Supressió de qualsevol referència a L’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el text del nou Estatut

Per Real Academia de Cultura Valenciana (RACV)

REAL ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA

Fundació Pública. Membre de la CECEL del C.S.I.C.

ILM. SR.

La Real Acadèmia de Cultura Valenciana, en la seua Junta de Govern del 13 d’octubre de 2005, adoptà l’acort de dirigir-se a V.I. i al grup del qual V.I. és portaveu, al llarc del periodo de presentació d’esmenes al text de l’Estatut de la Comunitat Valenciana, la tramitació del qual aprovà el Congrés dels Diputats, per a fer-li aplegar el text de les posibles esmenes que a continuació es contenen, considerant que, s’accepten o no pel seu grup parlamentari i es presenten per a la seua discussió, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana haurà complot davant dels ciutadans que són i es senten valencians – la gran majoria dels votants – i l’Història, en la seua obligació estatutària de defensa dels signes d’identitat que distinguixen i caracterisen al nostre poble valencià com a una comunitat distinta i diferent per ser una nacionalitat històrica -, de les restants que formen, indisolublement, l’unica nació espanyola, com ha des del moment de la seua creació, propenca a la centuria.

ESMENA:

SUPRESSIÓ DE QUALSEVOL REFERÈNCIA A L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA EN EL TEXT DEL NOU ESTATUT

Justificació:

No ha de vore’s en esta esmena, de cap de les maneres, una actitud de defensa de competències de la RACV, la qual té per objecte l’estudi de la cultura valenciana en general, i de la defensa de les senyes d’identitat del poble valencià, ya que la llengua valenciana – molt volguda per tots els Acadèmics – és objecte d’una de les seccions de l’Acadèmia, i no el seu únic objecte.

L’únic Estatut que fins a hores d’ara contempla una Academia de llengua és el Vasc, explicable perque, com ocorria en el català fins que en el sigle XIX es tria com a model el barceloní, era precís adoptar una de les múltiples variants dialectals existents en el dit territori. I en cap de cas li otorga el carácter d’autoritat normativa, sino consultiva. Ni tan sols el nou Estatut català, recentment aprovat per les Corts Catalanes, contempla l’existència de cap d’entitat normativa en matèria llingüística. I per supost cap de Constitució, ni tan sols en les que es parlen llengües en les que es colonisà el mon – com l’espanyola, la francesa, l’alemana o l’americana – contenen una norma similar.

Per una atra banda, l’AVL no és una institució consolidada i el seu procedir ha fomentat discordia entre els valencians. L’AVL no és una institució majoritàriament aceptada pels valencians i la seua normativa no és seguida a hores d’ara per ningú; bona prova d’açò és que la versió valenciana de la reforma de l’Estatut ignora lo dictaminat per la pròpia AVL.

Com expressa Emilio Alarcos, autor de la Gramàtica de la Llengua espanyola publicada per la Real Acadèmia de la Llengua Espanyola, en referència a la dita Acadèmia espanyola: “la Academia no ha tenido ni tiene un criterio corporativo único respecto de la cuestiones teóricas gramaticales; pero ni siquiera la opinión particular de cada uno de sus miembros podría acomodarse con facilidad a consentimiento armónico”.

L’AVL, nega la substantivitat de l’idioma la normativa del qual, ara en l’Estatut se li encomana realisar, considerant-lo com una simple variant de la llengua catalana (Dictamen de 9 de Febrer de 2005).

Si be la normativa llingüística no és norma de Dret – puix només els qui tenen facultat per ad això poden promulgar normes juridiques – en ser d’aplicació obligatòria en totes les administracions de la Comunitat Valenciana com establix l’articul 41, el propi Estatut convertix la normativa llingüística en norma de dret d’obligat compliment, lo qual pareix inconstitucional, i pot donar lloc, la seua aplicació, a recursos d’ampar davant del Tribunal Constitucional, interposts pels qui no compartint els criteris de la dita normativa es vegen forçats a acatar-la, se’ls nega qualsevol dret per això, o se’ls discrimine establint l’obligatorietat de seguir eixes normes per a gojar de cap dret o subvenció.

