.
| Marva Cada dia em llevo a les sis Mai no ens agafen Nosaltres ens trobem cada dia ¿Vols que the renyin? ¿Per què t´ajups? No us vestiu tan aviat Ya les tres (les gallines) En Pau i En Gil es cartegen Agafeu cireres i feu-vos-en un tip Sempre m´arrenco la cresta Nosaltres ens fem la feina Mai no et traus la gorra La Maria us prepara el sopar(pronunciat supà) Vesteix el nen ¿Qué es en Pere, o no l´est? Semblaven el teus parents i noels eren Em creia que eren les meves cosines pero veig que no les son Aquest noi es eixerit encara que no sembli ¿Es recorda gaire de mi? ¿A quina hora tornareu de Tiana? En tornarem a les vuit Puja en aquest vago Jo tambe hi pujare Sempre passo per aquest carrer ¿Tu no hi passes? |
Traduccio valenciana Tots els dies m´alce a les sis No nos agarren mai Nosatros nos trobem tots els dies ¿Vols que te rinyen? ¿Per que t´ajupixes? No vos vistau tan pronte Ya les trac El Sr. Pau i el Sr. Gil se cartegen Prengau cireres i assecieu-vos Sempre m´arranque la cresta Nosatres nos fem la faena No te lleves mai la gorra Maria vos prepara el sopar Vestix el chiquet ¿Està Pere, o no està? Pareixien els teus parents i no eren Em creia que eren les meues cosines.... i no son (o no ho son) Este chiquet es dispost encara que no ho parega ¿Se´n recorda molt de mi? Tornarem a les huit Puja (en o a) este vago Yo tambe pujare Sempre passe per este carrer ¿Tu no passes? |
Sol objectar-se la gran cantitat de paraules que son iguals en catala i en valencià. Lo mateix podem dir nosatros del catala i el castellà. Lo que les diferencia es la pronunciacio: la fonetica. Anem ara a la prova del Diccionari
Obrim el diccionari de Pompeu Fabra pel mig (edicio de 1981). Ha tocat la lletra F. Escrivim les cinquanta primeres paraules seguides, sens interrupcio: Fa, fabricies, fabaria, fabrica, fabricacio, fabricador, fabricant, faricar, fabril, fabulista, fabulos, fabulosament, faç, façana, faccio (n), faccios, facecia, facecios, faceciosament (e), faceta, facial, facies, facil, facilitacio (n), facilitar, facilitat, facilment (e), facineros (o), facsimil, factible, factici (o), facticiament (e), factiu, factor, factoria, factorial, factotum, factura, facturacio (n), facturador, facturar, facula, facultar, facultat, facultatiu -va, facultativament (e), facundia, facundios, facundiosament (e), fada, fadiga, fador, fadri, (i 4 derivats de fadri), fadristern, faedor. Total, cinc columnes. Ara pregunte: ¿son diferents eixes paraules de les castellanes? Entre les cinquanta, no n´hi ha mes que tres propiament catalanes: façana, fada (pareguda al castellà hada) i fadristern, institucio tipicament catalana.
Les diferencies que hi ha entre el lexic valencià i el catala son tan o mes importants que les que medien entre el catala i el castellà. Clar que valencià i catala tenen moltes paraules iguals, ¿com no les han de tindre si les dos llengües han heretat el patrimoni lexical del llati?. Pero, les paraules han sofrit distinta evolucio fonetica, i aixo es lo que les ha fet diferents. Eixa diferencia es voria millor en seguida si el catala s´escriguera en una transcripcio fonetica i no en l´ortografia actual, que no es correspon en la pronunciacio d´aquella llengua.
IX COLOFO
Per a posar terme ad este llarc i arit estudi, vullc convidar a tots a reflexionar sobre les diferencies morfologiques i sintactiques, entre el valencià i el catala, que hem expost, i a que, despres d´una reflexio sincera, emitixquen el seu veredicte sobre si el valencià té la mateixa gramatica que el catala, o pel contrari te motius sobrats per a alardejar de gramatica propia.
Per ma part, encara que pose tota l´importancia en la Fonetica, per a la diferenciacio de llengües procedents del mateix tronc comu, no deixe de senyalar l´importancia del lexic i de la Gramatica, perque les diferencies en este camp, afegides a les fonetiques, nos confirmen en la autoctonia de la llengua valenciana i la seua independencia de la catalana, en l´estat actual de les dos llengües.
Per a acabar, permitiu-me que aporte aci el testimoni de Josep Pla, premi de les lletres catalanes, insigne escritor, qui en el volum 28 de les seues obres completes, en un articul titulat "Direccio Lisboa", diu textualment: "Els llingüistics tenen rao: tots els dialectes neollatins situats des del Loira fins l´Algarve i els ultims caps de Sicilia, tenen la mateixa construccio: El que els diferencia es la fonetica. Es la fonetica el que crea (en llenguatges que tenen la mateixa arrel, en aques cas el llati), la inintel.ligibilitat, inintel.ligibilitat que, en definitiva, es total."
Finalment, repetixc una atra autoritat que ya vaig invocar en una atra ocasio: Salvador de Madariaga en el seu famos llibre "España" (pagina 186) diu: "Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia. Su lengua difiere lo bastante para poder permitirse gramática y vocabularios propios, si sus literatos quisieran construírselos". I en aixo estem.
cites
La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.Lluis Fullana i Mira (1916)
diccionari
corrector
LINKS
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
NAVEGA EN
VALENCIA