ESMENA

Per al cas de no acceptar-se l’anterior esmena es propon, encara que sent contraris a l’existència de l’AVL:

Substitució del carácter normatiu de l’Acadèmia pel seu carácter consultiu, i supressió de l’obligatorietat de les seues normes per a les administracions públiques.

Dins de la Secció en la qual es regulen les funcions de l’AVL s’inclouen institucions tan importants com el Consell Valencià de Cultura, el Comité Econòmic i Social, i el Consell Jurídic Consultiu, i tots ells tenen carácter consultiu.

Establir el carácter obligatori de la normativa de l’AVL en les administracions públiques de la Comunitat Valenciana pot ser, com s’ha indicat en la justificació de l’esmena anterior, inconstitucional, i donar lloc a recursos d’ampar:

1. La Constitució espanyola que en el seu articul 148, 17ª conferix a les Comunitats autònomes competencia per a: “El fomento de la cultura, de la investigación y, en su caso, de la enseñanza de la lengua de la Comunidad Autónoma”. En cap de cas existix competencia per a dictar normatives llingüístiques, ni per sí ni delengant eixa inexistent facultat en cap d’entitat, i molt manco impondre-les. La llengua, com la propietat, és un dret preexistent a la pròpia Constitució i als Estatuts d’Autonomia que pot ser objecte de foment, d’investigació i d’ensenyança, pero no d’imposició.

2. Obliga a acatar la normativa de l’AVL a totes les administracions públiques de la Comunitat Valenciana. A diferència de la Generalitat Valenciana, la Comunitat Valenciana constituïx un àmbit territorial – el de l’antic Regne de Valéncia – (arts. 1 i 2 de l’Estatut), i per lo tant el precepte s’aplicaria també a les administracions publiques de l’Estat que desenrollen les seues funcions en la Comunitat Valenciana i sobre les quals la Generalitat Valenciana carix de competencia.

3. Quan es referix a l’aplicació obligatòria de la normativa llingüística de l’AVL en totes les administracions públiques, no diu als funcionaris, per lo qual si arriba als ciutadans que es dirigixen a les administracions públiques, pot calificar-se d’inconstitucional, per atentar contra la llibertat d’expressió, dret preexistent, inclús a la Constitució. A cap ciutadà se li pot impondre la forma en la qual, educadament, comunica els seus pensaments, ni negar cap de dret, ni manco justícia, pel fet de no compartir els criteris llingüístics, d’un ent acadèmic, ni de la Generalitat, ni de ningú. Pero per les mateixes raons, pot ser inconstitucional si es referix als funcionaris, els quals gogen, evident i igualment, de llibertat d’expressió, si no afecta al compliment del servici públic que tenen encomanat: com a màxim es podran publicar manuals d’estil, com s’utilisen formularis.

4. Atenta contra el dret de llibertat de càtedra i el dels llingüístes de discrepar de les normes de l’AVL, per no considerar a l’idioma valencià o llengua valenciana una simple variant del català.

L’Artícul 20,1,a) de la nostra Constitució reconeix i protegix el dret fonamental “a expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier por otro medio de reproducción”. Esta llibertat d’expressió i difusió es referix tant al contingut de lo que s’expressa com a la forma en la qual s’expressa. Per esta raó els diccionaris i gramàtiques de les acadèmies de les llengües han segut sempre pautes per als parlants i escritors, pero les institucions públiques no han usat mai els seus mijos coercitius per a impondre eixes pautes. El compliment de les regles gramaticals únicament s’ha procurat per mig de métodos pedagògics i l’eixemple de les persones coneixedores de la llengua. Obligar en l’us de mijos coercitius a complir les regles que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua adopte per a l’idioma valencià és contrari a l’articul 20,1,a) de la Constitució.

5. Pot conduir en el temps a que el castellà alvance en la seua utilisació en la nostra Comunitat i es produïxca un retrocés del valencià.

6. S’ignoren les demés reals acadèmies que venen treballant en camps tan importants com el de la llengua, que queden fòra del text estatutari i sense ser institucions de la Generalitat. Es desprecia el bagage històric i cultural molt important en esta manera de procedir. Per lo que el fet de reconéixer només a una academia, és tendencias, sectari i crea un agravi comparatiu important.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari